Ara que pasturo a l’herba i al cel los núvols filtren la gravetat de la llum del sol i les gosses han marxat ves a saber on, ara, ruixades les cames i els braços amb Autan per foragitar les mosques, ara, sol en una quietud familiar, imagino, ara, aquells dies certs en que mos passàvem
He tornat a Ulldecona, a mare. He tornat a fer vida i nit a les golfes, a soles, en la casa centenària reconstruïda al llarg dels anys i que un dia fou molí d’oli -uns dies de fa molts anys, en un episodi a banda d’esta maldestra quotidianitat. Torno a mare i m’estalviaré una colla
L’aire passeja i s’escola al dormitori, des d’on ara escric. Avui hem pasturat nou hores de seguit, i de seguit, de nit, he tornat a casa. Fa dues setmanes que tardoreja i han passat les festes de la Sénia i som en plenes festes d’Ulldecona. Enguany no he anat als bous de la Sénia i
M’enutja greument la violència i per això des de fa força més de deu anys tinc la sort de viure al marge de les ciutats i de treballar solitàriament la terra i el meu ramat de cabres. La gran ciutat és un medi salvatge, deshumanitzat, i entenc que això puga irritar algunes consciències, però jo
I quan l’estiu marxa arriba el temps de la verema i d’entaular de cara a la collita d’aulives. La meua besàvia, d’Ulldecona, venia de casa rica i a casa encara conservem lo trull del raïm. Lo meu besavi era un pobre pescador de Les Cases. En casar-se, la besàvia marxà a viure a Les Cases,
És cert, visc clavat a uns bancals d’oliveres fargues. La meua vida passa ací, entre matisses, coscoll, argelagues, esbarzers, figueres, ullastres, esperregueres, romaní, farigola, junça, margallons i roca, marges, camins ensorrats, antics, molt antics. I quan comença l’any, amb el primer plegó d’olives, a l’octubre, el poble respira un aire que baixa dels Ports i
Un dia vaig escriure un poema dedicat al migdia. I vaig anomenar-lo ‘migdia oceànic’ per referir-me a la majestuositat, a la immensitat del migdia. El migdia és tant breu en relació al matí i a la tarda que jo diria que és un estat de la ment més que un estat del temps, del nostre
La figuera és un arbre místic. Algun dia parlaré de l’arbre de la figuera i de les figues, que en realitat no son fruits, sinó flors que amaguen pistils en forma de menudíssimes boletes que fan la delícia del paladar. A casa tenim sis figueres, però només una és de varietat antiga. Això m’ho contà
Quan t’arribava l’angoixa, somreies. Era una angoixa que adverties des de feia uns dies, però que en realitat anava pouant en el teu pensament i en els teus somnis impossibles d’explicar des de feia uns anys. Exhaust, deixaves el teu cos en repòs i la mirada fixada al sostre, quan despertaves. Per costum, somreies. Era