La meua tardor està mancada de pròleg. Hem menjat xai i vedella, però sense gatzara, sense càntics a l’hora del cafè, aquella hora més certa que real, terrosa, amb un toc de misteri.
Per estos verals curulls d’argelaga fa de bon passar el Nadal, esperant la pluja o esperant la neu que, diuen, ha d’arribar en un moment o altre.
Lo rellotge s’atura i un núvol rogenc s’acomiada. Així és la vespra de Nadal.
Nevarà, diuen, a cotes baixes, fins i tot per sota dels quatre-cents metres. Nevarà a Les Cases, nevarà a la mar, nevarà al riu. Passat Reijos, haurà nevat.
La meua tardor està mancada de pròleg, d’una visió aliena, distant, sàvia i indiferent a la tristesa de la solitud de les muntanyes que m’han vist passar primaveres i estius amb les cabres blanques de Rasquera. Perquè ara que la tardor ha passat de llarg és quan més m’hi recolzaria.
Ara que he migrat a la serra de Godall amb les cabres i els gossos i la sospita que ací viurem millor, que ací tot serà més senzill, ara, no em disgusta que el sol aprete i l’aigua escassege de cara a l’estiu.
Mentrestant, Nadal. Previsió de neu. Hivern.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!