Espai de Dissidència

Hi ha pocs estudis sobre les diferències psicològiques entre la policia i els delinqüents, i no és difícil de descobrir perquè. Els estudis basats en els tests psicològics habituals no detecten una diferència significativa. Potser no siguin suficientment sensibles (…).
El que ara ens crida l’atenció és la minoria -policia i lladre- que cerca la violència. El delinqüent intenta reduir la seva tensió interna tot expressant en el llenguatge directe de l’acció el més ultratjat i colèric que experimenta en el fons de si mateix; en la mesura que no és poderós, la seva violència és purament antisocial, l’exhibicionisme, l’estafa o la signatura de talons sense fons. El policia tracta de resoldre la seva violència tot cobrint-la amb un uniforme. Això és un lloc comú, sens dubte, encara que explica perquè els policies suportaran salaris baixos, menyspreu públc, males condicions de feina i una sensació general de mala consciència. Saben que tenen sort, saben que han trobat una bona solució a la criminalitat que poden sentir en la sang.
Norman Mailer, América, Anagrama, Barcelona, 2005, pp. 227-228

És clar, Norman Mailer arriba a aquestes conclusions una tarda d’agost de 1968 a Chicago, en la convenció demòcrata, quan la policia carrega amb una violència apocal·líptica contra unes breus protestes, i acaba per no distingir entre criatures, gent gran o jove, participants o no a les protestes. Un episodi massa vist.

Potser Mailer exagera. Tanmateix, les darreres intervencions on tracta d’ofegar-se amb una repressió contra la dissidència que feia dècades no recordàvem, ens fa replantejar les coses. O potser és un indici de com de nerviós està el poder, que tem per una situació prerevolucionària. El poder sempre té por, perquè és molt paranoic. Sospita que tothom conspira en contra seva, perquè ha assolit el poder mitjançant la conspiració i la claveguera. De fet, les campanyes electorals són això, guerres brutes sense sang, batalles lliurades amb l’engany i la intimidació.
Ara bé, no fóra difícil establir comparació entre la màfia i la política, molt més encertada amb la fràgil línia vermella que separa a delinqüents de policies. Certament, bona part de la classe política ha suportat (en la seva majoria) salaris més baixos que els delinqüents, menyspreu públic i mala consciència. També em consta que sovint les seves condicions de treball no són tan bones com suposa el públic. Aleshores, per què fan el que fan? Malauradament Mailer no hi és aquí per compartir un bourbon i una reflexió. Jo em sospito que hi ha una mútua admiració entre els delinqüents que dirigeixen a l’ombra el país, i els polítics que, en comptes d’enfrontar-s’hi, s’hi avenen a deixar-se corrompre.