La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Bach, Variacions Goldberg, BWV 988
· Ravel, Miroirs
· Chopin, Andante spianato et Grande polonaise brillante, op. 22
Intèrpret: Alexei Volodin, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 12 de maig

Valoració: ?????

Alexei Volodin és un —encara— jove pianista que toca amb moltíssima personalitat i que desprèn un gran magnetisme. Aquesta setmana ha ofert un recital impressionant amb obres de compositors tan diferents com Bach, Ravel i Chopin. En el penúltim concert de la temporada d’Ibercàmera, Volodin es confirma com un dels estels més brillants del firmament pianístic actual.

A la primera part del recital va tocar les difícils i compromeses Variacions Goldberg, una obra que posa a prova l’habilitat d’un pianista. Volodin no les va tocar ni a la manera barroca ni a la romàntica, sinó amb el seu estil personal, que no s’assembla a cap altre. Pel meu gust, les va tocar massa fort, fent sonar les notes massa curtes i seques. No és que tragués un so expansiu del piano, però la intensitat tímbrica no s’adequava prou a Bach. Fins i tot hi havia un punt de violència. En cap cas, però, es pot dir que ho va tocar malament; és una qüestió de gust personal També s’ha de dir que va abordar cada variació de manera diferent, així es distingien perfectament cadascuna de les altres.

On Volodin va desplegar tot el seu art i la seva genialitat va ser en l’obra Miroirs, de Ravel, una peça impressionista i molt colorista que Volodin va interpretar amb força, caràcter i personalitat, i li va donar relleu i contrastos molt marcats. L’obra pianística de Ravel és molt sensorial, gairebé com si la poguéssim tocar amb els dits, amb aires orientalitzants, espirals i imitació de la naturalesa. Volodin va marcar molt els contrastos d’intensitat, de to, de color, quasi semblava que ens poguéssim emmirallar en l’aigua cristal·lina d’un riu. Va tocar amb total llibertat, amb la seguretat de l’intèrpret que té una tècnica molt sòlida, i va enlluernar el públic del Palau, que erròniament va aplaudir abans de l’última peça de l’obra. La seva manera de tocar, amarada d’una personalitat forta i magnètica, ens va corprendre a tots.

Com a darrera peça del concert hi havia l’Andante spianato i Gran polonesa brillant, op. 22, de Chopin, una obra de gran envergadura amb dues parts prou diferenciades, com el títol de la peça indica. Volodin és un mestre tocant Chopin, tal com vaig poder comprovar fa un parell d’anys en un concert que va fer al Vendrell, i novament ho va demostrar. L’única cosa que se li podria retreure és que a la Gran polonesa brillant li va faltar un punt de volada, de desimboltura, ja que la va tocar amb massa contenció. En qualsevol cas, l’elegància personal de Volodin es va trobar amb l’elegància inherent a la música de Chopin i va ser una interpretació reeixida.

A la tanda de bisos va tocar cinc peces de Chopin, Rachmaninoff, Prokofiev, Scriabin i Kapustin. La cosa va anar in crescendo en intensitat, es va anar deixant anar més i més, es notava que es trobava còmode, un públic entregadíssim l’acomboiava, i el final va ser explosiu amb l’Intermezzo op. 40 de Nikolai Kapustin, una peça jazzística on un Volodin pletòric semblava tocat pels déus. Un so absolutament expansiu del piano i uns ritmes sincopats convidaven a ballar. No cal dir-ho, el públic dempeus es va rendir a l’art del pianista rus, que esperem que torni ben aviat a Barcelona.