Espai de Dissidència

Vint anys enrere, em trobava entre els camps del Peloponès. Cap al vespre, vaig seguir la cerimònia d’apertura a l’antiga capital de la Grècia independent, Nàuplia. M’hi vaig passar tot el mes dels jocs olímpics barcelonins a fora, tot seguint els esdeveniments a una distància prudencial, en una mena d’exili voluntari.
La meva opció fou conscient, una mena de rebel·lia contra la felicitat decretada, una dissidència contra el model d’una Barcelona (aleshores vivia a Diputació/Bruc) en què els de la banda alta de la Diagonal van llogar la ciutat al turisme i a tot aquell qui volgués pagar per acostar-se al mite Barcelona.
Jo, que sóc un barceloní amb un cert pedigrí (el meu besavi hi desembarcà després de la guerra de Cuba, el 1898), vaig assistir com l’especulació s’ensenyoria de la ciutat, i que trobà com a catalitzadora la candidatura olímpica. La meva ciutat sempre ha estat problemàtica, una capital sense estat estranya, melangiosa, sorprenent. Tanmateix, aquella eufòria olímpica combinada amb una concepció del disseny massa procliu als diners, va provocar una diàspora familiar i amistosa. Gairebé tota la família i els amics, tots llogaters, tots de la banda baixa de la diagonal, vam ser econòmicament expulsats d’una Barcelona que no és pas la mateixa. Es pot dir que damunt la nostra ciutat, en van posar una de nova, de metacrilat, a sobre, fins al punt de fer-nos estrangers dins del barri, que diu un poema de Ferran Aisa.

No estic penedit d’haver-me estalviat tota aquella pantomima, tota aquella borratxera de correcció política, i falangistes reconvertits en exitosos executius olímpics. Vam ser pocs, aleshores els qui no vam plegar-nos a la religió dels Jocs. I precisament, mentre era fora, es generava el drama de l’operació estany, aquella guerra bruta tants anys silenciada contra la dissidència respecte a la religió nacionalista espanyola.
He tingut oportunitat, al llarg dels darrers anys, de poder parlar amb algunes de les víctimes del terrorisme d’estat, comandats per Garzón, executats pel més ranci de les forces obscures de l’estat, i silenciat pel més progre de la burgesia catalana. Una vergonya col·lectiva que hagin de ser grups aïllats i sense recursos qui hagi de reivindicar aquesta memòria, en contra d’una història oficial que parla d’aquella Barcelona en fase de neutralització com a un dels millors moments de les nostres vides.
Almenys em queda el consol de la meva consciència tranquil·la, amb una cervesa a la mà, mentre mirava un vespre d’estiu aquella cerimònia amb un príncep i una bandera, mentre una infanta singlotejava, qui sap si pel destí incert que espera la nissaga.