Un altre país

No són coses grosses però són importants, molt. Ens donen la mesura de com a aquest país està canviant el sentit comú, de com cada dia que passa som pitjors, pitjors persones i pitjors ciutadans. Crec que es diu racisme difús, tot i que l’adjectiu no em convenç. Podria fer una llista llarguíssima només prenent notícies de la darrera setmana o de les darreres dues setmanes, però no cal. Dues notícies, dues, de hui.
A un bar de Roma si ets gitano el cafè val dos euros, si ets paio setanta-cinc cèntims. Quan algú ha protestat li han dit clarament: així aneu a prendre cafè a un altre lloc.
A Carrerfur, en canvi, en la pàgina de servei als clients, on aquests poden senyalar problemes, han inclòs en la llista ‘presenza di nomadi’ (la traducció al llenguatge comú seria ‘presència de gitanos’), tal qual. Com diu el periodista Alessandro Gilioli al seu blog, en espera que a Carrefur es puga senyalar la presència de negres o jueus, m’abstinc de trencar-los els aparadors només per tarannà no violent i em limite a no anar-hi per la resta dels meus dies.

Actualització: el tam tam de la xarxa ha funcionat un altra vegada, Carrefur ha retirat la ‘presenza di nomadi’ d’entre els problemes senyalables. 

Aquest matí m’he despertat cantussejant Grândola Vila Morena, no me la trec del cap.
Al cotxe venint a la faena anava pensant què hauré somiat, no ho recorde,  fins que he recordat que ahir abans d’anar a dormir vaig sentir a les notícies que enguany, ací, la primavera arribarà molt tard. 
Segurament em vaig adormir amb el neguit de que aquest fred (que pela) encara durarà.

Continue amb la cançó al cap, estic segura que aquesta nit he somiat la primavera.

La Lega Nord de Trent proposa: sotmetre sistemàticament a tots els emigrants a exàmens psiquiàtrics perquè diuen que massa voltes el emigrants, legals o no, tenen seriosos problemes sanitaris o psiquiàtrics, amb greu perill de contagi o per la incolumitat dels desafortunats que hi puguen entrar en contacte fortuït.

Supose que la notícia podria donar per a una entrada gracioseta, però no m’ix, ho he intentat i no li trobe la banda graciosa, ho sento.

Si avvisa che quest’anno Gesù Bambino resterà senza regali: i Magi non arriveranno perché sono stati respinti alla frontiera insieme agli altri immigrati.
(S’avisa que enguany el nen Jesús no tindrà regals: els Mags no arribaran perquè han estat rebutjats a la frontera junt amb els altres immigrants)

Aquest és el cartell que l’arquebisbe d’Agrigento ha fet posar, la vigília de l’epifania, al pessebre de la catedral, al lloc on tradicionalment es posaven els mags que porten els regals al nen Jesús. Quan els han preguntat pels seus motius la resposta ha estat: Hem decidit que calia donar un senyal per fer reflexionar la comunitat eclesiàstica i civil. (…) N’hi ha qui ha aplaudit la nostra iniciativa però també qui s’ha queixat dient que hem volgut sacrificar la tradició a la problemàtica de la emigració. Nosaltres pensem que la tradició no es pot anteposar als drets de les persones.

