Fa uns anys vaig tenir una experiència molt desafortunada amb les anomenades teràpies alternatives (o naturals, com vulguen anomenar-se). No com a usuari, exactament.
Aquella experiència em marcà molt profundament i des d’aleshores, sempre que he tingut l’oportunitat, quan un amic o amiga s’hi ha referit, evidentment jo li he mostrat la meua desafecció bo i advertint, d’entrada, que de portes endins ningú competent controla què hi passa, com es gestiona, quin pa s’hi dóna, i que malgrat es facin anomenar ‘terapeutes’, aquest qualificatiu no es correspon amb la realitat, per bé que la medicina és una disciplina científica, seriosa i rigurosa al marge de les pseudociències, segons la meua experiència.
I, recordem-ho tantes vegades com calgue, un dels pilars, juntament amb l’educació i la seguretat ciutadana, de l’estat del benestar, és la sanitat, la qual estiga en l’actualitat molt tocada de mort per factors interns i externs, polítics i econòmics.
Actualment, combatre aquestes pràctiques fa certament vertígen. A mi, no cal dir-ho, me’n fa, i considero que li poso coratge a l’assumpte.
Deixe-m’ho clar d’entrada: Que la gent no en parla i els mitjans no en parlen. Potser la raó principal és que estan tant normalitzades que la indefensió es fa letent alhora que posa de manifest la vulnerabilitat (de totes les parts, per cert, però sobretot la de la part dels usuaris, per raons òbvies).
Que malgrat tastar allò que tothom sap que ‘grinyola’ i que els metges seriosos recomanen que hom no hi inverteixi (també trobareu metges que us diran que ‘si els va bé’, ‘que la gent és lliure’, etc.) en favor de les consultes a metges especialistes, la gent prefereix callar i pagar. Per a res, segons el meu criteri. O per a una estona de relaxament, segons el meu criteri.
Un dia -un sol dia- vaig vore a la televisió un anunci del Gobierno d’Espanya que es referia en contra de les dites teràpies. Sí, marcadament en contra. També vaig llegir un article al respecte que deia que aquestes pràctiques no podien ser considerades teràpies, que el mateix Gobierno hi posava límits. I què? Doncs res, perquè el lobbie és poderós. Perquè aquestes pràctiques suposen un altíssim moviment de capital.
Per mi, el problema no és que es facen anomenar ‘terapeutes’ o ‘mestres de reiki’, etc., que a més potser passen per budistes o hinduistes o de qualsevol altra religió. No. El problema, com he apuntat, és que ningú controla què hi passa de portes endins, i pot ser que aquesta gent s’atreveixi amb qualsevol dolència greu. La meua experiència així ho posa de manifest.
Aquest fet em sembla especialment espinós perquè si ningú exerceix un control sobre el gran ventall de ‘teràpies’ que ofereixen, cal preguntar-se en virtut de quin motiu hom pot exercir una reclamació o una denúncia com a usuari.
Resposta: En virtut de res. Existeix un buit legal? Aquesta mateixa pregunta posa de manifest el desconeixement generalitzat sobre el tema.
Però la resposta segueix sent inquietant, tanmateix, si hom la pren i se la fa seua al marge de l’opinió general, malgrat es trobe que en no pocs casos siga igual o semblant a la seua opinió. Perquè no estem tractant d’un gènere literari o una tendència cultural, sinó que estem tractant l’àmbit de la salut, de la salut també dels éssers que més estimem i pels quals estem disposats a sacrificar-ho tot si convé. Ja m’enteneu per quin fil vaig i que deixo ací.
No se’n parla. Passen els anys i no se’n parla. I hom pot arribar a pensar que la meua crítica és pròpia d’un inquisidor, d’un autèntic caçador de bruixes i bruixots dels nostres dies. Però també en aquest cas li podria demostrar que és ben bé el contrari. Que no es tracta de censurar, sinó de conceptualitzar, legislar i, sobretot, informar, que des del meu parer implica sensibilitzar a la població que no tot el que està a l’abast és el més els convé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!