Un altre país

Pareix que el complot internacional contra Berlusconi (la Internacional Comunista i SPECTRE juntes) ha funcionat. Il Cavaliere prometia un 45% i s’ha quedat al 35%, està molt enfadat, molt.
Jo no m’esperava tampoc el 26% del PD, tot i ser resultats terribles són molt i molt millor del que jo i molta gent ens esperàvem. Pareix que queden signes de vida intel·ligent a la península.
Mentre espere que parlen els especialistes per fer una anàlisi una mica seriosa dels resultats, no vull esperar per donar les gràcies a qui ho ha fet possible, que es veu que són el Doctor No i el ?????????. Gràcies, moltes gràcies.

En una estona me’n vaig a Castelló, quan torne, diumenge al vespre, els italians ja hauran votat i el que es votarà ací no és exactament els parlamentaris que aniran al Parlament Europeu, ací es votarà un altra cosa, ací es vota Berlusconi o no. I no és només una cosa simbòlica, ell és el cap de llista del seu partit a les cinc circumscripcions (nord est, nord oest, centre, sud i illes).
Jo no sé que m’espere, potser encara no he perdut la darrera espurna de confiança en l’electorat italià, no he fet cas a Dante (Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate…) i encara em queda alguna esperança. No pense que puga no guanyar, guanyarà, però espere que, si més no, part del vot catòlic vaja a un altra llista. Sé que són eleccions amb molta abstenció, sé que el PD està molt malament (i s’ho han guanyat a pols), però espere que molta gent que votava Berlusconi aquesta volta no el vote. I si no és així hauré de reconéixer que no entenc res (cosa que sospite). Ja veurem.

Per cert, es veu que també El País està controlat per la Internacional Comunista, i vosaltres sense saber-ho.

Ahir vaig llegir dues notícies que no sé per què se’m van ajuntar al cap. La primera era la del tenor que després d’una gran nit al Teatro Real de Madrid va eixir a balcó a cantar una cançó al públic que estava fora. Em va parèixer molt bonic poder escoltar des del carrer a un cantant que canta a un balcó (com els Beatles al terrat però un altra cosa). Després vaig veure a la foto del diari que havia cantat amb micròfon i no sé perquè ja no em va parèixer tan bonic.
La segona notícia era que investigadors de la Royal Society britànica han descobert que els  ocellets de ciutat canten molt més fort i amb un to més agut que els de camp. Pareix que s’han hagut d’adaptar per fer-se sentir superant el soroll de fons de les ciutats. 
Quan vaig arribar a Roma encara no eren temps de  mòbils a la butxaca, o si més no jo no en tenia. Els primers dies em va parèixer al·lucinant el soroll de la ciutat (jo venia de Londres, a més, on fins i tot les sirenes de la policia són discretes), vaig haver de buscar molt per trobar una cabina de telèfons a una plaça xicoteta i sense trànsit des d’on fóra possible parlar sense haver de cridar fins a fer quasi innecessari el telèfon. Els crits de la gent, els clàxons dels cotxes, les frenades…, em va costar molt acostumar-me a tot plegat. I Roma no és la ciutat més sorollosa on he estat.
Ahir, llegint sobre el descobriment dels investigadors britànics, vaig sentir una gran pietat pels ocellets de Nàpols, que es deuen haver convertit en una espècie mutant, una mica com els peixos amb tres ulls a Springfield.

A voltes els imagine com una oficina polsosa i plena de fum, al soterrani d’algun dels seus palaus, un grup d’homes amb cara de son i amb la camisa arrugada i la corbata flonja, amb tot de tasses amb culs de cafè sec i cendrers pudents, concentrats escrivint i que sovint es passen la mà pels cabells amb un gest alhora de cansament i de desesperació, alguns amb ulleres de pasta, amb una tensió que esdevè sòlida cada volta que arriba corrent un jove amb un teletip o un document. Un ambient com de novel·la argentina, en blanc i negre.

