Un altre país

“Ma perché fate così? Hanno fatto qualcosa?”. La risposta: “Sono clandestini, signora”.

A Milà l’ajuntament ha trobat una manera molt eficient de fer justícia. Han reciclat els 32 policies municipals del Nucleo Trasporto Pubblico, abans eren els encarregats de garantir la seguretat als autobusos i tramvies de la ciutat, ara fan caceres, caceres de desgraciats, d’immigrants sense papers.
Comencen a les set i mitja del matí, es posen a una parada d’autobús o de tram i quan arriba el mitjà bloquegen les portes i comencen a demanar documents. A qui no els té, o porta fotocòpies o es comporta ‘com no deu’ el carreguen a un autobús que han reciclat en presó sobre rodes posant reixes a les finestres. Els tenen a l’autobús fins que acaben el torn, si tenen els papers en regla els amollen per la nit.
Segons denuncien els sindicats l’ajuntament demana a la policia municipal un bon número d’intervencions per poder preparar els comunicats a la premsa explicant com ho fan de bé.
La gent que no té documents té por d’anar al metge (que estaria obligat a denunciar els pacients sense papers) , ara no poden dur els xiquets a escola (els mestres estan obligats a denunciar els pares sense papers), no els poden ni inscriure al registre civil (el funcionari està obligat a denunciar els pares sense papers) i, així, no els poden reconèixer legalment ni tindre la custòdia dels fills, que automàticament, es converteixen en ‘adoptables‘.
A molts jutjats estan començant a suspendre els judicis per clandestinitat i elevant consulta al tribunal constitucional. És una bona notícia, però mentrestant la part més dèbil de la societat és condemnada a la malaltia, als parts clandestins, a no poder agafar un autobús i a viure sempre amb la por a la presó, perquè als que l’eficient faena de la policia de Milà troba sense documents acaben a la presó i, si tenen sort i troben un jutge raonable, hi romandran fins que el Tribunal Constitucional diga alguna cosa. Perquè “Sono clandestini, signora”.

La foto és d’un cartell que hi ha a Urgències a molts hospitals italians, on els metges s’estan negant a complir la llei, molts porten xapetes a la bata blanca on diu “Io curo, non denuncio”

Deu de ser que no sóc prou moderna, o prou d’esquerres, però tota aquesta indignada reacció de la intel·lectualitat europea a la detenció de Polanski em pareix fastigosa. Me n’he anat a llegir-me la nota de solidaritat amb el director per estar segura que no havia comprès malament les notícies que llegia als diaris i, efectivament, no ho havia comprès malament, protesten per “l’arbitrari tractament dispensat al talentuós director” i “exigeixen el seu immediat alliberament“.
Arbitrari tractament? És arbitrari demanar la detenció i extradició d’una persona acusada de violar a una xiqueta de 13 anys? és arbitrari que el detinguen perquè fa bones pel·lícules o perquè ja fa molt de temps dels ‘fets’?
Si al senyor Bertrand Tavernier i companyia la cosa els escandalitza a mi el que m’escandalitza és el clam de la creme de la intel·lectualitat europea de la que, òbviament, no faig part, però com que tinc un blog expresse ací la meua indignació, perquè trobe tot plegat profundament fastigós i cada volta que llig al diari noves adhesions de solidaritat em pose de mala llet.

no és broma, si algú vol la samarreta o escoltar l’himne de la campanya…, el que m’estranya és que només el proposen per al Nobel de la pau i no per al  de física, literatura o química, ja posats.

Em fa molta mandra la tardor que està arribant, no m’abelleix gens, pense amb terror en el dia que canviaran l’hora i es farà de nit a mitja tarde. Des que hem tornat ací plovisqueja o plou i està núvol sovint.
Em posen trista els mitjons, haver-me’ls de posar, per culpa d’això aquests dies un parell de diluvis m’han pillat amb sandàlies quan pel matí a l’hora de vestir-se estava clar que convenia més sabata tancada, però és que no m’abelleix gens ni miqueta. 
Val, val el cobrellit primet i una manegueta, això rai, però sé que és el només començament. Els aparadors ja són plens d’abrics i de jerseis gruixuts que m’entren ganes de plorar només de mirar-los.
Em passa sempre, però enguany és molt pitjor. De moment, tot i que està molt núvol i segurament plourà, faré com si res i me’n vaig al mercat amb sandàlies…

Ja ho sé que hauria d’escriure alguna cosa sobre l’actualitat itàlica, fa moltes entrades que no dic res, però és que, de veritat, cada volta que obro un diari se’m cau l’ànima als peus…, segurament se’m passarà.

