A tu, dolça i fosca tardor que avives la meua fràgil esperança així que el sol torna i sento aleshores que se m’escapen los dies, que massa pronte floriran de nou los ametlers, que massa pronte serà Nadal i bona nit boira, bona nit pluja, adéu siau ratet de fred que haurem passat passada la castanyada, estos dos dies que avui tot just acaben i, au, bona nit bonança. A tu et penso i et demano aigua i neu i foscúria.
Perquè tinc l’esperança que plogue algun dia més. Tinc l’esperança que neve. Tinc l’esperança de vore Godall colgat de neu, les serres i serretes, Molacima, Pallerols, Valldebous, Ulldecona i la Jana colgades de neu i gelor. Tinc esta esperança, esta imatge imaginada al pap.
I no sortir a pasturar durant una setmana o dues i gastar-me els duros amb panís i alfals o pèsol comprat a última hora i car. I a fer la mà la verdura, l’horta, los enciams i les cols. A fer la mà una vegada i una altra en favor de la boira, los llamps i el Sénia arribant a Sòl de Riu amb la força i la mesura del bon Déu i el foc a terra cremant cimals d’oliveres que fan temor de vore i cosa de dur a morir al braser.
I pregar. Dir el Rosari. I escoltar el dringar ja mandrós de les esquelles del corral i les gosses i la Mia, la gata preferida de ma filla i que no surt mai del maset.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!