Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Enguany farà cinc anys que tinc oberta aquesta bitàcola. Són 730 entrades, 1.075 comentaris, i molts mesos de feina. Ara que la portada acaba de superar una altra xifra rodona, suposo que cal aprofitar l’avinantesa per fer un mínim de reflexió.
Un blog és una porta oberta personal, com tot, subjecte a evolució personal, intel·lectual, ideològica, estilística, emocional… Un testimoni de com va canviant la relació amb un mateix, i amb els lectors. En aquest sentit, representa una eina privilegiada de comunicació que ni els més grans dietaristes de la nostra literatura podien somiar. Com tot exercici d’escriptura quotidiana, té els seus riscos; sortides de to, judicis precipitats, errades gramaticals,… Tanmateix, també té les seves virtuts: comunicació amb qui et llegeix, immediatesa, capacitat d’arribar a qualsevol racó de món.
En aquests anys, els blogs també han evolucionat. Quan vaig començar, tinc la impressió que navegava a la cresta de l’onada del bloguerisme. Passat un temps, l’audiència sembla una mica més curta i selectiva. Altres formats, més fonamentats en la brevetat com el twitter (em penso que només he redactat mitja dotzena de tweets) o les improvisacions del facebook, competeixen amb la reflexió escrita, que tracta de ser calmada, tot i que se sol llegir en diagonal. D’altra banda, les diverses plataformes de blogaires (i en aquest sentit Vilaweb continua essent capdavantera), si bé permet facilitar la difusió, també acaba especialitzant els lectors. Tanmateix, el mèrit de tot plegat, tot parafrassejant Camilo José Cela, consisteix a resistir. I cinc anys sembla una eternitat en l’efímer i mutable món de la xarxa
Si bé en una classe qui més hauria d’aprendre és el professor, en els blogs, i gràcies a les intervencions dels lectors, són els autors qui més aprenem. Com passa amb els alumnes, amb els lectors n’he tingut de tot: de pilotes i plastes, dels qui són una esponja i massa influenciables, i els qui són un mur de prejudicis incapaços de modificar les seves creences. Tanmateix, el balanç de tot és sempre, i com no podia ser d’una altra manera, extremadament positiu. Com en una classe, en un blog tots ens beneficiem. Ens podem emprenyar, podem discutir, podem expressar els nostres temors, dubtes, inseguretat, ràbia. Mes, continuem gaudint de la mútua companyia.
A totes i tots, un emotiu agraïment.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enhorabona per les xifres. Ja són una bona colla d’anys i d’entrades. Mantenir un bloc tan de temps és fruit de la constància i de les ganes d’escriure i expressar el que en algun moment ens passa pel cap, ens neguiteja o simplement descriure el que fem o llegint. I amb el pas de temps es pot convertir amb una mena d’història personal.
A seguir endavant