Espai de Dissidència

Pels afores de Trelew, Patagònia argentina, juliol de 1996.

Els deserts són difícils d’oblidar. La primera impressió esclata als sentits. És una sensació estranya, de solitud i desolació, d’incitació a mirar endins, a la recerca dels elements que a l’exterior fan la vida més suportable.
Ara que tinc una mica de tranquil·litat per escanejar antigues diapositives en vies de decoloració, les sensacions del passat em fan reviure antics moments. És difícil captar impressions ja oblidades d’una estança difícilment oblidable.
Certament, hi ha gent que cerca experiències acadèmiques a Europa, o encara amb més pedigrí, a uns mitificats Estats Units. Jo no. La meva primera experiència com a docent en una universitat fou allà, entremig d’aquell desert i en un país que, malgrat deien que tot anava bé, naufragava. Tot i això, resulta difícil oblidar aquells alumnes tan brillants, crítics, espavilats. No vull dir que per aquí no n’hagi tingut de bons, al cap i a la fi, el talent abunda més que la mediocritat encara que es deixa veure menys, sinó perquè potser trobava en ells el desert reflectit als ulls.
Hi ha quelcom d’inexplicable en determinats països. Certament, com a ciutadà d’un país esclafat per la història, hi ha d’altres regions al món en construcció permanent. Allò que el cinema hollywoodià en alguna ocasió anomenà com a pioners. Territoris com el de la Patagònia tenien part d’aquell alè èpic, tot i que, com una cruel paradoxa, en un temps de decadència. L’era menemista, els pecats heredats de la desagraïda Castella i el Mezzogiorno, la mala sort històrica, deixà el vell país en una antiga promesa del que no fou.
I malgrat això, poques vegades em vaig sentir tan aclaparat per la dignitat que rajava per les cantonades.
Els deserts són difícils d’oblidar…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!