Em desperte a la tercera volta que el despertador prova a fer-me moure (tenim una relació molt complicada, el despertador i jo), m’alce, passe pel bany, entre a la cuina i encenc la cafetera, el cervell comença a funcionar piano piano, hem de comprar taronges, amb les que queden només fem suc per hui, pensant en el que hauria de fer en eixir de la faena vaig cap al balcó a veure si ha nevat. Ho faig molts matins, quan hi vaig jo ja ho sé que no ha nevat, però ho faig igualment. Tothom parla de la nevada del 86, quan amb mig metre de neu la ciutat es va paralitzar completament i tothom es va haver de quedar a casa i jo espere que un matí em passe. Espere descobrir que ha nevat molt i que no podem anar a treballar, i tornar al llit amb l’esmorzar i gaudir d’un dia de regal, un regal dels déus benèvols.
En arribar al balcó (sense eixir que fa un fred que pela) veig, com cada matí, que no ha nevat, que banalment i repetitiva plou (em persegueix per on vaig aquesta pluja, a Castelló durant les festes, a l’Alguer a cap d’any amb huracà inclòs i ara ací).
Torne cap a la cuina i torne als pensaments prosaics (hui hauria de vèncer la mandra i eixir ‘de rebaixes’ que em fa falta un abric) comence a menjar a pessics un tros de panettone cobert de xocolata que pensàvem que ens duraria tota la vida i ja s’està acabant, comence a sentir sorollets que fa l’F. que comença a despertar-se (el soroll de la Braun citromatic ajuda, a despertar-se), alce la tapa del portàtil i aleshores ho veig, veig açò, l’Allau ha escrit una entrada que es diu El teu país d’Itàlia i la teua ciutat de Roma. Sé que és per a mi, m’emocione (m’emocione), la llig dues voltes, i els comentaris (el Jesús com ho fa a estar a tot arreu?), m’emocione, li ensenye a l’F. que encara està mig adormit i que no acaba d’entendre de què li parle.
Darrerament estic mústia amb el bloc, no em preocupe massa, m’ha passat altres voltes i al final sempre acabe tornant a trobar el ritme i el to, però darrerament m’està costant superar la crisi blocaire. M’ho torne a llegir i em torne a emocionar, i pense que amb crisi i tot val molt la pena aquesta aventura d’escriure i llegir, i pense que prompte de Barcelona vindran amics a veure’m i que aquesta república de lletres que ens hem inventat als nostres ordinadors està plena de premis i de regals i, aleshores me n’adone: els déus benèvols sí que havien escoltat la meu prec, ha nevat, m’ha nevat només a mi, concretament un allau tot per a mi. I tot i que em toca anar a treballar done les gràcies per l’allau i pel nou dia.

Ja hi som, demà presentaran al parlament una proposta de llei per posar filtres a l’accès a Internet i bloquejar les pàgines web que ‘inciten a l’odi’. Diu el ministre de l’interior que el foll que va agredir Berlusconi era ‘proper a grups dels social networks‘ (?!) i que internet és també culpable del clima d’odi que pateix el país (amb l’oposició, els diaris que no són propietat de Berlusconi, els jutges, etc.). Simplificant, un foll li trenca la cara a Berlusconi i el govern vol tancar Facebook, si algú ho entèn que m’ho explique.
Supose que contractaran assessors xinesos o cubans per activar els mitjans tècnics que diuen que faran servir per ‘filtrar la xarxa’.
Estic pensant canviar el nom d’aquest humil bloc: ‘Generació ela geminada’. Accepte suggeriments.

Algunes cosetes sobre l’atac a Silvio Berlusconi:

– per primera volta he sentit pietat per eixa persona, pietat per un ancià amb la cara plena de sang i un esguard ferit i espantat (i òbviament condemne l’agressió i hauria preferit que no haguera passat res)
– Em pareix fastigós l’ús polític que el seu partit està fent de tot plegat. Ja sabem que va ser un gest d’una persona malalta, és immoral i indigne usar-lo contra l’oposició, acusar-la de ser el mandant de l’agressió. Va ser el gest d’un malalt, però si haguera estat el gest d’una persona sana (posem un desocupat amb molts problemes), les responsabilitats pel nivell de violència política assolit a aquest país anirien molt repartides i darrerament ningú ha usat la violència verbal com el mateix Berlusconi i els seus aliats.
– El dia de l’agressió, abans que tot passara, les amenaces de Berlusconi a la Constitució havien fet parlar  de la possibilitat d’una gran coalició constitucional per defensar-la. El dia següent el diari de Berlusconi va publicar a la primera pàgina una foto gegant del rostre ensangonat amb el títol ‘Violència constitucional’. No tinc paraules.
– Berlusconi és un geni de la comunicació. El gest de tornar a eixir del cotxe per mostrar-se, per mostrar el rostre ferit a la multitud, cridant ‘No podran amb mi’. Aquest gest, segurament instintiu, poc pensat, de mostrar el rostre ferit i ensangonat, aquesta ostentació del patiment i de la ‘mortalitat’ de qui fins ara volia semblar immortal, aquest oferiment de la seua sang i el seu dolor als seus seguidors, li ha fet recuperar un consens que semblava perdut per sempre. Recuperat, paradoxalment, mostrant el que sempre havia volgut amagar, mostrant-se com una persona vella, ferida, amb xorritons de sang barrejada amb maquillatge (continue sense entendre com li va passar pel cap, amb el mal que ha de fer un nas trencat i, sobretot, com l’escorta ho va permetre).
– Per no abandonar l’aspecte simbòlic de tot plegat, que la ‘pedra’ fóra una reproducció del Duomo de Milà, el gest de mostrar el rostre ferit a la massa enfervorida com si fóra la sang liquada de San Gennaro o la Sacra Sindone, i el foll que l’havia ferit, cridant ‘Jo no sóc ningú’ mentre la policia se l’emportava, supose que faran la delícia dels semiòlegs.