Quasi sempre, però, m’imagine com un centre d’operacions de la NASA dels anys 70s, amb tot de monitors i micròfons, amb teles, agències de notícies i diaris als monitors, amb algú que els controla contínuament i amb un gran llum dalt del monitor gegant (d’aquells formats per moltes teles xicotetes) que canvia de color segons el nivell d’emergència: verd si està tot aturat, taronja si algun membre del seu govern o del seu partit ha de fer declaracions per defensar-lo i dir que és una persona molt devota i un bon pare de família i roig (amb una sirena que sona) cada volta que li arrimen un micròfon a la cara i obre la boca (si és a l’estranger, a més de la sirena sona la banda sonora de Mission Impossible).
Estic parlant de l’Ufficio Smentite (Oficina de Desmentides) del Cavaliere, no sé si són funcionaris públics o pertanyen a l’exèrcit dels seus dependents privats. Sempre han tingut molta faena, pobres, preparant noves versions a tota velocitat, intentant negar l’evidència sense resultar ridículs, col·laborant en la preparació de lleis que salven el Cavaliere intentant que no es note massa, fent desaparèixer fotos comprometedores, telefonades on el President del Govern parla com un putero qualsevol que vol col·locar a les seues xiquetes, escrivint les cartes al director que els ambaixadors italians pel món hauran d’enviar als diaris protestant per la-imatge-del-país que donen quan parlen del president, en fi, aquest tipus de faenes.
Darrerament ho porten fatal, han hagut d’augmentar la plantilla i intensificar els torns, l’ambient és molt tens, diuen que ha hagut, fins i tot un intent de suïcidi. Des de la carta de la senyora i la publicació de la història amb la menor de Nàpols no donen a l’abast. Després d’un impasse en que pareixia que podia colar també aquesta volta, Repubblica i L’Unità van seguir amb la història, publicant declaracions de testimonis i demanant al President que responguera a les preguntes que tots ens fem. Mentre corrien pels diaris històries sòrdides de festes amb joves  aspirants artistes als seus palaus i vil·les, ell anava donant versions de la seua relació amb la jove de Nàpols que eren desmuntades per testimonis al sendemà, justet mentre intentaven aturar l’allau van publicar les motivacions de la sentència del cas Mills, on els jutges havien escrit que Berlusconi havia pagat l’advocat Mills per declarar en fals i salvar Berlusconi d’una condemna per corrupció. Van saltar totes les alarmes, ja no bastaven els seus diaris intentant fer creure que la premsa mundial estava controlada per la Internacional Comunista i que hi havia un complot contra el President, calia fer alguna cosa i calia fer-ho ràpid, els xiulits a algunes intervencions públiques del President començaven a ser massa forts per fer veure que no els sentien.
El moment de màxima tensió va arribar quan van saber que la Conferència Episcopal Italiana hauria dit alguna cosa, però o un colp de sort o potser una intervenció justa a temps va jugar al seu favor i els bisbes van dir que “Cadascú té la seua consciència” (cosa que tots els recordarem la propera volta que vulguen decidir sobre la nostra vida, la nostra mort o la nostra manera de viure o de reproduir-nos -o no-).
És una lluita contra el temps, encara no han acabat de perfilar una versió més o menys raonable i ja la desmunta algun diari. L’altre dia  en un debat a la tele, Franceschini, el líder del PD, en un moment donat va dir: “Però algú li confiaria l’educació dels seus fills?”, silenci tens a l’estudi de televisió i alarmes a tot volum a l’Ufficio Smentite. Al dia següent ja estaven tots els seus fills als diaris defensant-lo i ell dient que jura sobre el cap dels fills que no ha tingut cap relació ‘picant’ amb la xiqueta de Nàpols (supose les hores de faena dels homes de l’US per trobar la paraula ‘picant’), sense recordar que sobre el cap dels fills ja havia jurat que no tenia res a veure amb l’advocat Mills.
Ahir van aconseguir aturar la publicació d’unes fotos d’una de les festetes, ho van impedir els jutges (dels quals la setmana passada va dir que eren ‘grumolls eversius’), però tothom ha sabut que a algunes de les fotos es veien els grups de jovenetes baixant de l’avió militar que havia anat a buscar-les per portar-les a Sardenya. No saben què fer, saben que probablement n’hi ha més fotos, que una joveneta a qui se li ha promés una carrera fulgurant al món de l’espectacle pot ser una bomba amb efectes retardats i ell encara no posseeix tots els diaris ni d’Itàlia (quasi) ni del món. La conseqüència de tot plegat és que s’estan movent malament, tothom pensa que n’estan preparant una de grossa, però haurà de ser molt grossa per tapar l’esquerda a la imatge de President, que amb el pas dels dies es va fent més i més gran. O aconsegueixen demostrar la teoria del complot internacional contra ell o no sé què ens podran intentar fer creure (tinc un amic que diu que mostraran a tothom certificats mèdics que diuen que el President és impotent). L’opinió majoritària és que intentaran enganyar als diaris amb un testimoni fals per demostrar després que tot és fals.
Des de Houston, seguirem informant.

Bon dia!

Hui per primera volta en la meua vida m’he comprat premsa esportiva italiana, el Corriere dello Sport, per ser exactes. Al Corriere i a altres diaris que he mirat a internet i anit a la RAI és tot una orgia d’adjectius meravellats.

Guardiola és un senyor, un senyor dels que ja no en queden. Enmig de la celebració en acabar-se el partit esplèndides les seues primeres paraules a la RAI dedicant la victòria a Maldini (a qui els ultres del Milan van tractar molt malament el dia del partit de despedida, i que ha mostrat la seua tristesa pel silenci del Milan), no sé com s’ho va fer Pep per recordar-lo en aquells moments de tanta emoció, però va donar una lliçó a molta gent: “Vorrei fare una dedica per questa vittoria al calcio italiano e sopratutto a Paolo Maldini, un esempio per tutti. So che ha avuto qualche problema nel giorno dell’addio, ma sappia che ha l’ammirazione di tutta l’Europa, da 25 anni. La dedica mia, dei giocatori e della società è per Maldini. Se cambia idea e volesse giocare ancora un anno, può venire a farlo da noi “. Si senyor, així es fa, els periodistes de la RAI es van commoure, i jo també.

Per la nit, en la celebració pels carrers de Roma no va passar res de lleig, els afeccionats del Barça es van comportar molt bé i n’estic molt contenta.

La ciutat, com sempre, va aguantar amb la paciència una mica sorneguera que la caracteritza, l’ocupació, les celebracions i tot plegat. L’única nota negativa, l’única mancança d’estil van ser les paraules de l’alcalde de Barcelona que vaig sentir a Catalunya Ràdio no recorde si pel matí o després de dinar, quan li van preguntar quin desig demanaria llançant una moneda a la Fontana di Trevi i va desitjar que ‘si ha d’haver desperfectes, millor a la Fontana di Trevi que a Canaletes‘. Senyor Hereu, molt lleig, quan una ciutat t’acull com Roma ha acollit aquests dies als barcelonistes, no es  diuen aquestes coses (va ser a Catalunya Ràdio i, segurament, ací no ho sap ningú i jo no ho diré, no ho diré perquè em fa vergonya), és una llàstima que l’alcalde de la ciutat del Barça no haja sabut estar a l’alçada dels barcelonistes i de la ciutat que els ha acollit.

I per acabar: Puyal, t’estime.

