Els gossos borden
Deixa un comentariLadran? Luego cabalgamos, amigo Sancho, li va dir el Quixot
al seu escuder una nit que anaven tirant pels camins manxecs, al seu
aire, enmig dels lladrucs dels gossos, amb aquells clapits ressonant en
la foscor que tant podien ser per avisar l’amo d’un possible perill com
per conjurar la pròpia por de l’animal, que respondria instintivament a
l’eventual amenaça amb una expressió d’agressivitat…
Semblantment, des que el quadripartit cavalca amb el projecte de l’Estatut enllestit, se senten arreu de l’ancha Castilla les exclamacions dels no-nacionalistes
espanyols, que ?sense voler-los comparar amb tan noble animal- recorden
els lladrucs dels gossos del Quixot: amb una barreja de por, o pànic, i
de ràbia, abans fins i tot de saber quines intencions porten els
cavallers del PSC, CiU, ERC i ICV, que ells confonen amb els quatre
genets de l’Apocalipsi, borden amb un desesper infinit, amb una fúria
animal, i convoquen tota la gossada de 700.000 fidels, en el cas dels
ultraespanyolistes del PP, que vagin arreu d’Espanya, com uns apòstols
redivius, a escampar la mala nova: «Els catalans volen trinxar Espanya,
emportar-se’n la part del lleó i deixar-nos a l?estacada i amb el cul
enlaire! Impedim-els-ho! Todos a una, como Fuenteovejuna!»
El possibilisme del llarg període de govern convergent, en certa
manera hereu del breu regnat de l’avi Tarradellas, ens va acostumar a
una política que prioritzava el bon rotllo amb els que tenien la clau de la caixa, el poder, és a dir, amb Madrid:
oposició sí, reclamar sí, però sense ofendre, sense trepitjar ulls de
poll, evitar sobretot que a Madrid s’enfadessin, no fos cas que, com
han fet tantes vegades, decidissin desfogar la mala llet del brau toro
que porten a dins maltractant la vaca lletera catalana…
I tanmateix, malgrat aquesta preocupació obsessiva perquè la
imatge de Catalunya a Espanya fos bona, les estadístiques demostraven,
tossudament, que a pesar de tots els esforços, els catalans no acabàvem
de caure simpàtics a aquella gent tan noble i tan ufana que guarden la clau de la caixa on guarden els (nostres) diners…
Ja seria hora de fer un tomb, i que amb el canvi de govern que
hi ha hagut al país es canviés també aquesta mentalitat. Nosaltres a
aquell poble tan guerrer no li devem res, i en canvi ells ens
deuen (a banda d’una muntanya de calés que ja no recuperarem mai) un
munt de disculpes per anys i panys de comportament xenòfob i etnicida,
pel robatori sistemàtic a què ens han sotmès i per les mentides amb què
han sostingut tot el muntatge. I per molt forat que hagi fet aquesta
ficció, aquest negoci fraudulent que en diuen Espanya, ens hem de
convèncer que ells no són ningú per dir-nos qui som, què som i cap on
hem d’anar, i amb qui. Catalunya, els catalans, ja som prou grandets per
saber què ens convé, i ningú ens ha de venir a ensenyar a caminar, que
és una cosa que ja fèiem sols abans que apareguessin ells i la seva
suposada missió divina de convertir-nos en espanyols (en espanyols de peatge, però).
Aquests dies, amb l’aprovació del nou Estatut s’està fent patent
com mai que ens odien tant, amb una ràbia tan irracional, tan de pinyó
fix, que la seva forassenyada tírria s’ha tornat exactament la pedra de
toc, la indicació precisa del que ens convé fer: allò que els emprenya
és just el mateix que ens va bé a nosaltres; si alguna cosa els
molesta, vol dir que ens afavoreix; si lladren, vol dir que cavalquem
(i viceversa: si aplaudeixen, malament rai…). No falla: estem tan
contraposats, se’ns posen tan de cul, que han arribat a un punt que no
conceben la seva existència sense la nostra negació, la nostra
desaparició com a poble. No saben ocupar un lloc al nostre costat, al
costat de ningú: només saben estar a sobre, viure a l’esquena del veí.
Per a ells no som companys de viatge: som galiots. I funcionen com
l’arbre d’eucaliptus, que amb l’acidesa de les seves fulles mortes mata
tota la vida al seu voltant, tota la vegetació que li pogués fer ombra.
Tenen tan clar (més que molts catalans) que som un altre país, que no
permeten que cap plançó nascut a Catalunya creixi, no fos cas que li
arribés a fer la competència: ni Estatut, ni confederació, ni
federació, ni asimetries, ni res de res. Només la seva única,
indivisible Espanya castellana. Fixem-nos que han sigut precisament
ells els que han vist l’Estatut Català com el germen d’un futur Estat
Català. Perquè saben perfectament que ja l’havíem tingut, l’Estat, fins
que un mal dia ells ens el van arrabassar; i saben com els ha costat i
com els costa, d’amagar tot un país sota l’estora, per molt hàbils i
experimentats que siguin en el maneig de l’escombra. «Escolta,
Espanya», va dir el poeta Maragall. «Escolta, Espanya», ha dit el seu
nét. «Aquest Estatut no és cap declaració d’independència», els acaba
de dir l’independentista president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. Però els
gossos quan borden no escolten. I al final aconseguiran que Catalunya –tots a l’una!–
s’afarti de tant de lladruc i -tant per tant, sabates grosses-
decideixi, efectivament, partir peres amb un company tan carcamal i tan
insuportable i anar-se’n a viure sola.
[Article publicat al núm. 225 de La Farga de Salt, novembre del 2005]