Està buida, quasi buida, vas a veure a un i diu que ha marxat de vacances, vas a ca l’altra i no hi és, toques a la porta d’aquell i no contesta. A voltes tinc por d’encendre l’ordinador i veure passar pel monitor les boles de pols i branques arrossegades pel vent, com a les ciutats fantasma de les pel·lícules de l’oeste. Si aquesta fóra una xarxa seriosa faríem torns i organitzaríem les vacances de tots els blocaires per deixar sempre algú de guàrdia.

M’enyore d’un fum de gent que ha marxat de vacances, a banda dels que han marxat els que quedem estem poc productius, serà la calor i potser també que ve menys gent de visita, clar, com estan tots de vacances.

A més el forn i el quiosc de baix de casa també han tancat.

Que les gravacions de les converses de Berlusconi amb la meuca publicades per ‘fascicles’ tenen al país entretingut amb la calda que fa és fàcil d’entendre. El que no s’esperava ningú és que pogueren interessar tant a la comunitat científica. Resulta que en una de les gravacions, on Berlusconi li ensenya un vídeo-promoció de la seua vil·la a Sardenya explica el que es va veient al vídeo, el que ha fet saltar les alarmes ha segut que li explica que van descobrir ‘sota d’ací’ trenta tombes fenícies del 300 a.C.
Si és veritat i no és un dels deliris del megalòman, es tractaria d’una dada importantíssima ‘per l’estudi de l’expansió fenícia a Sardenya’ diuen els arqueòlegs, que pensaven a un orígen grec i no fenici-púnic de la zona.
La Soprintendenza dei Beni archeologici i els Carabinieri del Nucleo per la tutela del Patrimonio Culturale diuen que no en saben res, que ningú els va comunicar la troballa. L’oposició ha demanat que comparega al parlament el ministre de cultura que, com explica Berlusconi a la gravació, ‘el tornen boig els gelats de la gelateria de la vil·la’, construïda justet a sobre de les tombes fenícies.
Sort que quan explica que té dos meteorits, tothom ha entés que volia dir megàlits, dues rialles i au. Si no, encara hauríem mobilitzat fins i tot la NASA.

Repubblica (i l’Espresso, i en una estoneta els diaris de mig món) publica les gravacions de les converses de Berlusconi amb la meuca de luxe que ha parlat. Ha parlat perquè ell li havia promès que li desbloquejaria un permís per construir i no ho va fer. Ho havia gravat tot perquè des que van matar a una amiga seua i a ella la van amenaçar (i va col·laborar amb els jutges) gravava totes les ‘cites importants’ i les telefonades, i ho va poder fer perquè per ordre del president del govern les xiques no passaven pel detector de metalls ni les controlaven perquè havien d’entrar discretament al palau.
Les converses, si algú té estómac estan ací, són fastigoses i patètiques.
Cal dir que el grup editorial ha tingut el mirament de no publicar-ho durant el G8.
No sé què passarà ara però tinc la impressió que el projecte de llei que penalitzava els clients de les prostitutes i que la Ministra delle pari oportunità volia que s’aprovara abans d’agost no es discutirà aquests dies al parlament, seria massa.

A El País ho expliquen i hi ha alguns trossets transcrits.

Tothom li diu legge bavaglio (llei mordassa), havia de ser aprovada aquesta setmana que ve però pareix que l’aprovació salta a setembre després d’una intervenció del President de la República dient que tal com és no la firmarà. La llei, entre altres coses, limita moltíssim l’ús per part de la magistratura i les forces d’ordre de les interceptacions telefòniques (Berlusconi i els mafiosos estan contentíssims), pràcticament en prohibeix la publicació als diaris i, de pas, tracta els blocs com si foren diaris, introduïnt penes severíssimes per als blocaires, obligació de rectificar en 48 hores i reintrodueix el delicte d’instigació a la desobediència civil (!). Jutges, sindicats de policia, diaris, periodistes i la xarxa, tots estan en contra. N’hi havia convocada una vaga per al 14 de juliol (crec es farà a setembre).
Després que Berlusconi demanara a una reunió d’empresaris que no donaren publicitat a Repubblica, un grup de ciutadans organitzats via facebook van comprar i publicar, abans d’ahir, una pàgina de publicitat a Repubblica per la llibertat d’expressió.
Ahir, l’ex jutge Di Pietro va comprar una pàgina a l’Herald Tribune amb una crida a la comunitat internacional denunciant que la democràcia italiana està en perill.
Hui, a l’Espresso publica un article, després d’un llarg silenci, d’Umberto Eco. Diu que va dubtar molt quan li van demanar l’article en defensa de la llibertat de premsa, perquè, diu, si cal defensar-la vol dir que ja està molt malalta. Diu també que no té massa sentit anar contra Berlusconi, que el problema és la societat italiana que li permet governar i en fa una comparació amb el consens del que gaudia Mussolini. Després de parlar de la inutilitat de tot plegat, al darrer paràgraf diu:
“Ja, per què fer-ho? el perquè és molt senzill. El 1931 el feixisme va imposar als professors universitaris, que eren 1200, un jurament de fidelitat al règim. Només 12, un 1%, van refusar i van perdre la faena (…). Tants altres, aconsellats fins i tot per Palmiro Togliatti o per Benedetto Croce, van jurar per poder continuar difonent els seus ensenyaments. Potser els 1188 que van romandre tenien raó, per raons diverses i totes honorables. Però aquells 12 que van dir que no van salvar l’honor de la Universitat i, en definitiva, l’honor del País.
Per això cal a voltes dir no, encara que, pessimistament, se sap que no servirà per a res“

