Solcades

Hem dinat peus de porc i en acabat he fet allò que feia ma iaia Ramoneta, allò de sense dir res prendre unes tisores i un cabasset i tornar somrient amb uns brotets de romaní i farigola que col•locava sobre les brases del foc a terra amb un cert ordre, no de qualsevol manera. I de seguit mos feia seure a la vora del foc, en silenci, callats, i el maset s’omplia poc a poc del caliu de la farigola i el romaní suant, a voltes cremant. I jo li preguntava a ma iaia si és que volia que anés a collir-ne més, que encara hi havia claror, però ella sempre responia que n’hi havia prou i amb un bastó que durant molts anys havia estat lo mànec d’una arada estenia el foc, més viu que mai, i a fora el cel era com esta vesprada, gris, però no gaire, allà a la Sénia, i d’un blau descolorit a la banda de Godall.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!