Espai de Dissidència

Acabo de tornar d’uns
dies de vacances a Londres. Feia setze anys de la meva darrera visita, i a més,
poques setmanes abans havia passat una tarda tot escanejant les diapositives
del meu darrer viatge a la capital de l’antic Imperi Britànic.

Setze anys són una
xifra considerable per comparar l’evolució d’una de les ciutats més
transcendents de la història de la humanitat, i alhora, un termòmetre de l’evolució
d’occident. Tal com més o menys constatava per amics o informacions, Londres és
en plena ebullició preolímpica, amb una expansió urbanística a la zona dels Docklands i una significativa
transformació d’alguns dels seus barris populars –com l’East End- en la
direcció d’una “gentryficació”, és a dir, de substitució de classes populars.
Fins aquí, res d’extraordinari que no haguem viscut en el nostre Cap i Casal
vint anys enrere. També algunes incomoditats com obres i preus abusius,
especialment en serveis privatitzats, aeroports controlats per companyies
espanyoles, i pagament estratosfèric per connexions a internet.

Tot i això, el que
més m’ha impactat, respecte a dècada i mitja enrere, és el grau d’islamització.
Mai havia vist tants “burques” junts. Colpeix veure estols de dones tapades
íntegrament, tret d’un espai reduït als ulls per tal de no ensopegar amb les
cabines telefòniques o ésser atropellades pels double-deckers. Acompanyant a aquest fenomen, l’esplendor i riquesa
de la gran mesquita, finançada per les petromonarquies del golf que s’està
construint a la zona olímpica, i amb capacitat de 40.000 persones.

Curiosament, en els
grans parcs de la ciutat –com Regent’s o Hyde Park- es percep l’Anglaterra
multicultural on realment es percep una gran barreja entre comunitats,
especialment l’afrobritànica, sense cap mena de problema. Se’ls veu jugar al
cricket o llegir plegats. Tanmateix, la presència pública de grups tancats de
musulmans rigoristes, autosegregats, impressiona molt. De la mateixa manera que
a barris com White Chapel es percep una certa puixança econòmica amb bancs
islàmics (imagino que molts, mercè als diners del Golf), amb centres culturals
on clarament hi ha entrades diferents per a homes i dones.

Fruit de tot això,
un dels llibres més coneguts sobre aquesta qüestió, i que tot just començo a
mirar-me és Londonistan: How Britain is
creating a Terror State Within. Encounter Books, London, 2006 de la
periodista Melanie Phillips, i que, imagino, devia inspirar la Pilar Rahola a
publicar la seva darrera obra. Certament, allò que es veu a una ciutat com
Londres, i el que s’explica de la innocència amb què les autoritats britàniques
tracten la qüestió, no fan sinó resultar inquietants.

En aquest sentit,
més enllà de qualsevol altra consideració, no estaria de més recordar l’anàlisi
de Tony Judt, quan explicava la creixent desafecció dels britànics respecte l’estat
del benestar en constatar com a la societat més o menys homogènia de la
postguerra, li succeeix un altre model, fonamentat en comunitats estanques, que
viuen al marge de la nació i als seus valors, i que genera una deconstrucció
del sentiment de solidaritat.

Francament, entenc
per què Àngel Ros va guanyar folgadament a Lleida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!