A la font de la felicitat sempre hi brolla l’aigua neta que baixa dels cims de les muntanyes, les muntanyes emblanquinades per la neu, colossals, solitàries, distants fins que t’hi apropes a estimar-les, a recórre-les, a descobrir los seus secrets i la seua màgia.
Voldria que la vida fos un ascens més que un descens, però si ha descendir, que ho faça pel tallafocs, a l’ample, sense temor, ni recança. Si va de baixada, doncs bé, mai tant!
Han vingut totes i amb presses i de sobte. Se senten a dir un munt de coses, un munt de desgràcies i tristeses de mal passar, tristeses gruixudes. Les previsions s’han ben esfumat, només queden les incerteses que cadascú reparteix entre el cor i la ment a parts iguals.
Entre el cor i la ment, entre la boira del Segrià i la solellada de les Garrigues, entre la marrada i la senda que arriba a la mar, com el riu que neix sempre més amunt d’allà on no mos imaginem ni en somnis. Entre un somriure i una rialla, uns ulls esqueixats o esquinçats no veuen per por a sentir.
No em sobren les dites, ni les frases fetes, ara mateix. Bon any! Amunt i crits! Pau i Bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!