Espai de Dissidència

Estols de llagostes ocupen el cel,

insectes malèfics, que, com l’auguri de Pi de la Serra,

han après a volar i mai no ens deixen veure el sol,

proxenetes de mots, que privatitzen l’aire

i caguen àcid damunt els calendaris.

Són mala gent que invoca cadàvers putrefactes

i alcen, empalmats, el braç corrupte de Santa Teresa

mentre borden i branden, amarats d’arrogància,

els estendards i les banderes més llargues

que poden admetre llur bipolar vanitat,

mentre que, de manera valent,

només disparen contra qui va desarmat;

óssos borratxos, elefants decrèpits, dones, criatures,

i qualsevol que no sembli la Paris Hilton

o no treballi per a Goldman Sachs.

Homes de negre, d’ànima negra

que es fumen el nostre temps,

fins a fer-ne cendra i convertir-la en diamant,

que saquegen esperits i butxaques,

i com zombies famolencs,

es nodreixen de la nostra por i memòria,

fins esdevenir figurants de llur regnat de cors;

que li tallin el cap!

que li tallin el present!

que li tallin el futur!

Podríem parlar de pluja de meteors

destinada a extingir la nostra espècie

i lliurar la terra a aquests escarabats

que inunden  els consells d’administració,

les escoles de negocis,

les tertúlies de la ràdio i els centres comercials,

mes tan sols és fems incendiari

que, des dels gratacels, aboquen aquests semidéus

encimbellats per la nostra indiferència,

aquesta mala gent que ens crida

a dur una existència vintage,

que ressuscita la resignació cristiana i el dret de cuixa

mentre que nosaltres, desesperadament,

cerquem als passadissos de  l’IKEA

el pack i les instruccions de muntatge

de guillotines model París i color vermell.