L'Hereu Riera

Ahir, mentre un servidor escrivia quatre ratlles sobre el Doctor No (según la legalidad vigente) i les seves reclamacions territorials gibraltarenques, el professor Joaquim Albareda, catedràtic d’història moderna a la Universitat Pompeu Fabra, n’escrivia unes altres, molt més interessants, sobre La pau d’Utrecht, que desvelen aspectes realment interessants d’aquell tractat i les seves circumstàncies, com ara que «el ministre britànic Bolingbroke, després d’haver insistit que es respectessin ‘els antics drets dels catalans’, arran de la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans ‘tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles’. Significava, ras i curt, la liquidació».
Avui, tres-cents anys després d’aquell pacte, el cinisme castellà –una vegada més via judicial, que potencia el cinisme dels prepotents–, dictamina que si en una aula determinada, en una escola qualsevol de Catalunya, hi ha un nen els pares del qual exigeixen que sigui educat en castellà, TOTA l’aula ha de canviar d’idioma.
És senzillament escandalós. No és possible que aquest bulling institucional passi desapercebut davant les autoritats europees, ço és, davant les instàncies (suposadament) civilitzades, amb el bord argument que això és un “afer intern espanyol”, una fórmula obsoleta, falsa i que fa mal als ulls. Avui mateix Vilaweb també donava compte d’un comentari de Ramon Tremosa, publicat al seu blog, en el sentit que allà dalt, a Brussel·les, cada vegada es fan més càrrec de les nostres ganes de fugir d’aquest malson (“La decadència d’Espanya a la UE: el ‘ensimismamiento’ espanyol”). A un hom li sembla poca contundència, naturalment, i voldria que des de la UE cridessin a l’ordre aquest soci maleducat i incòmode. Tanmateix, aquest soci, cabronàs de mena, n’hauria de pendre nota. No ho farà pas, però, ja ho sabem, perquè la cabra no tira pas cap al pla…

Aquest animal rústic i indòmit ha demostrat i demostra grans habilitats en dos camps concrets de la seva activitat: en el de viure de renda i en el de putejar els veïns. Per la resta, és a dir, en qualsevol mena d’activitat constructiva, la seva incapacitat és palmària. Deu ser per això, ja ho he deixat dit alguna altra vegada (d’ocasions no en falten), que insisteixen tant des de la cort espanyola en el valor universal i escalifragilístic de la seva formosíssima i famosíssima llengua, model creatiu sense parió a l’univers i mirall dels déus, cim majestuós i orgasmàtic de la capacitat expressiva dels humans. No és estrany que, amb aquest brillant diamant en forma de gra dins el cervell, el ministre Wert es mati per fer-nos el favor, als catalans, d’ensenyar-nos tant sí com no tan magna meravella, i particularment de voler-la implantar en els tendres cervells dels nostres infants en edat d’adoctrinar, vull dir d’escolaritzar.

Estic patinant, amb això que dic? Potser sí, però és lo que passa quan s’abusa (o et fan abusar) de les coses bones: que acabes avorrint-les. Perquè és exactament aquesta la impressió que fa tot plegat: que s’hagin proposat que la magnífica llengua castellana, que es defensa sola, arribi un moment que, davant de tanta defensa numantina –tan innecessària com agressiva–, se’ns faci irremissiblement antipàtica als que no la tenim de llengua materna. Ras i curt: que l’escatainada “llengua de cultura” (per excel·lència) es converteixi a efectes pràctics en llengua de tortura, vaja. I a fe que ho estan aconseguint! Tant és aixì, que segons quines polèmiques a l’entorn de si la cultura catalana és també la cultura feta en castellà no poden semblar, a aquestes altures, sinó xerrameca de mesells.

Fixem-nos un moment, ara que l’hem esmentat, en l’article de l’eurodiputat de CiU, i concretament en alguns dels exemples, realment sucosos, que dóna d’aquesta pèrdua accelerada de prestigi i de pes d’Espanya a Europa, perquè alhora n’expliquen els fonaments: “Fins i tot un país petit com Finlàndia”, diu Tremosa, “va gosar, ara farà un any, demanar a Espanya “garanties reals” (immobles de l’Estat) per avalar la seva part del rescat bancari espanyol, tot insinuant un possible default del deute públic espanyol, que seria el número 18 de la seva història (el darrer va ser el 1868, després d’una dècada de follia inversora… en ferrocarrils!!)».
Tremosa es refereix també a la «clamorosa» incapacitat d’Espanya «de pensar i articular un eix amb Itàlia i Portugal», o «les recents rebequeries de rebutjar en solitari la patent europea per motius lingüístics i d’enrocar-se en el no-reconeixement de Kosovo, una posició, per cert, que a la UE s’interpreta com una mostra de la feblesa d’Espanya»… Aquests tres apunts crec que ja són suficients, però acabem amb un altre de trens, que sembla que l’estultícia madrilenya hi està abonada: «A la UE no es percep quina Europa convé a Espanya, i encara menys que es defineixi una estratègia europea que sobrevisqui als canvis de govern: en aquest sentit, la poc convicent aposta espanyola pel corredor mediterrani (ara el PP torna a demanar la inclusió del corredor central del Pirineu aragonés) n’és un símptoma clamorós».

Una atròfia de determinades virtuts i una hipertròfia de determinats vicis: ve’t aquí el problema (que ens ve) d’Espanya…

Espero que tingui raó el director de can Vilaweb, Vicent Partal, que assegura que estem “a un pam de la independència”, i que quan Catalunya faci el primer moviment dispararà tot d’una tots els ressorts de la Unió Europea per fer efectiu i irreversible el canvi.