Solcades

I

Quan l’ànima se li elevà per damunt del llit i per primera volta veié el seu cos i la ferida de l’operació al seu costat esquerre i sentí el silenci dels presents assistint la cirurgiana que el cosia, sentí una emoció diferent a l’eufòria i  la candidesa pròpies dels sentiments terrenals. Tanmateix, a mida que passaven els minuts, s’adonà que aquella nova condició existencial li era familiar, com si aquell sublim estat de benestar mancat de tota matèria ja l’hagués habitat en el passat.

II

No sabia explicar el motiu de tanta plenitud. Anys enrere, abans del diagnòstic, pensava que un dia acabaria abandonant la idea de tenir el propi ramat de cabres. Però temps ençà la vida era més complicada. I quan va saber que tot plegat era qüestió d’un parell d’anys, s’aferrà a la pròpia voluntat com el nàufrag de les pel•lícules de pirates s’aferra a la fusta abans de ser engolit per l’aigua.

III

I un dia, a quarts de tres, el Mestral li acaronava la cara. I de seguit sortí el sol. La seua respiració era pausada. Sentia un cert benestar. Feia dies que el seu cor no descansava i l’angoixa feia que caminés a poc a poc i fumés massa. Però quan el Mestral li acaronà la cara, la galta dreta, sentí que la vida no acabava encara i que tot passaria, perquè tot acaba passant, i que al poble tenia amistats que sentirien la seua mort, de tot cor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!