Ara, jo m’imagine que per qui no li agrada el futbol haurà estat una espècie de malson, allà (del lado de allá) i a Roma, hui mitja ciutat estava bloquejada i el centre, i no només, ocupat pels afeccionats.
Per a mi, encara que no tinguera entrada, eixir de la faena i trobar-me la ciutat inundada de senyeres ha estat una emoció difícil d’explicar, de veritat.
Però, a més, ha passat un altra cosa, i ho dic de veres, ningú ha vist a Roma ni una bandera espanyola, l’ajuntament va publicar les coses dirigides als afeccionats en català i en anglès, als telegiornali i, en general, als diaris es parla de catalani, no de spagnoli, he llegit frases en català al Manifesto, el Corriere dello Sport ha publicat una columna en català i he vist fotos d’estelades a tots els diaris. Fa una estona al telegiornale regionale un xic ha contestat en català al periodista de la RAI i han tingut un perfecte diàleg en català i italià.
A banda del gaudi personal, d’un cert sentiment d‘ho veieu com existeix! que no té res a veure amb el futbol he de dir que des que visc a Roma, el català i allò-català mai havia ‘existit’ com aquests dies, crec que no m’estic explicant: molta gent de Roma i d’Itàlia, gent de tot tipus, ara saben que la meua llengua existeix, que es parla i que, a més, es pot escriure i s’escriu, i abans no ho sabien. No sé si les gràcies les he de donar a la directiva del Barça, als culers o a nostresinyor, però a qui siga, moltes gràcies.
I ara, me’n vaig a veure el partit.

Actualització: I a més CAMPIONS!

La cosa s’embruta, Repubblica i l’Unità no han amollat la presa i han continuat informant sobre la història de Berlusconi amb la menor, i amb altres menors. L’emperador s’està posant nervioset, pareix que els seus aliats comencen a fartar-se’n. Ara l’escenari, mai desmentit, és el d’un vell bavós que utilitza el seu poder per fer promeses d’èxit al món de l’espectacle a jovenetes amb ganes de triomfar. Que fa telefonades nocturnes a menors triades entre els books de fotos que envien a les seues teles, i les convida a festes íntimes carregant-ne desenes al seu avió privat i tenint-les uns dies a les seues vil·les. Que fa canviar el protocol d’un sopar de gala per tindre a la xiqueta a la seua taula, que porta setmanes mentint descaradament i canviant les versions del que diu cada volta que algú desmenteix la versió anterior. Enmig de tot aquest merder s’han fet públiques les motivacions de la sentència del cas Mills on els jutges diuen que Berlusconi va corrompre un testimoni per no ser condemnat per corrupció i per garantir-se ‘impunitat i beneficis’, encara que no el puguen jutjar per això gràcies a la llei d’impunitat que ell mateix s’ha fet i encara que ell continue assegurant que té sondeigs que li donen un 70% de consens, es veu que estan nerviosets, tot plegat els podria fer perdre el vot catòlic i, a més, acabar substituint la imatge del triomfador intocable per la del vell patètic que busca xiquetes.
L’esquerda oberta per la senyora Berlusconi al mur de silenci que envoltava el Cavaliere (No puc estar amb un home que va amb menors (…) he provat d’ajudar el meu home, he implorat les persones que li són properes que l’ajuden, com es faria amb una persona que no està bé, però tot ha estat inútil) es fa cada volta més gran. En sentirem de grosses (de més grosses).

Alguns pobles tenen desgràcies pròpies i, a més, altres desgràcies compartides amb altres pobles. Sense entrar en qüestions lingüístiques de gra més fi, Itàlia i l’Estat Espanyol han compartit durant molts anys una desgràcia molt gran: el doblatge de les pel·lícules. Sí, ja ho sé, molt ben doblades, actors esplèndids que han sobreviscut gràcies al doblatge i tot això, ja ho sé. La primera sorpresa, quan vaig arribar ací, va ser escoltar actors coneguts amb veus desconegudes, i a la tele també, ara els Simpson en espanyol em pareixen molt estranys (en ‘argentí’ em van fer molta gràcia, a més, allà Homer es diu Homero).
El pitjor de tot plegat no és només el doblatge, el pitjor és la traducció dels títols de les pel·lícules. A voltes, una conversa sobre cinema amb un italià esdevè quasi impossible. Si, com passa sovint, el títol en italià i en espanyol no es pareixen en res i ni jo ni el meu interlocutor sabem el títol original (en anglès), la conversa acaba pareixent com les converses surreals davant de la tele de ma mare i les meues tietes, tipus: aquest dolent no és aquell que va fer aquella pel·lícula de combois amb la rossa aquella que estava casada amb aquell que cantava tan bé? 

Ara, algú m’hauria d’explicar per quin motiu The Seven Year Itch es diu en espanyol La tentación vive arriba i en italià Quando la moglie è in vacanza. O per què North by Northwest de Hitchcock la van traduir en espanyol com Con la muerte en los talones i en italià Intrigo Internazionale. A voltes en espanyol van mantindre alguna fidelitat al títol original, com Cumbres borrascosas (mmmh Lawrence Olivier) que, en canvi, en italià es diu La voce nella tempesta (potser havien traduït la novel·la així), o com Matar a un ruiseñor que en italià es diu Il buio oltre la siepe (que seria alguna cosa com La foscor més enllà del matoll, veges tu). Las uvas de la ira (The Grapes of Wrath) en italià va i es diu Furore. Però altres voltes van ser els traductors a l’espanyol els que van estar més creatius, Some Like It Hot en italià es diu A qualcuno piace caldo, i fins ací anem bé, a qui se li va acudir el títol en espanyol? Con faldas y a lo loco? I hi ha un altra pregunta que em faig des de fa anys, si la pel·li es deia Cat on a Hot Tin Roof (en italià La gatta sul tetto che scotta, quasi literal) d’on va eixir el zinc del títol en espanyol? i per què el zinc del títol en espanyol no cremava? algú ho sap?

Ha estat un cap de setmana molt tranquil i molt intens, molt de pensar, molt de llegir (Aaron Appelfeld, Salvatore Niffoi i rellegint Un altra vida, de Xesca Ensenyat), molt de dormir i de no fer res i, com que estàvem a la Maremma, molt de menjar i beure bé. Sense ordinador ni ràdio ni tele. L’únic senyal del món exterior un sms anit, amb una sola paraula: “Campions”. E un grappino per i campioni.
Hui, tornant cap a Roma parem a una trattoria a dinar i en entrar veig Repubblica damunt del taulell, mentre estire la mà per agafar-lo i donar un colp d’ull faig el moviment de tirar el braç arrere, de no voler saber res. Em passa a voltes, però com que sóc una dona valenta agafe el diari mentre m’arriben les flaires de la cuina i anant cap a la taula llig dos titulars: Berlusconi diu que la crisi és culpa de l’esquerra i de la premsa i, una miqueta més avall, el Ministre de defensa diu que l’UNHCR (l’alt comissariat de les Nacions Unides per als refugiats) és criminal i deshumà i que no compta res (non conta un fico secco, diu) i que, a més, la seua portaveu a Itàlia és comunista.
Amolle el diari sense llegir més i gaudim del darrer tast de cuina toscana abans de tornar a casa. I demà dilluns.

PS: El gos de la foto és un pastore maremmano, es diu Giove i, a la foto ja es nota, no llig diaris.

Diu Berlusconi que pensen continuar amb les deportacions il·legals a Líbia des d’aigües italianes o internacionals perquè ell no vol i no pensa consentir una Itàlia multiètnica. Evidentment volia dir multi-racial, perquè multiètnica ho ha segut sempre, però potser ha pensat que multi-racial sonava massa fort o potser multiètnica li ha semblat més modern. En els darrers dies Itàlia ha deportat il·legalment més de cinc-centes persones a Líbia, on és l’escàndol internacional? on són els diaris que omplin portades amb les seues bajanades de bar? perquè ara no passa res? El pitjor de tot és que pense que a molta gent ‘d’ordre’ ja els va bé,  pensen i diuen que els de la Lega són bojos i racistes, però en el fons que algú impedisca com siga que els emigrants arriben els pareix molt bé. A aquest país no és la primera volta que les persones ‘d’ordre’ permeten a uns bojos governar pensant que quan acaben la neteja els faran fora del parlament. La darrera volta no va anar exactament així, el drama va durar vint anys.
No sé què escriure, de veritat, pareix un malson.

