El segle XXI serà el segle de la refundació del conservadorisme més instransigent. Si pensem que serà el segle en que la tecnologia humanitzarà les societats en clau de riquesa i benestar, anem bé per anar a Sants. No: La tecnologia mos sortirà més cara que la d’avui en dia i damunt en l’únic que
Com tots los dimarts, després de ballar, la meua jove i jo, son pare, anem a la biblioteca de Vinaròs. Jo sospito que d’ençà que vam abandonar Tarragona, no hi ha hagut setmana que no haguem trepitjat la biblioteca. I ara em pena que Ramon, lo conserge, s’haigue jubilat. Malgrat la seua dèria per les
És possible que la vida no s’apague després de la mort, de qualsevol mort física. És possible que tots los organismes tinguen consciència. És possible que arribe el temps de la nostra extinció. Totes estes possiblitats no contradiuen l’existència del Déu cristià.
Massa tard per començar a llegir. Per què he obert l’armari dels llibres que es van salvar de l’aiguat de la catàstrofe?
I És segur que tornarà el setembre i estovarem la terra per sembrar. Sembrarem de bell nou a l’octubre o de bell nou sembrarem al novembre, amb les clarors dels nous dies, verdes al matí i roges al capvespre, dibuixant paradisos impossibles sota un cel de cristalls de quars. La ferum del corral mos entendrirà,
I Déu estava en los seus dies de pena i després ho estava en los seus dies alegres. Un dia vaig dir-li una obvietat. Vaig dir-li: ‘Tot passa’. Perquè tot passa, tot muda, tot canvia vulgues que no. Jo he passat de la pobresa a la riquesa. Però jo sé que he de morir pobre.
I Taronges dolces. Suc de llimona amb aigua. Licor de cafè. II Batut d’ametles. Melmelada d’albercoc. Batut de kiwi. III Al mercat dels divendres no hi queden pagesos, d’ençà que Ximo deixà la pedra. Hi ha aquell xic d’Alcanar i la Fina. Hi ha la parada de Javier de la Venta, que porta nous i
Jo no sé escriure i no sé de què escriure, però a voltes tinc la necessitat d’escriure i escric per escriure i no és estrany que escrigue xonades o coses que només jo sé desxifrar. Escric d’una revolada i no acostumo a rellegir-me per corregir-me. He venut les cabres i demà i passat, que ha
I Quan l’ànima se li elevà per damunt del llit i per primera volta veié el seu cos i la ferida de l’operació al seu costat esquerre i sentí el silenci dels presents assistint la cirurgiana que el cosia, sentí una emoció diferent a l’eufòria i la candidesa pròpies dels sentiments terrenals. Tanmateix, a mida
I Miserables i covards, per què no dieu la veritat? Covards, miserables, la vida se us escapça quan obriu la boca per parlar. Sou l’ombra del lladre, flors marcides de plàstic, la lleganya de la peresa, el cagall de la bèstia, fills de l’odi i la ignorància lliurada al xantatge i la por de les
No crec en la bondat dels qui maten o censuren. Esta terra no coneix fronteres, ací podrem dormir tranquils, a l’altra riba, separats dels homes que generen conflictes o d’aquells covards que en viuen i es pensen que tenen la raó. No més diners, no més coses que embruten les ments. Mos importa, certament, un
Avui, esta vesprada, podria ser el dia que en complís 44. Però no. Avui no és el dia del meu aniversari, però això tant se val perquè avui -quatre gotes, cel tapat, ací, pasturant les cabres- he escampat bona cosa de sorgo. Bé, avui no ha estat el primer dia que intento atreure les tórtores
Fa uns anys vaig tenir una experiència molt desafortunada amb les anomenades teràpies alternatives (o naturals, com vulguen anomenar-se). No com a usuari, exactament. Aquella experiència em marcà molt profundament i des d’aleshores, sempre que he tingut l’oportunitat, quan un amic o amiga s’hi ha referit, evidentment jo li he mostrat la meua desafecció bo
‘I he fet un foc d’estelles dins la gola del llop’ Joan Salvat-Papasseit I Massa claror humida en l’únic dia ventós de gener. Plors sedosos, llàgrimes primes, ocultes passions, odis sense via. Rere les cortines, una caixa de records per cada diumenge assolellat. A l’altra banda del pont, un diumenge plujós, opac. II Respiració agitada,
De ben segur que visc la vida que anhelava. Ni més, ni menys: Just la vida que anhelava. Solvent i habitant allà on jo sempre havia volgut viure. I pasturant, exercint l’ofici que jo desitjava. I excavant, exercint la meua professió. I tot això, amb ma filla Aran. Què més podria tenir? Ja no anhelo