Un altre país - el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: coses que passen

resumet

Publicat el 5 d'abril de 2011

Tres-cents catorze diputats italians, la majoria que governa, acaben de votar al parlament que els italians són imbècils i es creuen que ells es creuen que Berlusconi va telefonar a la comissaria per fer alliberar a la menor amiga seua perquè pensava que era la neboda de Mubarak i volia evitar un conflicte internacional, per tant estava exercint les seues funcions de president. La setmana passada, al parlament, el ministre de defensa va enviar a prendre per cul a crits al president de la cambra, a qui van ploure objectes (sí, sí, com als còrners) quan abandonava la sala després de suspendre la sessió. Avui set senadors han proposat un disseny de llei constitucional per abolir la norma que prohibeix la reorganització del Partito Nazionale Fascista. A Lampedusa la gent que fuig de Tunisia i de Líbia dorm a un moll del port, sense banys i, a dies, sense aigua ni menjar. La setmana passada al parlament mentre una diputada del PD que va amb cadira de rodes estava parlant, un diputat de la Lega va cridar ‘ma fattela stare zitta quella handicappata di merda’ (no ho traduïsc, val?). Fa un parell de setmanes una víctima del terratrèmol de l’Aquila que va eixir a la tele dient que la reconstrucció anava molt bé, i agraint a Berlusconi el que havia fet, era una actriu pagada. A l’Aquila el centre és encara, dos anys després, tancat i ple de runes i quaranta mil persones no han pogut tornar a sa casa. Berlusconi ha llogat el Colosseu baratet a un amic. La biblioteca nazionale de Milà ha cedit les sales per rodar un anunci de roba interior per poder canviar els vidres trencats, i a partir d’ara només canviaran una bombeta de cada dues quan es fonguen, perquè no tenen diners per bombetes (va ser la segona biblioteca del món en il.luminar-se elèctricament). Nàpols continua coberta de fem i jo tinc una mica de mal de cap.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

victòria!

Publicat el 7 de març de 2011

Entre el IV i el III segle a.C. els cartaginesos que vivien a la ciutat de Krly, Càller, van decidir enterrar els seus morts a un dels pujolets que tenien a la vora. El pujol que, de fet, és la necròpoli fenício-púnica més gran del Mediterrani, té un nom meravellós, com són sovint els noms sards: Tuvixeddu.

Ningú no li va fer massa cas a eixe pujolet ple de forats que ara es troba enmig de Càller, ni els romans (aleshores la ciutat no es deia Krly sinó Caralis), ni els pisans, que només en van fortificar un trosset, el Castellum Castri de Kallari, ni els catalans que al 1325 la van anomenar Càller, ni els italians que en diuen Cagliari (en sard es diu Casteddu).
Al segle XX, en el període més dur dels bombardeigs aliats, els ciutadans de Càller van trobar refugi a Tuvixeddu, algunes persones ancianes es van instal.lar a les cavitats més grans per no haver de pujar de pressa i corrent cada nit i d’altres s’hi van instal.lar en perdre la casa sota les bombes. Després de la guerra, una empresa de ciment va extraure pedra fins els anys 80s, destruint definitivament moltes tombes.
Però el ciment va tornar a Tuvixeddu, en forma de projecte immobiliari, 260000 metres cúbics, de ciment. En un àrea arqueològica, Un nuovo modo di abitare, pensare e vivere Cagliari.

L’ajuntament -de dretes- autoritzà el projecte, el govern regional -d’esquerres- amb el Piano Paesaggistico Regionale, posà vincles que impedeixen construir a la zona. Els constructors i l’Ajuntament de Càller -de dretes- van fer recurs al Piano i fa tres anys van guanyar, però, finalment, la setmana passada una sentència del Consell d’Estat dóna la raó a qui pensa que a un àrea arqueològica com aquesta el que s’ha de fer és un parc i no abocar 260000 metres cúbics de ciment.

És una gran notícia, les victòries del sentit comú contra el ciment em posen d’especial bon humor.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

judici immediat

Publicat el 15 de febrer de 2011

El 6 d’abril a les 9.30 del matí el Cavaliere hauria de presentar-se a la quarta secció penal del tribunal de Milà, per ser jutjat per prostitució de menors i per abús de poder, serà jutjat per tres dones: Carmen D’Elia, Orsola De Cristofaro i Giulia Turri. No se sap si es presentarà, ho tenen molt difícil els seus advocats, tenen poc de temps. De totes maneres ja és una bona notícia que vaja a judici, una molt bona notícia, i feia molta falta alguna bona notícia, a aquest país, per ací la gent (si més no la meua) s’abraça i es felicita, i vinga sms i telefonades, no fóra cas que algú no se n’haguera assabentat de la notícia, de la notícia bomba: pareix que també ací la llei és igual per tots.

De moment, que jo sàpia, tenim el dubtós honor de ser l’únic país del món amb un president del govern que es mantè al càrrec imputat per una cosa així.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

alè

Publicat el 14 de febrer de 2011

Ahir al vespre, en arribar a Roma, vaig notar que hi havia alguna cosa diferent a l’aire, que es respirava millor, com una flaire dolça i nova. Vaig pensar que potser era la primavera que començava a anunciar-se, però en arribar a casa i veure els diaris ho vaig comprendre, era l’alè d’un milió de dones dient prou.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

on som

Publicat el 8 de febrer de 2011

Fa segles que no escric, ja ho sé, segurament tinc una temporada poc inspirada o el cap ocupat amb altre, segurament la situació del país no ajuda gens. Ja ho sabeu tots, està als diaris de tot el món.

El debat polític d’aquest país és sobre l’edat de les putes de Berlusconi i sobre quants ministres se les tiraven (perdó pel llenguatge, però el nivell és el que és).

Ahir, a Roma, quatre xiquets: Raul Mircea de 4 anys, Fernando de 5, Patrizia de 8 i Sebastian d’11 van morir en l’incendi de la seua barraca, eren xiquets gitanos, van morir perquè eren xiquets gitanos que viuen a barraques de cartró des que l’alcalde els va desallotjar dels camps on vivien els van abandonar a la seua sort.

Han descobert fa poc, tot i que pareix que era una cosa sabuda, que a Nàpols porten anys abocant percolato (en català es diu lixiviat, però supose que és una paraula prou desconeguda, quina sort, ací tothom sap què és el percolato) que són els residus líquids dels abocadors (molt molt tòxics), deia que a Nàpols porten anys abocant-ne al mar, per això les platges eren plenes de cucs i de rates.

Les dones han convocat una manifestació per defensar la nostra dignitat, diumenge que ve. Jo no aniré perquè no seré a Roma, si no hi aniria. El lema que han triat per la convocatòria és Se non ora quando? (títol d’una esplèndida novel.la de Primo Levi), Si no ara, quan? Home (dona) doncs potser abans, potser molt abans, fa anys, potser ara és tard, potser convocar ara una manifestació per defensar la dignitat de les dones d’aquest país és com cridar el metge quan el malalt és mort.

En fi, supose que passarà, passarà tot, costarà anys però passarà, hi buscaré símptomes i els explicaré al bloc, per ara a la meua ciutat hi ha xiquets que moren a barraques de cartró, les platges i els palaus són plens de cucs i de rates i el malalt s’ha mort i no ningú va pensar de cridar el metge.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

dignitat

Publicat el 11 de gener de 2011

Ja n’havia parlat alguna volta, dels metalmeccanici, dels obrers del metall, de moltes ciutats italianes però sobretot de Torí, de la Torino operaia que va tindre el coratge de fer la primera vaga durant el ventennio, aquell matí de març del 43 quan el silenci de la sirena de la Fiat de Mirafiori va, d’alguna manera, senyalar el principi de la fi del feixisme.

Sergio Marchionne, director executiu de la Fiat, ha fet una proposta sense precedents als treballadors de Mirafiori, si els treballadors firmen un acord que fonamentalment és una retallada monumental de drets laborals, no tancaran la fàbrica (la Fiat de Mirafiori és l’establiment industrial més gran d’Itàlia, si penses en un obrer de fàbrica, penses en un obrer de la Mirafiori). L’acord, a més, inclou que la representació sindical a la fàbrica serà només dels sindicats que el firmen, expulsant així de la fàbrica a la FIOM (seria la federació del metall de la Cgil, el sindicat més gran, era il sindicat del PCI, per entendre’ns) que és contrària a l’acord. A més, no es podrà fer vaga contra cap dels aspectes de l’acord (que, com deia, és una retallada monumental de drets).

En uns dies, els obrers de la Mirafiori hauran de votar a un referendum si volen deixar-se retallar els drets aconseguits en més d’un segle de lluites i fer fora de la fàbrica la Federazione Impiegati Operai Metallurgici, la FIOM, el sindicat de la major part d’ells i dels seus pares i dels seus avis (la Fiat i la FIOM van nàixer quasi plegades) per conservar l’esperança d’un lloc de treball, o posar-lo en greu perill i conservar la dignitat i els drets.

Avui Repubblica publica les fotos d’un home, d’un home major, un metalmeccanico, plorant davant de la reixa de la Mirafiori, plorant i eixugant-se les llàgrimes amb un mocador de roba, de quadrets.
És una de les imatges més tristes que he vist mai.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

Senat de la república

Publicat el 22 de desembre de 2010

Com que darrerament aquest bloc està tristot vos penge una miqueta de circ. La llàstima és que el circ, en aquest cas, és el Senat de la República Italiana, però què hi farem, cada país té el circ (i el senat) que és mereix, supose.
El Senat, la Cambra Alta li diuen, està composat per 315 membres que han d’haver complert 40 anys (té aquell vell sentit de parlament de savis), jo propose que a partir d’ara els demanen també el certificat d’estudis, si més no elementals, i de sanitat mental.

Ahir, durant la votació de les esmenes a la llei de reforma de l’educació era president de torn un dels vicepresidents, la senyora Rosy Mauro, de la Lega Nord. Alguns senadors de l’oposició van demanar, abans de la votació, un parer de la junta de reglaments, perquè n’hi havia alguns problemes normatius amb un article, que contenia, com ha reconegut el govern, errors tècnics. La senyora vicepresidenta es va posar nervioseta, va comunicar als senadors que havia decidit que es votava igualment i va protagonitzar un dels espectacles més delirants de la història parlamentària d’aquest país. Mireu-la, mireu-la. Jo no sé com qualificar-la, en fi…

Des del país del Senat de Barnum: bones festes a tothom i que no siga res.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

èxit

Publicat el 14 de desembre de 2010

El gran èxit de Berlusconi hui no ha segut la victòria al parlament. Això rai, com diuen a Morella, amb perretes cançonetes, es compren uns diputats i au. Segons els preus de carn de diputat al quilo que sonen pels diaris, la festa de hui li haurà costat vora tres milions d’euros, supose que el gust s’ho val. De totes maneres crec, sincerament, que políticament és mort. Supose que un bon forense podria dir des de quan és mort, jo crec que són alguns mesos (igual m’equivoque, amb ell m’he equivocat moltes vegades).

El gran èxit de hui del govern han segut els enfrontaments a Roma. El moviment dels estudiants era molt popular, literalment, la gent els aplaudia a les manifestacions, a la darrera grossa a Roma, n’hi havia gent bloquejada en el trànsit que baixava del cotxe, sota la pluja, per abraçar-los i aplaudir, el dia que van bloquejar les estacions ho van fer cridant ‘perdoneu les molèsties’ (ci scusiamo per il disagio), les classes obertes a tothom i a l’aire lliure, els llibres com escuts, l’ocupació de monuments… L’opinió general era que tenien raó i la creativitat i la joia amb la que havien protestat havia commogut molta gent.

S’ha acabat. Amb el que ha passat hui ningú no recordarà aquestes coses, han caigut en el parany de la provocació: mitja ciutat blindada, una quantitat de policia com jo no havia vist mai, supose que provocadors infiltrats entre els estudiants (als famosos black block no se’ls veia des de Gènova) i, supose també, estudiants amb ganes d’hòsties, que ha d’haver de tot.

Després de la violència i les destrosses de hui ja no són els nostres fills que manifesten i tenen raó, ara són uns salvatges violents que es mereixen les bastonades. Enhorabona, senyor Berlusconi.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

tic tac tic tac

Publicat el 14 de desembre de 2010

Ja hi som, ha arribat el dia, a l’hora de dinar ja ho sabrem. Esperem que la senyora Mogherini no es pose de part i puga votar, que el senyor Guzzanti, únic diputat del Partit Liberal faça cas a les instruccions del seu partit i vote la desconfiança, que els membres del Parlament del Partito Radicale tinguen una miqueta de vergonya i que l’amo no haja aconseguit aquesta nit comprar-se a ningú més…

Els estudiants, els obrers metal.lúrgics (i metalmeccanici), els ciutadans de l’Aquila encara plena de runes i els immigrants han decidit manifestar-se avui contra el govern, que ha decidit declarar tot el centre de Roma zona roja i tancar-lo. Serà un dia difícil per la ciutat, però si tot va bé, pagarà la pena. Les darreres notícies d’anit donaven un empat, 313 a 313, ja veurem.

De totes maneres, vaja com vaja avui, l’emperador està acabat, aquesta vegada sí. Per a mi és la primera vegada, no he viscut mai la caiguda d’un govern Berlusconi, l’espectacle lamentable dels darrers mesos (anys) s’acaba…, ningú sap què passarà, però no podrà ser pitjor del que ja ha passat. Vaig a mudar-me, que l’ocasió ho mereix.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

dimarts

Publicat el 12 de desembre de 2010

Dimarts podria ser un dia molt important per aquest país i per servidora de vostès, podria caure el govern, però també podria no caure…

La cosa és complicadeta, fins fa unes setmanes pareixia que els números estaven clars, però Berlusconi va començar la campanya de compra de diputats i senadors de l’oposició (de veres, 350-450000 euros en contractes de consultories i reelecció assegurada, la pudor arriba fins ací). En aquest moment (diumenge al vespre) pareix que guanyem d’un vot i el govern caurà, però depèn…
Depèn de tres personatges, els honorables Calearo, Scilipoti i Cesario, trànsfugues professionals que, provenint de partits diferents, acaben de fundar un nou grup parlamentari, el que fa trenta, el Movimento di responsabilità nazionale (siiic). En la conferència de premsa per presentar el grup van informar els periodistes que probablement votaran de tres maneres diferents la moció de desconfiança de dimarts, un votarà que sí, l’altre que no i el tercer s’abstindrà, les cares dels periodistes eren un poema, de totes maneres Scilipoti diu que encara s’ho està pensant. Sí, sí, tal qual, han fundat un grup parlamentari format per tres persones que votaran de tres maneres diferents (1-x-2). I estem en les seues mans, en fi.

També depèn de la senyora Federica Mogherini, diputada del PD que està a punt de parir i podria tocar-li justetet el dia de la votació, diu que havia pensat programar una cesària uns dies abans, però que no li pareix just, està molt preocupada, ho estem tots, com diu ella seria suficient tres dies d’anticipació o tres hores de retràs, creuem els dits.

Depèn molt de com s’estiguen movent els gossos de l’amo per les clavegueres del parlament, a veure què es poden comprar i depèn molt del Partito Radicale (dels collons, amb perdó) que encara no ha dit què votarà.

Si dimarts cau el govern, diu la Constitució que el President de la República pot demanar a algú que forme govern i es guanye una majoria al parlament, és una pràctica política normal (se’n diu ribaltone quan la nova majoria la forma l’oposició). Des del 1946 aquest país ha tingut 59 governs 59, en 16 legislatures.
Fa dies (o mesos, o anys) que Berlusconi i els seus ens repeteixen fins al vòmit que els jutges o qui siga que pose en discussió a l’amo, intenten vulnerar la voluntat popular, els drets el poble que l’ha triat i l’ha investit del seu poder (Manual de populisme, capítol I). Tècnicament el poble vota parlamentaris i el president del govern el trien els parlamentaris i el nomena el President de la República. Estan intentant impedir que el President use les prerrogatives que li dóna la Constitució, la decisió del President de la República és una de les incògnites més grosses d’aquests dies. Es parla d’un govern tècnic per, si més no, canviar la llei electoral abans d’anar a votar (la que tenim ara la va fer l’anterior govern Berlusconi, aquella que fins i tot ells deien que és una porcada).

Diuen que si Berlusconi obté la confiança dimarts, dimitirà i demanarà al President que dissolga les cambres immediatament, per anar a votar de seguida, abans de perdre el consens que encara li queda, a més, amb només un vot o dos d’avantatge no podria governar, és a dir, fer passar les seues lleis, que és el que han estat fent els darrers dos anys (i no es pot descuidar que té els jutges esperant-lo). Tant si anem a votar de seguida com a març amb llei electoral nova, és impossible imaginar què passarà, perquè encara no estan clares les aliances electorals, està molt molt embolicat el pati, amb partits nous i trossets que cauen per tot arreu. Els sondeigs donen xifres que rasquen l’empat entre Berlusconi-Lega i el Centre esquerra, amb una abstenció altíssima i amb un 20% a altres partidets que serà determinant…

Bé, cal mirar la banda bona de les coses, per a mi serà la primera vegada que veuré caure un govern de Berlusconi i ara (molt més que al 95, quan el va fer caure la Lega) tot té un aire de fí de l’imperi que anima prou. Ja veurem que passarà després, de moment, si cau ho celebrarem, molt.

(és al.lucinant, si a Google.it escrius compravendita, si escrius una p et suggereix, compravendita prima casa i immediatament després compravendita parlamentari, quin horror)

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

fil

Publicat el 1 de desembre de 2010

Quan era xicoteta jugava a resseguir cap al darrere el fil d’un pensament per descobrir com havia arribat a pensar en el que estava pensant, em divertia esbrinar com el cap saltava amb naturalitat d’una cosa a un altra sense, aparentment, cap relació i descobrir-ne els lligams.

Anit estava cuinant, concretament picant festucs, i me’n vaig adonar que estava pensant en (Sir) Laurence Olivier, (precisació: estava picant festucs, perquè al final se m’han barrejat les cuines i faig picades amb festucs i pose conyac al ragù).

Els millors festucs italians són els de Bronte, un poble sicilià a les faldes de l’Etna. Aquests dies estic llegint la novel.la nova d’Umberto Eco, on parla de ‘la revolta de Bronte‘: Quan els garibaldins van arribar a Sicília prometent terres als camperols, van reprimir brutalment als camperols de Bronte que es van revoltar exigint les terres. Ho van fer perquè els anglesos eren els aliats més importants dels piemontesos i Bronte pertanyia a (Lord) Horatio Nelson a qui l’havia donat el Rei de Nàpols, junt amb el nomenament de Duc de Bronte, agraït per la intervenció de l’armada anglesa durant la revolució napolitana que va permetre la restauració borbònica. Es veu que a Nelson li va fer molt de goig i des d’aleshores es firmava sempre Nelson and Bronte.

Llegint el llibre d’Eco em va tornar al cap una història que havia llegit fa temps, resulta que el pare de les germanes Brontë (Emily, Charlotte i Anne) que era d’origen irlandès i molt pobre, en fer-se una posició a Anglaterra es va canviar el cognom, l’Ó Proinntigh irlandès ja havia estat ‘britanitzat’ en Brunty i ell, en inscriure’s a Cambridge just un any després que Nelson obtinguera el nou títol, ho va fer com a Patrick Brontë. Pareix que admirava molt Nelson i va fer servir el nom per disfressar el seu origen.

El pas dels festucs a les germanes Brontë era una mica enrevessat però d’ahí a Cims borrascosos i a l’Heathcliff de (Sir) Laurence Olivier ha estat un saltet de res… (sempre he pensat que és la pel.li on està més guapo, crec que és l’única de tota la seua carrera on ix despentinat).

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

estudiants

Publicat el 30 de novembre de 2010

Fa una estona ha passat al Parlament la nova llei de reforma de l’educació (fonamentalment una retallada monumental de fons) contra la que estudiants de tots els nivells, pares i professors porten mesos lluitant. Han ocupat els instituts, molts recercadors fa dies que estan als sostres de les universitats, han ocupat els monuments, el Colosseu, Sant Marc a Venècia, la torre de Pisa…

Avui a la darrera manifestació a Roma han tornat a traure uns escuts per defensar-se de la policia que quan els vaig veure l’altre dia em van parèixer esplèndids, segurament no són molt útils contra les bastonades, però oposar llibres, grans obres de la literatura, als bastons, trobe que té una força simbòlica enorme.
Hui, mirant la foto em preguntava (com em passa sovint) que hauria dit aquesta vegada Pasolini.

Ací baix una foto de les bastonades contra els llibres.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

documents secrets

Publicat el 29 de novembre de 2010

Impressionant, les revelacions de Wikileaks sobre Itàlia són una bomba que farà trontollar els fonaments d’aquest país i de les democràcies occidentals, n’hi haurà un abans i un després del dia d’ahir, res no serà el mateix.

Hem sabut gràcies a la publicació de papers confidencials de la diplomàcia nord americana coses que no ens hauríem imaginat mai, secrets que, revelats, podrien canviar la fesomia a aquest país, els papers nord americans diuen que Berlusconi és un inepte, masclista i vanitós, que fa negocis amb Putin i que per les nits fa festes salvatges…

Un consell a l’administració Obama, per obtenir informacions com aquestes no calia mantenir personal diplomàtic al país, ja hauria anat bé una subscripció a Repubblica o al Corriere o, modestament, llegir aquest bloc.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

servei de premsa

Publicat el 24 de novembre de 2010

Sovint pense que des de fora és molt difícil, no ja entendre (que això ni des de dins) sinó simplement ‘veure’ aquest (meu) país. Les meues capacitats es demostren quasi sempre insuficients quan, al bloc o en converses amb amics del lado de allá, intente descriure com estan ací les coses. Estava llegint el diari fa una estoneta i he pensat que potser era una bona foto del que sovint se’m fa difícil d’explicar. A continuació i per tots vostès un resumet de la plana del Corriere della Sera (més seriós que Repubblica) online:

La notícia destacada és que els estudiants, que protesten per la retallada a l’escola, han assetjat el Senat. Declaracions del president del Senat (ex advocat de boss mafiosos): Agressió vil, ens arrisquem a events luctuosos (sic).

Després el quadradet fixe que es diu Diari de la crisi, amb Berlusconi que diu alguna cosa, que ja és una mica com el Parte médico oficial aquell.

Següent titular: El president de la Ferrari diu: Prou de de superhomes, estic disposat a sacrificar-me pel meu país (com sap tothom, el que necessita aquest país és un altre empresari milionari que se sacrifique per salvar-lo).

Després la crisi irlandesa, detalls escabrosos del darrer crim-que-horroritza-el-país i les darreres notícies sobre el fem que cobreix Nàpols. Un diputat n’ha portat una bossa al parlament, l’han fet fora i ell diu que l’han apallissat (amb vídeo i declaracions des de l’hospital).

