Quan arribava la Juana amb un poval de raïm la iaia treia el seu somriure més gran i ample, un somriure que alliberava vulgues o no de qualsevol mal auguri que el futur mos tingués preparat. Ma iaia i la Juana eren dues dones que havien passat juntes força hiverns plegant olives. Coneixien les hores dels dies i els oratges i els seus tombants. Moltes hores vora el foc, compartint-ho tot, la vida, tot.
Entre elles existia una complicitat que era anterior a l’amistat. Això ho vaig comprendre el dia que morí el jove de la Juana, Joseret. Aquella tarda la seua major, la germana de Joseret, vingué a casa a plorar amb ma iaia. Jo havia dinat a ca la iaia, després de l’enterrament, i esperava fer la nit al seu costat.
La major de la tia Juana es diu Mari. La Mari de la tia Juana. Alberto es penjà d’una olivera i el dia del seu enterrament vaig saber que ma iaia i la tia Juana havien nascut lo mateix any, lo mateix mes i al mateix poble i ambdues van quedar orfes de pare i mare abans dels divuit. I ambdues van lluitar per conservar la mica de terres que havien heretat. I a causa d’esta voluntat, les dues amigues van aprendre una gran lliçó a la vida quan per la banda dels respectius cosins les van rebutjar per no voler vendre’ls aquells jornals de terra que havien rebut dels seus pares.
Tot això ho vaig escoltar dir a ma iaia aquella vesprada. I la Mari plorava en silenci i jo sabia que li feia recança tornar a ca seua, amb sa mare, amb la tia Juana, que s’havia tancat a soles a la seua habitació. Per això aquella nit va ser la primera nit que recordo haver dormit a soles en una casa. Perquè la Mari i ma iaia van marxar a ca la Juana a passar la nit. A plorar pel fill i el germà mort.
Hi ha gestos que marquen generacions i funden capítols en la història dels llinatges d’un poble. I ma iaia i la tia Juana sempre es van tindre per germanes. Una història compartida les havia unit per sempre i sempre es van tenir l’una amb l’altra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!