Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

rostre

Algunes cosetes sobre l’atac a Silvio Berlusconi:

– per primera volta he sentit pietat per eixa persona, pietat per un ancià amb la cara plena de sang i un esguard ferit i espantat (i òbviament condemne l’agressió i hauria preferit que no haguera passat res)
– Em pareix fastigós l’ús polític que el seu partit està fent de tot plegat. Ja sabem que va ser un gest d’una persona malalta, és immoral i indigne usar-lo contra l’oposició, acusar-la de ser el mandant de l’agressió. Va ser el gest d’un malalt, però si haguera estat el gest d’una persona sana (posem un desocupat amb molts problemes), les responsabilitats pel nivell de violència política assolit a aquest país anirien molt repartides i darrerament ningú ha usat la violència verbal com el mateix Berlusconi i els seus aliats.
– El dia de l’agressió, abans que tot passara, les amenaces de Berlusconi a la Constitució havien fet parlar  de la possibilitat d’una gran coalició constitucional per defensar-la. El dia següent el diari de Berlusconi va publicar a la primera pàgina una foto gegant del rostre ensangonat amb el títol ‘Violència constitucional’. No tinc paraules.
– Berlusconi és un geni de la comunicació. El gest de tornar a eixir del cotxe per mostrar-se, per mostrar el rostre ferit a la multitud, cridant ‘No podran amb mi’. Aquest gest, segurament instintiu, poc pensat, de mostrar el rostre ferit i ensangonat, aquesta ostentació del patiment i de la ‘mortalitat’ de qui fins ara volia semblar immortal, aquest oferiment de la seua sang i el seu dolor als seus seguidors, li ha fet recuperar un consens que semblava perdut per sempre. Recuperat, paradoxalment, mostrant el que sempre havia volgut amagar, mostrant-se com una persona vella, ferida, amb xorritons de sang barrejada amb maquillatge (continue sense entendre com li va passar pel cap, amb el mal que ha de fer un nas trencat i, sobretot, com l’escorta ho va permetre).
– Per no abandonar l’aspecte simbòlic de tot plegat, que la ‘pedra’ fóra una reproducció del Duomo de Milà, el gest de mostrar el rostre ferit a la massa enfervorida com si fóra la sang liquada de San Gennaro o la Sacra Sindone, i el foll que l’havia ferit, cridant ‘Jo no sóc ningú’ mentre la policia se l’emportava, supose que faran la delícia dels semiòlegs.

Tot plegat ho pagarem, i el preu serà molt car.



  1. Esperava llegir un apunt teu aobre ‘el tema’ … i ací el tenim ! Impagable i ens dones més informació i reflexions del ‘rostre’ que ningú altra.
    Hi estic d’acord …. el preu serà molt i molt alt …
    Bona vesprada. 

  2. Per no abandonar l’aspecte simbòlic de tot plegat, l’únic comentari que puc fer de moment és que el boig és molt llegit (que deu ser l’educació clàssica que tenien els batxillers italians, com em comentaves una volta?) o, potser, que està molt al corrent del calendari commemoratiu català.

    El delit dels semiòlegs, no sé pas: d’algun filòleg sí que en fa, el delit. Pobre home.

  3. Estic d’acord amb tu. Jo també vaig sentir, per sobre de tot, compassió. I molta ràbia com sempre que assistim a qualsevol forma irracional de violència. Fins i tot em vaig sentir una mica “gafe” d’haver-te enviat, precisament, el conte premonitori de “La piccola fiammiferaia”. El vas llegir? Juro que pensava en B. quan el copiava. Hauré de controlar-me les lectures…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de coses que passen per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent