La síndrome de Stendhal

Programa del concert: Händel, Rinaldo; Verdi, La Traviata; Donizetti, L’elisir d’amore; Massenet, Le Cid; Gounod, Roméo et Juliette; Cileà, L’Arlesiana; Dvórak, Rusalka; Puccini, Suor Angelica; Edgar; La Bohème
Intèrprets: Angela Gheorghiu, soprano; Saimir Pirgu, tenor
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director: Ramón Tebar
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 25 d’abril

Valoració: ??

Aquest concert estava ple de mals presagis i es van complir tots. Ja era estrany que per a un parell de concerts (n’havien de ser dos) protagonitzats per una diva com Angela Gheorghiu, amb orquestra i amb repertori operístic, s’haguessin venut tan poques entrades. Poques setmanes abans del que finalment va ser un únic concert, es va anul·lar el segon que s’havia de fer, adduint motius personals imprevistos (tot i que mai no es va aclarir si eren motius dels cantants o del Liceu). I finalment, el concert va ser d’allò més discret.

Angela Gheorghiu, que al Liceu es recordava per una Mimì impressionant en La Bohème de fa dues temporades, va començar el concert amb el famosíssim “Lascia ch’io pianga”, de Händel, amb la qual va demostrar que no té gaire idea de l’estil barroc, i a més va desafinar força i va entrar un parell de cops fora de temps. El concert va estar integrat per duos de La Traviata i L’elisir d’amore a la primera part, on Saimir Pirgu va cantar amb una veu bonica però engolada que li impedia emetre un so uniforme en tots els registres tímbrics. Va agafar tots els aguts de manera abrupta, i això en el belcanto no és admissible. Segurament el fragment més lluït d’aquesta primera part va ser l’ària de Le Cid “Pleurez mes yeux”, on Gheorghiu va fer una demostració prou expressiva del seu art.

La segona part va començar millor, amb tres fragments de Roméo et Juliette, de Gounod, en què van estar prou encertats Gheorghiu, Pirgu i l’orquestra. Però tot es va començar a torçar a continuació. Pirgu s’havia entestat a voler cantar “È la solita storia” de L’Arlesiana de Cileà, ària molt dramàtica que va fer en una interpretació més lírica del que és habitual, sense prou força, perquè les seves possibilitats vocals no li ho permetien. Després, Gheorghiu va cantar l’encisadora ària de la Lluna de Rusalka de Dvórak, on va demostrar que no se sabia gaire la lletra, que va cantar amb negligència, sense entrega al personatge, i va quedar freda. Finalment va venir el duo de La Bohème, força desangelat, i en què Gheorghiu va calar l’agut final i va sonar per sota del de Pirgu.

Això va ser el concert. Després va venir una bacanal de propines en què Gheorghiu es va deixar anar completament, va perdre l’elegància i la compostura, i va voler fer-se la simpàtica amb el públic dient algunes paraules i cantant “Granada”, amb Pirgu. Evidentment, aquesta senyora no deu estar al cas del clima polític que es viu a Catalunya, però sempre he defensat que als artistes no se’ls ha de jutjar per la seva ideologia, sinó pel seu art. Gloriós va ser el moment en què semblava que Gheorghiu s’havia transmutat en Eleftheria Arvanitaki quan va cantar dues cançons romaneses que més aviat semblaven turques.

Però si els cantants van decebre, l’orquestra encara va fer-ho més, ja que va sonar completament desajustada, entre seccions i sobretot amb Gheorghiu, que més d’un cop va entrar fora de temps. Feia la impressió que no hi havia hagut cap assaig, ni amb l’orquestra ni per part dels cantants. El resultat, doncs, un concert de pa sucat amb oli del tot prescindible.