Mentre intente trobar les paraules per escriure alguna cosa seriosa sobre la discussió pública a aquest país sobre si el president del govern és o no un ‘pervertidor de menors’ (crec que el terme jurídic és aquest) i si això és greu o fa gràcia (!). Mentre intente pensar i escriure alguna cosa al respecte, llig al diari que un parlamentari de la República Italiana, Matteo Salvini, proposa que a Milà es reserven vagons del metro i del tramvia per als milanesos. Una candidata del seu partit (la Lega, clar), Raffaella Piccinni, no està d’acord, diu que, en canvi, el que haurien de fer és reservar vagons per als extra-comunitaris.

Vos assegure que preferiria parlar de futbol.

Duc tres dies intentant resistir la temptació i ja no puc més. No volia escriure res sobre els problemes conjugals del cavaliere però no em puc aguantar. És massa.

La senyora ha dit prou. Ja li va enviar una carta pública fa uns anys, per la història amb la que ara és ministra d’igualtat d’oportunitats (!) però aquella volta ell ho va solucionar amb una festa d’aniversari sorpresa al desert on es va presentar vestit de tuareg, una cosa al·lucinant.
Ara amb la moguda de les llistes a les europees (que segueix a un altra història d’interceptacions telefònques on Berlusconi telefonava al director de la RAI per a que col·locara algunes de les seues fulanes a la tele pública) l’enrabiada de la senyora va aconseguir que no ompliren les llistes de cuixes i mamelles. Per cert, les xiques que han caigut de les llistes estan molt molt enfadades, elles que s’havien preparat tant i que havien fet un curs de quatre dies per ser parlamentàries…, i el pare d’una de les xiques a qui havia promés que seria candidata al Parlament Europeu (novullnipensaracanvidequè) va intentar cremar-se a lo bonzo davant del palau romà de Berlusconi
El dia següent es va saber la notícia que il cavaliere havia anat a la festa del 18 aniversari d’una jove de Nàpols que declara que el vol molt, que li diu papi i que com que ell té molta faena i no pot anar sovint a veure-la, moltes voltes hi va ella a Roma o a Milà (!!). Ara, les possibilitats són dues, o és la seua filla (la dona ha declarat que tant de bo ho fóra) o és la seua amant, en el segon cas seria un delicte greu. Ell es va defensar dient que era la filla d’un vell amic, del xòfer de Craxi, cosa que la família Craxi ha negat. El pare de la criatura té una col·lecció d’antecedents penals per camorra que farien fer-se roig a Al Capone.
En el moment en que la senyora va enviar la segona carta als diaris dient que demanava el divorci (No puc estar amb un home que va amb menors (…) he provat d’ajudar el meu home, he implorat les persones que li són properes que l’ajuden, com es faria amb una persona que no està bé, però tot ha estat inútil) tota la premsa propietat del cavaliere se li va tirar al coll, recordant-li el seu passat (era una vedette) i buscant als arxius velles fotos pujades de to, dient-li coses com ara La vedette ingrata (era un titular en portada, amb sota una foto seua de fa trenta anys ensenyant els pits). El nivell, com veieu, és digne dels protagonistes de la història.
Ara ell està molt ofés (!!!), diu que tot és un complot de l’esquerra (el KGB, segur), que ell sap qui ha segut, que la dona ha caigut en un parany que li han preparat els comunistes, que la dona li haurà de demanar excuses públiques i que potser no serà prou.

En fi, darrerament per ací estem molt entretinguts. L’única reflexió que se m’acudeix és que la senyora Berlusconi ha estat l’única persona propera al president que s’ha escandalitzat i ho ha demostrat. Ningú del seu partit (els defensors de la vida i de la família), ni del seu govern, ni del seu cercle ha piulat mai quan ha col·locat a les teles, al govern o al parlament europeu alguna de les seues fulanes. Ningú ha trobat res d’escandalós o de vergonyós en el comportament del cavaliere. Si no passa res, aquesta legislatura s’acabarà al 2013, millor no pensar-hi. 

PS: No és que el terme fulanes m’agrade molt, però no sé com dir-ho: les senyoretes que es tira? les seues amants?  

PPS: M’acaben de comunicar que he guanyat un dels lots de llibres que sortejava Vilaweb per Sant Jordi…Què bé! gràcies.

Pareix que ja tenim candidats per a les eleccions europees. El partit del Cavaliere presentarà sobretot xiques professionals d’ensenyar cuixa a la tele. Una de les candidates té al seu currículum una participació al Grande Fratello i unes fotos fa un parell d’anys asseguda al bracet de Berlusconi que la grapeja sota la samarreta. Altres les ha col·locades ell personalment a la tele (a les seues teles i a la pública, són totes seues, ara) i faran carrera al Parlament Europeu. Pareix que tornaran a presentar Iva Zanicchi que, pobreta, no va guanyar San Remo, ja ha estat europarlamentària en aquesta legislatura, tot i que només ha intervingut una volta.
Tot plegat és d’una obscenitat insuportable, la dona de  Berlusconi acaba de publicar una carta als diaris queixant-se de la falta de pudor de l’home, ell diu que sempre ens queixem perquè no n’hi ha dones candidates i quan n’hi ha ens queixem també (!!).
Un s’esperaria que els altres partits foren una mica més seriosos, l’UDC presenta a Emanuele Umberto Reza Ciro René Maria Filiberto di Savoia, fonamentalment conegut per haver demanat 260 milions d’euros de danys morals a l’estat italià i per haver guanyat la darrera edició del Mira quien baila nacional.
Una pensa, al menys el PD presentarà candidats més decents. El PD presenta al presentador del telegiornale de RAI1, és un periodista seriòs i em cau bé, però preferiria que no hagueren fet com tots i no hagueren presentat una ‘cara coneguda’.
Jo, per sort, a les europees no vote ací, però m’atreviria a proposar el televoto, tipus Operación Triunfo, amb un sms des de casa davant de la tele, segurament ens estalviaríem diners i seria molt més adient a la ‘categoria’ dels candidats que el vell sistema de la papereta i l’urna, som molt moderns, ací.

La cosa va començar amb una espécie de croada defensora de la identitat gastronòmica llombarda, al crit de ‘més polenta menys kebab’ i contra els ‘cuiners sarraïns’ (no és conya). La Lega Nord volia que es prohibira obrir ‘locals ètnics’ als centres històrics de les ciutats llombardes i tancar els que hi ha. Després d’una discussió que ha durat mesos a l’administració regional la cosa s’ha convertit en una llei que és un monument a l’estupidesa leghista.
Han aprovat una llei que, en un dels seus articles (en té sis), prohibeix consumir menjar fora dels locals, com que a la llei no podien escriure ‘fora dels locals dels moros‘ han hagut de prohibir-ho així, en general. A les ciutats llombardes, si entra en vigor tal com han aprovat la llei, estarà prohibit menjar-se un gelat pel carrer, per no parlar de totes les versions de l’espectacular capacitat italiana de fer menjar ràpid, barat i bo (artesans del fast food, diu el Corriere). Les rosticcerie, les focaccerie,  les pizzerie a taglio,  cornetterie, panzerotterie i totes les variants de meravelles dolces o salades, fregides o al forn, que es poden trobar a les ciutats italianes no es podran consumir a la Llombardia. Perquè normalment són locals minúsculs o camionets  o paradetes precàries i es menja al carrer.
Què dir, sembla difícil un intent més imbècil amb un resultat més estúpid. Enhorabona.

Ja, la pregunta ve fàcil al cap. Per què un terratrèmol de mitja intensitat mata 300 persones i destrueix mitja ciutat i pobles sencers a un país desenvolupat on els terratrèmols es coneixen i se’n pateixen des de fa segles?

