Espai de Dissidència

De la mateixa manera que la literatura pot
reflectir la dimensió profunda d’un país, la televisió exhibeix sovint
les virtuts i defectes d’una determinada societat. Em ve aquesta
reflexió quan, aquest estiu, miro la reposició del programa Afers Exteriors, de
Miquel Calzada. Un programa que utilitza el pretext de l’expatriació a
llunyanes geografies per viatjar endins la psicologia d’uns
protagonistes independents, amb una història profunda al darrere.
Plànols llargs, veu en off amb un discurs complex i autoirònic,
reflexions profundes, experiències que marquen. Com aquell català pied-noir que es retroba, per un instant, amb la casa de la seva infantesa a Algèria entre la mirada sorpresa del seu okupa.
El repàs a la trajectòria vital d’un corresponsal a Viena, entre la
guerra freda i el seu renaixement cristià. La modesta existència d’una
dona que viu en una cabana a Haití en una fugida de sí mateixa. Pura
literatura. Pura tradició d’un país que es passa la vida en
l’autoanàlisi, amb un fort component individualista i independent.
Radiografia dels holandesos errants en què hem esdevingut  els catalans,
a partir de la nostra difícil història.
L’èxit del programa de Mikimoto va genera
diverses imitacions. Bé, millor emprem el mot caricatura. Especialment
interessant resulta “Españoles en el Mundo”. Si la cara és el
mirall de l’ànima, podríem dir que la televisió és l’espill de les
tenebres. Tot recorrent al segle d’Or, sobredosi de “quiero y no puedo”.
Plànols curts, gent somrient i que menteix impunement tot exhibint el
seu triomf. Mira quina casa que tinc. Mira que bé que visc en comparació
als indígenes. Mira com lligo. Mira que bé que m’ho passo.
Superficialitat. Frivolitat. Complex de superioritat. Enyor d’imperi.
En certa mesura, Españoles en el mundo
reflecteix precisament  la mentalitat que ha portat Espanya a la
decadència. Els seus ideals podien servir a l’era feudal. Tanmateix,
aquesta obsessió per l’aparença (no és casualitat que ningú no tingui
tants quilòmetres d’AVE, o  edificis espectaculars), sense deixar que
treballi ningú (tret, és clar, dels estrangers o catalans) perquè és mal
vist, reflecteixen una mentalitat de l’Hidalgo, el fill de quelcom, que
ara es troba com a “Paná”, pare de no-res.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!