Notícia sobre Corea (anava a escriure la guerra de Corea però fa impressió) i a contínuació la notícia és el ministre de defensa vestit d’aviador que diu Jo com D’Annunzio i explica que ha llançat, des d’un avió, octavetes als afganesos (amb missatges com ara ‘El benestar prové de la pau’), i ací l’he de posar que ja fa estona que m’aguante: (!!).

La següent és un videuet amb la telefonada de Berlusconi anit a un debat a la tele, en directe. Va telefonar, va començar a insultar el periodista i a delirar i li va penjar el telèfon, en directe. Després la notícia és que el Papa s’ha ofès perquè els xinesos han nomenat un bisbe sense permís i el següent titular és: Una fulla de figuera anti body-scanner, i parla de calçotets de tungstè. I a partir d’ahí successos i curiositats.

I així anem, no sé si m’explique.

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari

llistes

Publicat el 16 de novembre de 2010

A Rai3 estan fent un programa setmanal que durarà (si no el censuren abans) tres setmanes presentat per un presentador de la casa i per Roberto Saviano. Es diu Vieni via con me, com la cançó de Paolo Conte, i entre altres coses al programa es lligen llistes. Algunes les lligen personatges públics i d’altres persones corrents que envien les llistes a la web del programa. Per exemple, en el primer programa una monja va llegir la llista dels motius pels quals és just construir una mesquita a Torí, una jove va llegir la llista de treballs en negre fets mentre estudiava…, hi van també polítics a llegir llistes (ahir Fini va llegir una llista dels valors de la dreta i Bersani una dels de l’esquerra i la setmana passada Nichi Vendola va llegir una llista de denominacions usades per indicar un homosexual). A més el públic envia llistes, sobretot de motius per restar a Itàlia o de motius per marxar. Entre totes les llistes llegides anit en va haver una que no me la puc traure del cap i hui l’he tornada a escoltar. La va llegir una mestra d’una escola de Milà (ací el vídeo, al minut 1.25) i és la llista de els desallotjaments patits per una alumna seua en el darrer any.
La xiqueta es diu Cristina, té 10 anys i és gitana:

19 de novembre del 2009: desallotjada del camp de Via Rubattino, Cristina perd bona part de la seua roba, però les mestres li salven la bossa amb el material escolar conservant-la a escola.
20 de novembre del 2009: allunyada d’un edifici abandonat a Segrate
21 de novembre del 2009: allunyada d’una barraca sota un pont de la Tangenziale, perd un mes d’escola.
2 de febrer del 2010: un altre desallotjament, Cristina perd alguns joguets i altres dies d’escola
4 de febrer del 2010: allunyada de Quarto Oggiaro torna a Segrate, a una barraca, més dies d’escola perduts.
24 de febrer 2010: desallotjada de la tenda on vivia amb la família, a zona Bovisasca.
25 de febrer 2010: desallotjada definitivament de la zona.
10 de març del 2010: allunyada de l’àrea de Via Durando.
6 d’abril del 2010: allunyada de Segrate.
7 de setembre del 2010: desallotjada de l’àrea ex-Innocenti a Via Rubattino.
8 de setembre del 2010: allunyada de Via delle Regioni, a Segrate.
9 de setembre del 2010: dorm pel carrer a la zona de Lambrate.
10 de setembre del 2010: allunyada del pont de la Tangenzialede Rubattino.
21 d’octubre del 2010: desallotjada del camp de Segrate. En el desallotjament perd la bossa amb el material escolar.
Des del dijous 21 d’octubre Cristina i la seua família dormen a varis punts de la ciutat, són allunyats per la policia cada matí.

La xiqueta continua anant a escola cada dia que pot.

Ara penseu en algun xiquet o alguna xiqueta de deu anys (o nou, o onze) que conegueu i torneu a llegir la llista…

Publicat dins de coses que passen | Deixa un comentari