Tot plegat ho pagarem, i el preu serà molt car.

White Christmas és el nom que l’ajuntament de Coccaglio, prop de Brescia, ha donat a l’operació començada fa poquet i que acabarà a Nadal.
L’operació consisteix en ‘netejar’ el poble d’estrangers, tal qual. No perquè tinguen problemes, no, ho diu el regidor ‘pare’ de la idea (de la Lega Nord, clar): “Ací no n’hi ha criminalitat, volem només començar a fer neteja“. Així que han començat a fer les inspeccions casa per casa per expulsar els estrangers que no tinguen els papers en regla, així els habitants del poble podran viure serenament el seu Nadal sense infidels a la vora. Jo, personalment, els desitge que passen un Nadal sense estrangers, blanquet blanquet, i que els estrangers no tornen mai, mai, a eixe poble de merda, que cap estranger tinga que viure a eixe poble, que tots troben un lloc lluny d’eixa gent i de la seua estupidesa.

O Captain! my Captain! rise up and hear the bells

La primera volta que van usar la veu de Billie Holiday ja em va saber greu. Amb Leonard Cohen o la presunta veu de Cortázar em van tocar la moral, molt. Crec que tots tres eren anuncis de cotxes.
Però açò em pareix una espècie de sacrilegi contra una cosa que no sé com es diu . Usar la veu de Walt Whitman per vendre texans potser és massa, o no?
Potser no, potser és just i normal, però a mi em torba.

(Per cert, a la foto que he posat es pareix una miqueta a Marx i una miqueta a Garibaldi, en més guapo)

Ahir es van celebrar les eleccions primàries per triar el secretari del Partito Democratico. Estava prou clar qui guanyaria i no hi ha hagut sorpreses, bé, una sí, la quantitat de gent que encara hi creu. Quasi tres milions de persones (servidora inclosa) van anar a les paradetes que havien muntat a moltes places per votar el seu candidat a secretari del partit. Amb tot el que ha passat, sobretot amb tot el que no ha passat, amb el que el partit no ha fet o no ha dit en aquests mesos, trobe increïble i una notícia boníssima que tota aquesta gent haja volgut anar a votar, a dir que ells hi són i que tenen alguna cosa a dir sobre com volen que siga el partit, hi ha hagut llargues cues tot el dia, l’esperança fent cua, que diu hui Camilleri.
L’F. va fer d’interventor a una de les meses, abans d’ahir parlant de si tindria temps de vindre a casa a dinar o de com farien per fer pauses i tal, rèiem dient que ‘una volta c’erano le brave compagne’ que cuinaven per als voluntaris a les cuines de les Feste dell’Unità.
Anit, quan va tornar a casa, va arribar amb una bossa plena del ‘que li havia tocat’ en el repartiment que van fer en acabar el recompte. Coques, pastissets i d’altres llaminadures que les senyores del barri els havien portat als voluntaris de la mesa, encara queden brave compagne, n’hi havia gent que arribava a votar amb un cafè i alguna cosa feta a casa per als voluntaris. A més, em va explicar que una senyora es va encabotar en deixar diners de més (calia pagar 2 euros per votar), va voler deixar un vot pagat ‘no fóra cas que algú no puga votar perquè no té els dos euros’. La senyora va deixar un vot pagat, com a Nàpols deixen un cafè pagat al bar per si algú arriba sense diners. Aquest país té gestos que em commouen i en molts moments em salven de la desesperança.

Òbviament, el meu candidat ha perdut.

Després de tres dies en què els únics moviments que he fet eren arraulir-me una mica més sota l’edredó a cada esternut, hui, aprofitant que em trobe bé i que fa sol hem anat ha donar una volta pel centre.
M’ha sabut mal no dur una càmera de fotos perquè baixant per Via dei Giubbonari cap a Campo de’ Fiori, a la històrica ex-secció de l’ex-PCI he vist escrit sota la plaqueta (històrica) amb retolador vermell: “Cridem llibertat”, tal qual, en català, i mira, m’ha fet gràcia.
Més avant, arribats a la plaça, amb el mercat ple de turistes fent fotos de les carxofes i de les tomates de les parades, he vist una parada on venien samarretes del Barça i m’he arrimat per mirar-me-les. En tenien de Messi i d’Iniesta, però he notat de seguida que eren falses, no només pel tacte esgarrifós, també perquè en lloc del clàssic: quatre pals de gules rojos en camper d’or, de barres, la senyera en tenia set.
És el que té el made in Napoli.

