El passat dissabte en Joan Roig mos va parlar de l’origen del topònim de la Miliana, que en l’actualitat és una pedania del municipi senienc-ebrenc d’Ulldecona. L’acte es va fer a l’antic molí d’oli, a l’actual Oficina de turisme de la vila. La xerrada, a banda d’amena, va servir per revisitar les fonts notarials dels
Tinc un amic que diu que l’horroritza la idea de conèixer el futur. Jo penso, a diferència d’ell, que no hi ha res predeterminat i que no existeix cap tipus de mitjà per preveure o endevinar amb certesa allò que ens ha d’arribar, a nivell personal o col•lectiu. Si fos així, però, a jo sí
I Sempre surt lo sol quan muntem a la Foradada i sempre arriben primer els gossos que natros. I quan tornem pel Mas de Comú, mos alegra retrobar aquell prat en pendent on mos agrada follar i dormir quan muntem de nit i fem vivac sota un cel coronat d’estrelles. M’agrada que em digues que
Lo passat divendres en Jordi Querol, gerent de l’empresa de biodinàmica Dreiskel, mos va fer una xerrada a l’oficina de turisme d’Ulldecona a instàncies del partit municipal ‘Fem poble’. La xerrada es va anomenar ‘Passat, present i futur de l’agricultura a Ulldecona’, la qual clourà (o continuarà) el proper divendres, 22 de juliol, als claustres
I Cada minut que cau fa més gran l’escletxa que ens endinsa en la nit. La clau és deixar la nau que encadena les ànimes. II La sort s’encamina volant, qui no l’acolliria? III El passat dissabte ma filla Aran i jo vam anar al cinema d’Amposta a vore ‘Llenos de gracia’, una pel•lícula que
Em pregunto si és possible esmenar la violència totalment normalitzada de les sèries infantils i juvenils. També em pregunto per què la indústria cinematogràfica està basada estructualment en tota mena de violències explícites.
Al llarg de la primavera i l’estiu és més freqüent que durant la resta de l’any vore als secans de la Galera i d’Ulldecona les àguiles que niden als Ports. Per bé que a partir de sant Joan desbrosso les finques, me n’adono de la seua presència. Les àguiles busquen conills i carronyes, com les
I La intuïció acostuma a fer la punyeta i romandre en silenci és el seu millor antídot si el vent no és favorable. Hi ha la tarda que mai més tornarem a reviure i potser és la darrera tarda de la nostra infància. Recordes lo darrer partit a les escoles velles? La darrera excursió a
I Lo roquissar no la inspirava gens. Havia sentit a parlar que un dia de feia molts anys uns geòlegs de la universitat es van interessar per aquella formació, per aquell taperot que dibuixava la línia de la platja, de la Ràpita fins més enllà de Sòl de Riu, ja arribats a Vinaròs. Ma mare
Sento un profund enyor de la malaltia. Dels dies més cruels de la malaltia, fins i tot. Us semblarà una altra bogeria meua, però ara m’adono que gràcies a la meua malaltia i, sobretot, gràcies al treball de meditació que vaig fer, he anat creixent d’una manera gens convencional. Han passat 10 anys. Potser onze.
Des del meu humil i desorientat punt de vista (tot i que massa sovint em balla pel cap el ‘què fer’) penso que el primer que cal és una cimera de país on tota la patum d’organitzacions i partits netament separatistes debatin obertament a la ciutadania sobre la conjuntura actual i d’on surtin propostes que
Esta tarda he portat la Lila a Les Cases per voluntat de ma filla Aran. La tia Lila passarà este estiu a casa i que siga lo que Déu vulga. Hem sortit a passejar i hem fet un una aigua i una canya al Castor, on mos hem trobat a Sisco i Nando i Jan,
Lo món és més gran que estes quatre parets i un mar al fons rere la finestra, més gran que les riqueses que pugues heretar i més gran del que et puguen fer sentir les persones que et somriuen a les xarxes socials. És més gran que les enveges que un dia vas sentir i
I La sèrie d’entrades al bloc sobre les meues patilles no sé quan comença, però tant se val. El cas és que hem arribat al penós hivern, este hivern de merda, i he pensat que cal que parle de les patilles per bé o per mal que ja fa mesos que no en dic res,
Jo esbufegant i per mandra deixant enrere los carrers del darrer poble que va trencar-me el cor. Perquè hi ha comarques que et fereixen i són sagrades, com la Terra Alta. Jo he viscut i treballat quatre anys gloriosos de ma vida a la Terra Alta i hi torno cada tardor només per contemplar los