Les respostes són vàries i cada una més fastigosa que l’altra:

Perquè aquest país desenvolupat se’n fot de les mesures antisísmiques, se’n fot l’administració que no fa lleis i quan les fa no les fa aplicar i, per tant, si volen, se’n foten també els privats que construeixen.

Perquè com que l’administració se’n fot els primers edificis en caure són edificis públics estratègics en cas de catàstrofe com ara el palau del govern i l’hospital.

Perquè l’administració regional dels Abruços, tradicionalment corrupta (tota la junta regional va ser arrestada al 93 per corrupció relacionada amb obres públiques, a juliol de l’any passat va ser arrestat el president de la regió) , i de qui depenien les mesures antisísmiques i la seguretat se’n fotia de les mesures antisísmiques i tot i que la regió estava classificada com d’alt risc sísmic l’administració regional va decidir unilateralment abaixar el grau de perillositat de la zona permetent així construccions més febles.

Perquè l’administració regional dels Abruços havia decidit aquest any 2009 abaixar fins a 0 els fons públics destinats a la protecció civil, zero euros.

Perquè un intent de llei que obligara a adoptar mesures antisísmiques aprovada pel govern Prodi després del terratrèmol de Puglia de fa uns anys (un terratrèmol xicotet, només va caure una escola, plena de xiquets) no ha entrat mai en vigor, s’ha anat retardant l’entrada en vigor un any i un altre.

Perquè a un país amb un 70% del territori amb risc sísmic mig o alt només un 20% dels edificis són segurs, i la majoria estan al nord, on les administracions han invertit en seguretat, al centre i al sud, que són les zones amb més risc, no.

Perquè el sistema d’atorgació d’obres públiques a aquest país està podrit des de fa anys, la mateixa empresa responsable de la recollida d’escombraries a Nàpols va construir l’hospital de l’Aquila i és la mateixa que construirà el pont a l’estret de Messina, que, si l’acaben, unirà les dues zones sísmicament més perilloses d’Europa, unirà dos ‘no res’ perquè no n’hi ha autopistes ni carreteres decents que porten al pont. Berlusconi, sense que ningú li ho haja preguntat, porta una setmana dient que el pont es farà, el pont es farà, el pont es farà…

Perquè un sistema d’obres públiques tan corrupte permet construccions perilloses que són les més cares d’Europa. L’exemple més vergonyós és l’autopista Salerno-Reggio Calabria, 440 km d’autopista començats a construir al 64, diuen que l’acabaran al 2012. Té el rècord de km d’autopista més car d’Europa i probablement del món i a alguns trossos ja acabats la velocitat màxima és de 60 km/hora.

Perquè qui fa la seua faena ben feta és ignorat, perquè un dossier fet per la protecció civil amb els riscos reals en cas de terratrèmol existeix des del 99 i ningú li ha fet cas, perquè invertir en la seguretat dels edificis no dóna vots, fer grans obres absurdes i caríssimes, sí. (per cert, Berlusconi ha gestionat el drama d’una manera excel·lent, es parla d’un 70% a les europees). Al 2005 en van enviar un altre, detallant els riscos edifici a edifici, a l’administració regional, que el va classificar com a ‘secret’.

I perquè a aquest país els amos del ciment són la camorra i si vols construir has de comprar el seu ciment: “Tot naix del ciment, no existeix imperi econòmic al Sud que no passe per la construcció: concursos públics, pedreres, ciment, totxos, bastides, treballadors… Sé com ha estat construïda mitja Itàlia. I més de mitja. Conec les mans, els dits, els projectes. La sorra amb que han aixecat edificis i gratacels. A Castelvolturno ningú s’oblida dels camions que depredaven la sorra (…) Ara eixa sorra està a les parets dels edificis dels Abruços” Roberto Saviano, Gomorra, p. 236, 2006

M’ature ací, podria continuar fins a l’infinit.