Un altre país

Ahir es van celebrar les eleccions primàries per triar el secretari del Partito Democratico. Estava prou clar qui guanyaria i no hi ha hagut sorpreses, bé, una sí, la quantitat de gent que encara hi creu. Quasi tres milions de persones (servidora inclosa) van anar a les paradetes que havien muntat a moltes places per votar el seu candidat a secretari del partit. Amb tot el que ha passat, sobretot amb tot el que no ha passat, amb el que el partit no ha fet o no ha dit en aquests mesos, trobe increïble i una notícia boníssima que tota aquesta gent haja volgut anar a votar, a dir que ells hi són i que tenen alguna cosa a dir sobre com volen que siga el partit, hi ha hagut llargues cues tot el dia, l’esperança fent cua, que diu hui Camilleri.
L’F. va fer d’interventor a una de les meses, abans d’ahir parlant de si tindria temps de vindre a casa a dinar o de com farien per fer pauses i tal, rèiem dient que ‘una volta c’erano le brave compagne’ que cuinaven per als voluntaris a les cuines de les Feste dell’Unità.
Anit, quan va tornar a casa, va arribar amb una bossa plena del ‘que li havia tocat’ en el repartiment que van fer en acabar el recompte. Coques, pastissets i d’altres llaminadures que les senyores del barri els havien portat als voluntaris de la mesa, encara queden brave compagne, n’hi havia gent que arribava a votar amb un cafè i alguna cosa feta a casa per als voluntaris. A més, em va explicar que una senyora es va encabotar en deixar diners de més (calia pagar 2 euros per votar), va voler deixar un vot pagat ‘no fóra cas que algú no puga votar perquè no té els dos euros’. La senyora va deixar un vot pagat, com a Nàpols deixen un cafè pagat al bar per si algú arriba sense diners. Aquest país té gestos que em commouen i en molts moments em salven de la desesperança.

Òbviament, el meu candidat ha perdut.