Si aquest bloc fóra una
piccola sezione del PCI, aquesta entrada seria una d’aquelles assemblees llarguíssimes que es feien després de les eleccions on es feia autocrítica,
analisi de la sconfitta, es deien i en feien cada volta que perdien, és a dir, sempre. Tot i que el títol m’ha eixit
marxista-leninista, deixe ací la metàfora i entre en la qüestió. Què li està passant al meu bloc? escric molt menys i molt pitjor, fa més de dos mesos que no faig una
entrada bonica, bonica.
Anem a pams, jo per ací he escrit algunes entrades que són més que res líriques, són, clar, les que més em costa escriure, les que més corregisc, les que més vigile que no se m’escapen i les que més m’agraden. N’hi ha moltes que estan sota la categoria del lado de allá…, però n’hi ha una mica escampades arreu. També he escrit entrades modestament èpiques, les que estan sota la categoria d’històries, eixes m’agraden molt, potser hauria de tornar per eixe camí a fer dits.
Però bàsicament he escrit, diguem-ne, crònica: les entrades sobre política italiana, actualitat i eixes coses. No puc més, no m’abelleix, és massa depriment, en un moment donat me’n vaig adonar que escrivia contínuament entrades plorones i queixones, sense massa gràcia (tot plegat en té ben poca) i sense cap anàlisi política, no perquè jo no siga capaç de fer-ne (que també) sinó perquè açò que ens està passant a aquest (meu) país dóna per a poca anàlisi, parlar de política s’ha convertit en una espècie de velatori amb colpets a l’esquena i comentaris de circumstància tipus el temps ho cura tot o ja vindran temps millors.
Però no crec que el meu problema siga només que quasi he renunciat a fer crònica, el meu bloc no s’ha tornat avorrit perquè Itàlia està fatal, tampoc crec que siga per la vida (meua), abans quan escrivia entrades boniques sovint ja en tenia una. Diu l’F. que és una crisi que tenen tots els blocaires (tipus la dels quaranta de les persones), no sé si és l’edat (del bloc), té quasi tres anys, tampoc es tant. Potser siga veritat i els blocs envelleixen, com nosaltres. O envelleix el diàleg, em ve ara al cap una frase de Bryce Echenique (crec que és d’
Un mundo para Julius) que deia que arriba un moment en què, inevitablement, dos amics s’ho han dit tot i comencen a repetir-se i que és aleshores que comença la veritable amistat. Potser els blocs, inevitablement, arriba un moment en què comencen a repetir-se, si més no alguns, si més no el meu.
Supose que és una crisi passatgera i tinc la impressió que n’hi ha passera (en el sentit de la vuitena accepció de l’Alcover que no deixa enllaçar les definicions: Passa; malura epidèmica (Tortosa, Morella). «Hi ha passera de mal de morros en los conills»). No vos passa als que teniu bloc? i als lectors? estem més avorrits en general o sóc jo? A més, trobe que no sóc l’única que ha baixat el ritme, està mústia la blogosfera, aprofite l’avinentesa per mostrar la meua admiració i el meu reconeixement als herois de la resistència que escriuen una entrada diària.
Jo, per ara, pense seguir escrivint, fins que vos farteu vosaltres o em farte jo o ens fartem tots plegats.
