Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i
Espriu.
Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.
Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre..
es necessita certa perspectiva.
Pensa en el nostre poble, i li demane
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.
POSEU-ME LES ULLERES:
Dissabte vam anar a veure aquesta obra que es representa al Micalet.
La trama i l’objectiu de la peça teatral, de format multimèdia, giravolta
sobre la vida i obra del poeta Vicent Andrés Estellés. L’autor de Burjassot. Els grans de deveres, no sols literaturitzen sa vida, sinó que llur obra tramesa l’embolcallen del sentit i del sentir de la seua existència. Vida viscuda sentidament.
Enjornet telefone algú important de l’entrellat de la Societat Musical El Micalet i em diu que no en quedaran entrades si no s’afanyem. S’afanyem i quasibé ni sopem. Es dirigim cap a les guixetes d’entrades i podies entrar i demanar on vulgueres. Som els segons. No hi ha aglomeracions a l’entrada ni n’hi ha res del que l’entusiasta antic comercial del llibre -i un miler de coses més- ens havia dit. Possiblement era esperonat per la tessitura administrativa a què és sotmès el teatre en aquesta contrada del món.
Boníssima posada en escena per part del director mallorquí Pep Tosar.
S’evidencia que és un antic i gran seguidor de l’obra estellesiana.
Un espectacle multimèdia. I ací és on vull incidir des d’un punt de vista arquitectònic. Un rectagle escenogràfic. Deu metres de profunditat escenogràfica, uns sis davant i la resta darrere d’una tela transparent lleument pàl·lida, que abaixa des del capdamunt de la boca de l’escena, tall de teló.
Dos nivells separats per una tela de tul transparent que simultanieja les accions complementàries de les dues escenes. Osmòtiques.
– La part anterior on actuen els actors i on s’esdevé l’acció principal. Un bar de poble imaginari on ha acudit un periodista (Joan Peris) que vol fer un reportatge del poeta, seu a una tauleta sol i s’escolta d’incògnit la conversa de l’altra tauleta. La mestressa del bar (Pilar Almeria) que intervé, adesiara, en tot el complot. El fil conductor és la conversa que el poeta (Enric Juezas) manté amb un músic que representa l’Ovidi Montllor (Miquel Gil) que transcriu i musica els versos del poeta.
La música de l’obra és en viu i en directe de M. Gil, on s’hi transpuen l’amistat i complicitat que entre tots dos es professen. Hi ha una peça cantada en portugués que és una meravellosa melodia esgarrada.
Sempre hi ha uns gots de vi en sengles tauletes. En la posterior una ballariana de ballet clàssic (Isabel Anyó) dansa al voltant d’una taula amb un flexo i una màquina d’escriure. Referència subtil de la nocturnitat literària de l’autor, després de la jornada de treball al diari.
– La tela osmòtica de separació i junyent entre ambdós mons és el tercer element de l’espai escenogràfic que serveix per a intercalar fragments de paisatges naturals que han emocionat i inspirat el poeta, i urbans (Burjassot, Benimodo, València, etc.). També apareixen inserits breus fragments explicatius de familiars, amics i estudiosos del poeta que esguiten i introdueixen les diferents etapes del protagonista. En parlen dels fets i l’obra. Feliçment encadellats entre diverses escenes.
El fil conductor és la narració del propi poeta que va descabdellant la seua evolució i experiència vital. Les cinc escenes, d’uns deu minuts per cadascuna són monòlegs interactuats amb i per tots els personatges i conduïdes pels monòlegs d’Estellés i interromputs -humorísticament- per l’afecció prostàtica del poeta.
Es tracta d’un espectacle gens convencional. Contemporani per la factura dels medis. Una dramatúrgia documentalista digna de ser mantinguda i exportada als circuits teatrals i casals actius d’arreu del país.
El sencer. El de la santíssima trinitat, el del tricicle, eh !
N’hi ha ( + )
No som a Txèquia precisament. No. Inmaculada Gil Lázaro NO és Vâclav Havel. En un altre moment ja comentarem la meua relació amb la dita senyora. Un drama hamletià que durà sis mesos. Professional, no en penseu erròniament. Des que els viaranys del Teatres de la Generalitat fou dirigida per la
ballarina en quasi atur, açò no ha parat d’anar de mal borràs. Ni hem millorat
massa en dansa, ni allò que n’hi havia en teatre. Precisament en un lloc de
pregona tradició teatral com és València. Si serà important que ni
aquests diletants de la cosa pública poden amb ell.
