Espai de Dissidència

Recordo un breu assaig de mitjans noranta de Hans Magnus Enzensberger, Perspectives de guerra civil. No recordo amb detall el contingut, tot i que anava sobre el malestar creixent de la civilització expressat en una mena de progressiu incivisme, de desig de deixar de compartir espais socials, de generar desconfiança entre grups, individus, famílies… En certa mesura, l’escriptor alemany feia averanys dels temps presents, on sembla que el malestar vigent no catalitza en respostes col·lectives, sinó en la suma d’irritacions personals, fins a cert punt nihilistes, entre oceans d’indiferència.
Penso tot això mentre faig memòria dels darrers dies que he anat per Barcelona. Potser no exagero si afirmo que de la darrera mitja dotzena d’incursions al cap-i-casal, he topat amb quatre manifestacions d’un gruix (i una indignació) considerables. Avui han estat els estudiants. Abans els conductors d’autobús, també de personal hospitalari, bombers o aturats. Malestars individuals entre un estrany sentiment de barreja entre solidaritat muda, indiferència o menyspreu.

El país està calent. Fins a cert punt, sembla a punt d’ebullició. Tanmateix, anys de capitalisme i de traïcions de l’esquerra (o el que és pitjor, de traïcions pròpies a l’esquerra) no sembla que poguem traduir el malestar profund en quelcom tangible. Entre la indignació difusa, la rendició incondicional a la nostra absència de coratge i determinació. Perquè efectivament, percebo més resignació que voluntat. Els catalans, presos de l’abúlia, estem baixant els braços. Signem la capitulació sense haver-nos molestat a cercar les armes als calaixos. Enfront Enzensberger, hem abdicat de les nostres responsabilitats. I ells ho saben. Coneixen les nostres perspectives de rendició civil. I així ens va…
Tant de bo m’equivoqui!