La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Schubert, 12 lieder
· Schumann, Dichterliebe
Intèrprets: Werner Güra, tenor; Christoph Berner, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 18 de març

Valoració: ?????

De Werner Güra en coneixia poca cosa més que el nom. Sabia que era un tenor mozartià, i com que és el tipus de tenor que em fascina i a més a més venia amb un programa molt atractiu de lied, no vaig dubtar ni un moment a comprar entrada. He de dir que Güra va ultrapassar de molt totes les meves expectatives. Va ser un concert absolutament apoteòsic i ja avanço ara que s’haurà de considerar com un dels millors d’enguany.

El concert es va dividir en dues parts dedicades als dos grans compositors del lied alemany: Schubert i Schumann —anomenat el schu- dolent per un dels personatges d’Una música constant de Vikram Seth. Si bé va cantar dotze lieder dispersos de Schubert, de Schumann en va cantar un dels seus cicles més cèlebres: el Dichterliebe (Amor de poeta). Werner Güra és el tipus de cantant idoni per al lied, amb una veu preciosa, un frasseig immaculat, una gran elegància vocal i una capacitat de transmissió fora mida. El seu cant vessa sensibilitat per tot arreu.

Cantar lied no és fàcil perquè no és agraït com l’òpera i en canvi, s’ha de cantar molt i molt bé perquè les peces sonin com poemes i toquin l’ànima de l’oïdor. No cal dir que és essencial un bon frasseig, i a més, cal que veu i piano s’amalgamin fins a formar un sol cos, com passa en la música de cambra. A Werner Güra, que sembla un cantant tocat pels déus, se li endevinen molts anys d’estudi i d’ofici per assolir una fita estilística tan colossal com el concert que ens va oferir la setmana passada. Per ell, cantar lied és fàcil i se li nota. Sentir-lo en directe és una experiència meravellosa, ja que guanya respecte dels enregistraments, en què sembla que vagi un pèl curt d’aguts.

No necessito sentir Güra cantant òpera per determinar que és un cantant fora de sèrie. De fet, amb el lied només s’hi atreveixen els cantants bons, i quan canten òpera es nota que són liederistes, com passa amb Thomas Hampson, Thomas Allen o Bryn Terfel. No cal dir que tècnicament, Werner Güra és perfecte: té la veu ben projectada, homogènia, els aguts fàcils i una línia vocal molt depurada. I la compenetració amb Christoph Berner va ser total. En lied tan important és el cantant com el pianista, perquè és literatura musical escrita explícitament per a veu i piano, i tant Schubert com Schumann són dos gegants de la literatura pianística. Ara bé, si em fan triar, sóc del parer del personatge d’Una música constant: m’agrada més Schubert que Schumann (especialment en lied), perquè m’arriba més, aconsegueix tocar-me la fibra en un punt del qual Schumann passa de llarg.

Així doncs, la veu lluminosa i la sensibilitat de Werner Güra ens van il·luminar durant un vespre que ja friso perquè es repeteixi. Aquesta setmana podrem gaudir d’un altre recital liederístic, aquest cop al Liceu, amb el millor Schubert: el Viatge d’hivern, interpretat pel tenor de moda (i eternament esperat al Liceu): Jonas Kaufmann. Ara bé, Werner Güra ha deixat el llistó a un nivell estratosfèric i Kaufmann haurà de suar per igualar-lo.