* La vinyeta és d’Ed Stein

De Berlusconi no sabria per on començar, fa dies que no en parle, no tinc paraules, però ja llegiu els diaris. 
Anit va obrir la cimera del G8 amb una conferència de premsa delirant. Va dir, literalment, que “No hi ha cap perill de possibles terratrèmols a l’Aquila durant el G8” i que gràcies a ell el món no ha tornat a la guerra freda, continua queixant-se de la confabulació internacional contra ell i diu que ell comença la cimera en condicions excel·lents (!), que ell té un 65 per cent de consens, i que ningú, a banda d’Obama, Mubarak i Calderón (es veu que no llig els diaris) és tan popular com ell i que ell no té por de res ni de ningú, diu.
The Guardian ha publicat un editorial on diu que a l’intern del G8 n’hi ha veus que diuen que Itàlia serà expulsada pel caos organitzatiu (sobretot en quant a continguts) i el Ministre d’Exteriors italià diu que espera que The Guardian ixca del club dels grans diaris (i tu més, tal qual).
Ahir a Roma, ciutat blindada, policia, helicòpters, carrers tallats amb reixes, policia a cabassaes i quatre manifestacions estranyes, ràpides i molt violentes. Quasi quaranta detinguts més una vintena que, suposadament per incidents a una manifestació a Turí fa dos mesos, van detindre abans d’ahir, per tota Itàlia, repressió preventiva, no?. Hui tindrem més manis i, a més, a les firstladies fent turisme per la ciutat.
Segurament a l’Aquila no aniran a manifestar-se (els joves anti-sistema, ací a la tele en diuen no-global o black block si tiren pedres, jo no sé com dir-ho) però la gent que porta tres mesos a les tendes i que sap que hi seran encara quan arribe l’hivern, està molt cremada, molt, i no crec que desaprofiten l’ocasió.
Tot plegat té una espècie d’aire d’inici de gran final, de colofó, tothom espera una bomba informativa sobre Berlusconi aquests dies, a la premsa d’ací o a la de fora, l’escàndol definitiu, el que farà que les darreres rates que li queden abandonen el vaixell.
Si no és aquests dies serà més avant, però li falta només el toc final. Potser sóc massa optimista però fa dos mesos ens el vèiem de President de la República i ara li contarem les setmanes o, a una mala, els mesos. Està massa tocat, comença a ser un problema fins i tot per als seus. D’alguna manera, si em permeteu la vulgaritat, tindrà la seua gràcia que ens haja salvat una meuca de Bari.

Jo amb ells he viatjat molt, molt, van ser els primers que van fer Roma-València i jo hi vaig quasi cada mes, però ja fa temps que sempre que puc viatge amb qualsevol altra companyia.
Trobe que tot plegat comença a parèixer una broma de mal gust. Val que, sovint, et deixen lluny de la ciutat de destí (una volta a Girona dues xiques nòrdiques amb dues motxilles més grans que elles em van preguntar el camí per anar a peu al centre, de Barcelona); val que mai, mai, publiquen els preus amb les taxes incloses; val que et facen pagar cada gram de sobrepès a l’equipatge a preus que només compensarien si transportares diamants o opi; val que darrerament l’equipatge de mà haja de ser una bossa i prou i facen el numeret de fer posar tot a dintre a peu d’escala de l’avió (fa poc una assistenta de vol em va fer posar a la bossa el llibre que duia a la mà per entrar a l’avió dient-me que, si no, eren dos bultos); val que darrerament hagen decidit fer pagar 40 euros si el passatger no ha imprès la targeta d’embarcament (però ho haurien de dir clarament en comprar el bitllet, no tothom mira el correu electrònic el dia abans), val que et facen embarcar a trompades (a voltes em recorda el metro de Tokio amb el senyor que empeny la gent) i que es passen tot el viatge intentant vendre’t alguna cosa, ara una cocacola, arar un bitllet de loteria, un perfum o un bitllet per un autobús que et durà al centre de la ciutat de destí (a més, menteixen, a Roma el seu autobús no és la manera més barata i més ràpida d’arribar al centre). Fins i tot quan van anunciar que estaven pensant fer dur l’equipatge a l’avió als passatgers, vaig pensar: bueeeeno. Però el lavabo de l’avió que funciona amb monedes ja em pareix una exageració i la idea de Ryanair de vendre bitllets per a viatgers dempeus em pareix massa (decisamente troppo), no només no pense viatjar de peu dreta mai, no pense agafar un avió amb llocs per a aquesta espècie de tercera classe de viatgers, trobe que aquesta volta han exagerat.