Ahir va ser un dia convuls, tothom estava pendent de la ràdio i de les edicions digitals dels diaris, en saber-se la notícia de la declaració d’inconstitucionalitat de la llei d’immunitat va començar el can-can de telefonades, sms i, en molts casos, d’obrir ampolles. Els voltants del palau de la Cort Constitucional i de ca Berlusconi tallats al trànsit, el centre ple de policia…
Després tothom enganxat a la tele, edicions especials dels telenotícies farcides de declaracions delirants, Di Pietro diu que és com si Itàlia haguera guanyat el mundial de futbol, el ministre de cultura diu, literalment, que “Tots hem de saber que sense ell, sense el testimoniatge heroic i, certament, commovedor que ofereix al servei de la llibertat, de la democràcia i del desenvolupament d’Itàlia, estaríem tots privats de la possibilitat de mirar al futur amb un mínim d’esperança“. Bossi diu que ell i el poble padà (i vecchi galli) estan preparats per a la guerra. Berlusconi a l’eixida del seu palau fa, molt nerviòs, una sèrie de declaracions on comença dient que “menomale che Silvio c’è” i acaba amb un patètic “Viva l’Itàlia e viva Berlusconi” (a El País han penjat el vídeo). Servidora de vostès, a la segona copa de vi i per unir-se al deliri general va penjar al bloc una bonica versió de Se va el caimán.
Per la nit, un programa d’entrevistes una mica còmic (diguem com una espècie de Buenafuente) va començar amb la banda del programa cantant la marsellesa i  cridant LIBERTÉ FRATERNITÉ EGALITÉ. En el programa d’aprofondiment polític del majordom de Berlusconi a RAI1, il cavaliere va telefonar en directe i va seguir delirant, quan el majordom va intentar tirar-li una maneta dient que potser les primeres declaracions que havia fet eren fruit de l’emoció del moment ell va dir que no, que ell no estava nerviòs i que ratificava tot. Va repartir insults a dojo i va dir que la cort constitucional era d’extrema esquerra (ací una foto dels perillosos radicals).
Hui als diaris continua el deliri, l’Unità ha eixit amb la portada del 47 del dia de l’aprovació de la Constitució, quan he baixat al quiosc quasi no li quedaven diaris, he mirat les primeres pàgines dels diaris de Berlusconi i fan por. No sé com acabarà tot plegat, però tothom està molt nerviòs. De moment, l’única certesa és que dos judicis contra Berlusconi ‘congelats’ per la llei d’immunitat es reprendran, i encara en té d’altres pendents. No crec que acabe a la presó (a més, té una edat) però, si més no, s’haurà de sotmetre a la llei com tothom.

de moment el caimano se n’haurà d’anar a Milà a que el processen (i aquest és només un dels judicis pendents)!!

La llei és igual per a tots i la seua aplicació també, capito?

Darrerament el cavaliere i els seus estan portant el llenguatge ‘polític’ a límits patètics.
La sentència (ahir es van fer públiques les motivacions) que diu que quan l’empresa de Berlusconi va corrompre un jutge per poder comprar la Mondadori, Berlusconi ho sabia, no és una sentència, és un ‘projecte subversiu que amb mitjans impropis vol contrastar la voluntat democràtica del poble italià‘, això segons qui parle, també han dit que era un intent de ‘colp d’estat’, que en italià es diu ‘golpe‘, tal qual, en espanyol.  La legislatura que potser no puga acabar no és una legislatura, és una ‘missió quinquenal’ (la combinació jesuític-staliniana m’ha encantat). Els jutges que fan la seua faena són: comunistes, anti-italians (anti-italians som quasi tots, darrerament) i ‘ataquen la democràcia’. El Consell Superior de la Magistratura és ‘l’exèrcit roig de les togues’, els jutges que investiguen els assassinats de Falcone i Borsellino són ‘conspiradors contra qui fa el bé al país’.

Hui s’hauria de pronunciar l’exèrcit roig sobre la llei que dóna immunitat al dipositari de la voluntat democràtica del poble italià (i que el protegeix dels comunistes conspiradors) que fa el bé al país i que és el millor primer ministre dels darrers cent cinquanta anys. Si la declaren inconstitucional podria ser que no acabara la seua missió quinquenal (potser els tancs soviètics estan esperant a la frontera) i tinga lloc un colp d’estat de l’anti-itàlia, segurament ho sabrem aquesta nit.

Demà manifestació per la llibertat de premsa, a la Piazza del Popolo que és un lloc poc usual per les manis a Roma. Adhesions de tot el món, espere que siga grossa.
En parla Saviano a El País. Nosaltres, clar, anirem.