Vos done a llegir un apunt
de Xavi Sarrià al respecte del què s’està produint al teatre valencià.
Trobem aquesta preciosa i estranya obra entremig d’una debacle del teatre valencià. Com us dic continuament: cal que nosaltres omplim els teatres, els cines , els concerts, etc. En una societat capitalista avançada, i no, la societat és qui ha de tirar del carro. I no es pot permetre de no omplir l’aforament, com passà l’altra nit. Aquesta cultura i aquesta societat li han de sobrar neureones, ovaris i testicles per a tirar endavant. Precisament en una obra de nova creació. Imaginativa i emprenedora. Antiga, com un clàssic i contemporània com la que més. Amb uns tocs quasi memorables com aquella insinuant fel·lació quan Pilar Almeria s’engul la tira de pimentó és una genialitat. El cant dels AMANTS DE VALÈNCIA, posa la pell de gallina, el M’ACLAME A TU, i l’ASSUMIRÀS LA VEU, igualment. Hi ha tants i tants de tics que conviden a emocionar-se, a riure, a plorar com vaig capir en girar-me alguna vegada durant la funció.
TEATRE, POESIA, HUMOR, CONTALLES, SORNEGUERIA, PERIODISME, GUERRA, NARRATIVA, MOLT DE SEXE, FAMÍLIA, AMICS, QÜESTIO SOCIAL, L’ALCOHOL, PLAERS DE LA VIDA, ELS MENJARS, LA MANCA DE DINER, EL TREBALL I UN DEAMBULAR PER EIXOS SETANTA ANYS DE VIDA COMPARTIDA ENTRE ELL I EL SEU POBLE COMPRIMIDA EN SOLS UNA HORA I MITJA.
NO US HO PERDEU I OMPLIU ELS TEATRES, GAUDIREU D’ALLÒ MÉS !
PS:M’haguera agradat aportar alguna foto de l’escenari però no m’hi vaig atrevir. Féu per anar-hi i veureu en directe. Paga la pena.
Actualitze el dia 2008-03-28 amb el vídeo del tràiler de l’obra per a que s’entenga millor el que us he dit. L’usdefruitat -o millor manllevat- al Vicent Partal de la seua entrada-post feta al respecte.
No m’he equivocat de gaire. Potser, fins i tot, he estat un xic curt. Te pebrots vermells la cosa.
1. Trencar el carnet d’Esquerra de Catalunya. Possiblement el tinga d’abans que tu saberes que existia això. Vaig ajudar a baixar amb uns pocs valencians ERC al País València sobre l’any 1992. Després de la garzonada. Vaig arribar a ser President de la secció local, les reunions moltes vegades es feien a casa meua. Amb Valerià Miralles, Àngel Molina & Co. quan encara no teníem ni local on anar.
2. He estat comboiant molta gent per a pujar a Barcelona a la manifestació des del principi que es va convocar. I ara, gràcies a un espaviladet miop pense que el millor és quedar-me.
3. Eres un tio estupend fent amics.
4. Diatribes com aquesta les tinc des de l’any 1978 començant des del Rosselló fins al Vinalopó passant per tot el meu expaís. Ha estat un temps inútil. No són sols els españols, sou, de més a més, els moniatos del Principat contra els que cal lluitar.
5. M’hauré gastat en peles per a que la nostra gent poguera treballar, el que pot valdre tota la teua casa i el que no està en els escrits.
6. En molts casos sou pitjor que els españols.
7. Quan hi hagué el darrer congrès d’Esquerra, a València vam intentar fer pactar Carretero i Renyer per a fer front a la deriva de Puigcercós i Carod, i així que se’ls vam emportar a sopar, a Can Bermell, a una colla i allà es van forjar els petit rudiments del que seria després Reagrupament.
8. Parafreasejant Séneca: ‘Un hom s’estima la seua pàtria, malgrat que estiga plena d’imbècils, perque és la seua”.
Vinga figura, que vos vaja bé.