El mal funcionament de les Poste Italiane a voltes té la seua gràcia (a voltes gens ni una miqueta), hui m’ha arribat per correu una carteta. Ve de Suïssa, que com és sabut és un país que presumeix d’exactitud i de precisió i la carta la firma Mariano, ell, i em demana que diposite la meua confiança (i la de los míos) en Mayor Oreja, diu que han preparat un projecte per a mi perquè estan molt preocupats pels meus problemes.

Ja té gràcia que la carta m’arribe justet un mes després de les eleccions, però que el títol siga ‘Ahora soluciones. Ahora PP’, pareix un acudit.  

Ja està, ahir el senat va aprovar definitivament l’anomenat pachetto sicurezza que, entre altres infàmies, converteix en delicte no tindre els papers en regla, introdueix el ‘delicte de clandestinitat’. Vergonya i fàstic.

 A la vinyeta de Vauro, d’Il Manifesto:
-delicte de clandestinitat- els emigrants obligats a amagar-se.
-Però tu italià per què t’amagues?
-per la vergonya.

Doncs això.

Trontolla, trontolla. Ja ho vaig dir fa dies, que el monstre trontollava i pareix que la cosa s’està embrutant (més). A la notícia de que algunes joves pagades per passar la nit amb Berlusconi estaven declarant davant els jutges l’advocat del Cavaliere, que és el que darrerament parla a la tele (ja no envien membres del partit o ministres, ara envia directament l’advocat), a la notícia l’advocat va respondre que en el cas que fóra veritat Berlusconi seria només l’utilitzador final i per tant no seria punible penalment. A més, afegeix, no creu que Berlusconi necessite pagar per tindre una dona, en té gran quantitat debades. L’utilitzador final, utilitzador.
La jove que ha declarat ho ha fet perquè li havia promés, a més de la candidatura a les municipals, un permís per construir on no es pot, i aquesta darrera promesa no ha estat complida. La primera sí, està a les llistes a les municipals de Bari.
En els darrers dies altres diaris, a més de Repubblica i l’Unità, estan explicant la història. Fins i tot algun dels diaris que pertanyen a Berlusconi està començant a parlar-ne. I això és un senyal, es comença a parlar de govern tècnic i de successió. 
La teoria del complot internacional continua, ahir el Sottosegretario all’Interno, Mantovani va declarar: No vull imputar Zapatero però que Espanya no siga feliç de retrobar-se els clandestins a les seues costes em pareix cert. Com és cert que El Paísés un dels principals diaris filo-governatius espanyols. El president del consell tracta de fer que Itàlia siga protagonista a diversos fronts, mostrant signes d’una renovada vitalitat que, inevitablement, molesta a molts.  Se m’acudeixen moltes coses sobre el protagonisme italià a diversos fronts els darrers dies que no escriuré, però la cosa de la renovada vitalitat (de l’utilitzador final) se la podia estalviar.

PS: I què dir del silenci de la Conferència Episcopal i del Vaticà.  

PS2: Ja sé que utilitzador no existeix en català, però en italià tampoc existeix utilizzatore i els diaris en van plens.

A aquest país s’hi cometen moltes injustícies i aquest bloc tracta de fer-se’n ressó, de denunciar el que passa i de protestar quan toca.
N’hi ha moltes, moltes, però n’hi ha una, nova d’enguany, que a qui escriu se li està fent insuportable, que em fa patir moltíssim i aquest cap de setmana ha estat massa, decididament massa.
Davant de casa han construït un hotel, res de greu, l’edifici és prou lluny i prou baix per no tapar-nos la vista, però hi ha una cosa que no ens esperàvem, que no ens hauríem esperat mai. Han fet una piscina al terrat, una piscina, al terrat. I alguns turistes, enlloc d’anar a l’àngelus a Sant Pere, que és el que haurien de fer, s’estan allà prenent el sol i el bany i a voltes, ens arriba fins i tot el soroll de l’aigua mentre a casa fa cinquanta graus. Si es pensen que no reaccionarem s’enganyen, hem vençut a les formigues, hem sobreviscut a una quasi-riuada i a una sèrie de terratrèmols, estem sobrevivint a Berlusconi i a tota la resta.
No, senyors, no ens quedarem amb els braços creuats davant les forces del mal, estem estudiant quina serà la millor estratègia, ja poden estar segurs que no restarem passius davant l’enèsima injustícia. Hasta la victoria, siempre.