I
Miserables i covards,
per què no dieu la veritat?
Covards, miserables,
la vida se us escapça
quan obriu la boca per parlar.
Sou l’ombra del lladre,
flors marcides de plàstic,
la lleganya de la peresa,
el cagall de la bèstia,
fills de l’odi i la ignorància
lliurada al xantatge i la por
de les violentes caterves
que alçaren els murs.
Adoneu-vos, fills de la sang,
com les paraules brollen
dels llavis fidels a la pau
i vosaltres, orgullosos,
les convertiu en mentides
que només els savis saben desvetllar.
Fills de la ràbia,
la mort és el vostre rastre
i el vostre destí,
car sou servils
de les més maldestres passions humanes.
II
Guaiteu, soc aquell que dormia sota la figuera mentres el ramat descansava a la vora de l’abeurador. Era estiu. Agost. La terrible tempesta que va esfondrar el corral i convertí les valls en enormes rambles d’aigua s’endevinava des de feia dies. El pastor de Godall me n’havia parlat, a l’abril. A la primavera havíem fet tractes per a la tardor. La tardor arribaria amb la tempesta i jo badava fort perquè pensava que tot seria cosa d’una forta calamarsada pels volts de sant Genís. Però no, la tempesta s’ho endugué tot: el bestiar, el corral, els camins, tot.
III
Arribà l’alegria a la casa. La Maria havia reviscolat després de la mort de Macià. Quantes vegades havia pregat per a que Déu se l’emportés ben lluny de la masada. I finalment els seus precs van ser escoltats. Macià morí en mans dels milicians que no havien creuat la frontera, que s’havien quedat entre el Montsec i la vall d’Àssua decidits a morir matant l’enemic. Maria els contà la història de Macià i aquells homes de seguit l’anaren a matar i un cop mort els voltors se’l menjaren en un obrir i tancar d’ulls.
IV
Al cap dels mesos ja no se’n va saber res més d’aquells milicians. Maria va viatjar fins a Romadriu, on vivia la seua estimada Blanca, i passaren l’hivern juntes, estimant-se i deixant-se cuidar l’una per l’altra. No els mancava el corder, ni les pataques. En aquell remot paradís, lluny de la fam de les ciutats, la Blanca i la Maria s’abraonaven a la vora de la llar.
V
Blanca, que era força més jove que Maria, volgué que l’enterressin a prop de la font del Coscoll. Aquella mateixa tarda de febrer Maria emprengué el viatge de retorn. Trista, desconsolada, prima, no temia el fred ni la neu. I no va arribar mai a la masada. D’ella, ningú en va saber res d’ençà de l’enterrament de Blanca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!