Un altre país

Berlusconi amenaça, ha demanat als seus una mobilització permanent, vol que siguen el megàfon de l’acció de govern, diu que vol fer la campanya porta a porta més gran mai feta a Itàlia.

Pobres de nosaltres, ara, als de la parròquia que vénen periòdicament a intentar beneir la casa (cal dir que no són especialment pesats, els dius que no t’interessa i no insisteixen massa), als testimonis de Jehovà, que són més pesadets i, a més, amb una fe solidíssima amenacen amb el judici final, i als de Lotta Comunista, que són pesadíssims i van per les cases vestits amb jaqueta i corbata (pel foradet de la porta pareixen mormons) venent diaris i amenaçant amb la revolució internacionalista (amb una fe tan sòlida com la dels testimonis de Jehovà), deia, a tots aquests caldrà afegir els berlusconians mobilitzats.

Espere que això del megàfon siga una metàfora…

L’única recepta que coneix el populisme a la italiana és optimisme i eleccions.

…en despertar-me aquest matí, l’airet feia volar les cortines i he vist la roba estesa dels balcons d’enfront, he pensat que és molt més bonica a l’estiu, com si les bugades a l’hivern foren en blanc i negre i d’estiu en color…

Acabe de tornar de l’òptic, fa uns dies que tinc mal de cap i darrerament algunes dates de caducitat i certes instruccions amb lletra molt xicoteta no les podia llegir, i m’he passat tot el Mundial preguntant quan faltava per acabar el partit perquè no veia bé els numerets…
No em calen un parell d’ulleres, me’n calen dos. Un parell per a la tele, el cinema i conduir i un altre per llegir, només per llegir, el senyor m’ha dit que quan alce la vista del llibre me les pose a la punta del nas, que no mire ‘la vida’ amb les de llegir. Jo no me miraré la vida amb les ulleres de llegir però as God is my Witness no em pense posar les ulleres a la punta del nas…
A sobre m’ha tocat explicar-li intimitats, m’ha tocat explicar-li que jo, des que sé llegir, llig al llit totes les nits, i que, a més, m’adorm amb el llibre a la mà que no em dona temps ni d’apagar la llum (l’F., fartet de dormir amb el llum encès em va posar un timer i s’apaga solet després de dues hores). Em caldrien ulleres que se n’anaren soletes a la tauleta de nit, però no existeixen. Açò serà molt difícil.
Al moment de començar a emprovar-me ulleres ha estat un drama, les grans em feien cara de secretaria de l’un, dos, tres, responda otra vez, les xicotetes de mestra de poble (de mestra de poble dels anys quaranta, concretament), no me n’agradava cap, al final he triat les meno peggio, demà vaig a buscar-les, comença la meua nova vida de persona que dorm amb les ulleres penjant del nas i que sap quan caduquen els medicaments.

No sé quants litres de vi i de cava (crec que no ho vull saber), uns quants quilos de pasta feta a casa, quatre xais i un porquet, música, molta música, la lluna, rialles i llàgrimes, amics d’ací i d’allà ballant junts i l’amor de moltes de les persones que ens estimen,  van ser els ingredients perfectes per celebrar el nostre, d’amor. Mai havíem rebut tants besos i abraçades dels de veritat, el regal, el millor regal, la presència i la joia de tota la gent que va vindre fins ací per besar-nos i abraçar-nos.

Ja em passava de xicoteta, a voltes a les pel·lícules o a les novel·les jo anava a favor dels dolents, potser perquè eren molt guapos o perquè feien accions que feien enveja, recorde ara Cary Grant lladre de joies o qualsevol pirata de qualsevol pel·lícula de pirates.
En la vida també em passa, en el fons no aconseguisc condemnar certs lladres de bancs que, sense fer mal a ningú, fan un robatori de milions, a voltes fins i tot me n’alegre.
Ahir vaig llegir una notícia i no vaig poder evitar que el ‘dolent’ em fera molta pena i que em sabera una miqueta de mal com havia acabat tot plegat: A Nuoro, a Sardenya, un lladre entra a un supermercat vestit amb malles negres, com Diabolik, un lladre llegendari, personatge d’un còmic molt conegut a Itàlia. Anava vestit com Diabolik però cal dir que la malla no li estava tan bé com al personatge. Quan entra al supermercat una clienta està eixint i ell la fa tornar a entrar i la dona s’espanta una miqueta, però és l’única que s’espanta. Quan li diu al caixer que és un atracament, aquest que està parlant pel mòbil, no li fa ni cas, el lladre insisteix i li dóna la bossa on vol que pose els diners de la caixa, el caixer, sense immutar-se i sense deixar de parlar per telèfon, agafa la bossa i la llança per terra, ho fa dues vegades, una mica molest per la interrupció de la conversa telefònica. Al final el lladre agafa la bossa i desconsolat marxa per on havia entrat. A Repubblica han publicat el vídeo de la càmera de seguretat, quan ho vaig veure vaig riure molt, però després em va quedar una sensació com de peneta pel pobre lladre ridícul que volia semblar Diabolik i, en canvi, semblava un personatge de Woddy Allen.

Senyor lladre de Nuoro, si un dia m’atraca no li donaré els diners, però intentaré fer una mica de cara de por, ni que siga per salvar-li l’honra de lladre…

Les companyies d’assegurances italianes són lladres com totes les companyies d’assegurances, però ací, a més, són lladres racistes. Repubblica en dóna les proves: han demanat pressupostos per assegurar un cotxe a un parell de companyies, demanant un pressupost amb les mateixes condicions on l’única diferència és la nacionalitat, la diferència entre un sol.licitant italià i un romanès és de més de 200 euros. Es podria pensar que la diferència de preu és entre italians i estrangers…, no, el periodista de Repubblica ha fet un altra prova amb un sol.licitant dels Estats Units resident a Itàlia i un del Marroc resident a Itàlia i la diferència torna a ser de més de 200 euros (n’hi ha extra-comunitaris i extra-comunitaris), crec que es diu integració selectiva.

És fantàstic com en un cap de setmana de sol i de mar m’he tret l’hivern de sobre, m’he eixugat de tots els mesos de fred i de pluja. Primer bany a la mar de la temporada, primer sol i primer canvi de color a la pell.
Ja tinc als peus la ratlla de les menorquines dibuixada pel sol.
Ja hi som, s’ha acabat l’hivern, ara sí.
Era hora.

Quan vaig veure a la premsa (perquè havia esclatat la polèmica, si algú té interès en saber què en pensa l’església local, ací), els cartells que l’Arcigay de Pordenone i Udine, amb el patrocini dels ajuntaments, havien preparat per la jornada contra l’homofòbia, em van agradar molt, però sobretot em van alegrar molt, com si allà al nord aquest poguera ser un país normal. 

Però no, clar. L’església va escalfar l’ambient i la dreta local s’ha ocupat de fer la feina. Per celebrar la jornada mundial contra l’homofòbia la nit abans van cobrir tots els cartells, tots. 

Per la banda de Portugal pareix que va millor, ací no, ací va pitjor, cada volta pitjor.