D’ací a pocs mesos, tot resolt (2)
[Aquest article, com el de la setmana passada i el de la setmana entrant, l’he escrit conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]
La setmana passada vam presentar una qüestió gramatical que considerem d’una certa importància: cal escriure «Vindré d’ací a una estona» o «Vindré d’ací una estona»? Aquesta segona opció és la que propugnava Joan Solà, que deia que d’ací a, o d’aquí a, solament s’havia d’usar quan la locució indiqués «període» («Ho has d’haver acabat d’aquí a Nadal»).
Si es pogués comprovar –dèiem al final de l’article– que l’expressió era originàriament una de sola i, amb el temps, va eixamplar el significat, no caldria dubtar a escriure-la sempre de la mateixa manera. Avui veurem fragments de texts antics que ens ajudaran a entendre l’evolució formal i semàntica d’aquesta locució.
En els segles XIII i XIV, els exemples amb d’ací a tenen tots el significat de «període». Podem dir, doncs, que el sentit que cerquem, de «punt en què passarà una cosa comptant a partir d’ara», encara no ha nascut. Vegem-ne un parell d’exemples:
«Per les quals coses obliga totz sos béns on que sien ahutz e avedors, e açò promet atendre e complir d‘assí a XV dies primers venidors [durant els 15 dies primers] sotz la dita pena […]»
Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1275)
«Que sturments no sien sonats d’ací a Pascha [en el període que va des d’avui fins a Pasqua] per la mort del senyor rey»
De les sollempnitats ecclesiàstiques fetes per la mort del senyor rei en Pere (1387)
Alguna vegada trobem escrita la forma d’ací, sense la preposició a, però encara amb el significat de «període». Pot ésser una errata, però qui sap si no és una confusió fruit de l’elisió fònica. Això demostraria que la vacil·lació entre d’ací a i d’ací treu el nas molt aviat i, sobretot, demostraria que la presència o absència de la a no té res a veure amb el significat de la locució. Vegem-ne un exemple del segle XIII.
«[…] és condampnat per la justícia en donar e en paguar, en pena de quart, a […] de Segura lo preu d’un kafís de forment axí com més valrà forment en lo mercat de Cocentània d’ací la festa de sant Johan del mes de juyn primervinent»
Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1288)
Trobem molt sovint, des de ben aviat, la construcció d’ací avant, en ús absolut (una locució que, amb el pas dels anys, va modificar-se en d’ací en avant i d’ací endavant):
«[…] e si d’ací avant tals coses fas, tu me·n faràs gran anutg.»
Decameró (traducció de 1429)
A partir del segle XV comencem a trobar exemples amb el significat de «moment» construïts amb d’ací a (o d’aquí a en els dialectes orientals, especialment des del XVI). Vegem-ne tres mostres extretes del Recull d’exemples i miracles ordenat per alfabet (traducció d’Arnau de Lieja del segle XV). El primer exemple és ambigu, però els altres dos, no:
«Vés a ton senyor, lo deguà, e digues-li que d’ací a ·XIIII· dies vage a la cort del dit rey […]»
«[…] tenim lo comte de tal loch en nostre poder, e d’ací a pochs dies morrà l’arquebisbe de Arems e irà […]»
«Fo portada la tua germana Agnès al Paradís, e tu d’ací a ·II· jorns finaràs e seguiràs a ta germane.»
O aquests altres:
«[…] quan la persona que ha viscut en aquest món en penitència de sos peccats e en devoció, quan ve a la mort, que ja està per passar, e·l àngel seu bo coneix·o («d’ací a tantes hores serà mort», que veu les entràmenes dins, que millor o coneix que·l metge), veus que ell se’n munte alt al cel […]»
Sant Vicent Ferrer, Sermons I (1410)
«[…] era molt necessari per lo benefici dels vassalls. E així d’ací a quatre dies parteixc per a Gandia […]»
Cartes triades dels Borja (segle XVI)
«[…] los budells se estrenyerian e lo ventrell se debilitaria, e de ací a uns quants anys no seríeu bo a res […]»
Spill de la vida religiosa (segle XVI)
Del segle XVII endavant, es consolida molt l’ús de la locució amb valor de «moment» i, ensems, cada vegada hi ha més vacil·lació en la presència de la preposició a. Una vacil·lació que, com hem dit, havia començat molt aviat i no era pas exclusiva de cap significat.
«[…] per què eren venguts en la trona del sermó. E d’aquí ·XV· jorns aprés, anaren a Alzira ý a la Vall […]»
El ‘Libre de Antiquitats’ de la Seu de València (segle XVI)
«Ý de ací a tres anys, Déu volent, se farà altra elecció.»
Biografia [Català de Valeriola] (s. XVII)
Finalment, en els temps més moderns es manté la mateixa situació, per bé que a partir del tercer decenni del segle XX es nota la influència de la normativa fabriana, amb una tendència a restaurar l’original d’ací a.
Vegem-ne, en primer lloc, uns quants exemples del català meridional:
«Ignoro quan tornaré; potser d’ací a un any, potser d‘ací a set o vuit. Qui sap?»
Jesús Ernest Martínez Ferrando, La botiga dels llibres vells (1919)
«D’ací a pocs dies torno. Diu, i envers les altures d’en Sal, verdes, se’n puja.»
Joaquim Garcia Girona, Seidia (1920)
«[…] diu que trasllade l’obra a Barcelona o que la guarde per a d’ací cinc o deu anys.»
Carles Salvador, Teatre valencià (1925)
«Miren. Si d‘ací a quince o vint dies vostés no han vingut per allà, vindrem nosatros pel xic.»
Ismael Roselló, Espill de bon amor (1931)
«D’ací un moment ya no s’enrecorden ells de que s’han barallat.»
Ismael Roselló, Espill de bon amor (1931)
«Són els preliminars d’una conferència a Ginebra, que comença d’ací a uns dies.»
Joan Fuster, Dos quaderns inèdits (1954)
I, per acabar, mitja dotzena d’exemples del català oriental:
«D’ací tres dies partirem.»
Carles Riba, L’ingenu amor (1924)
«[…] el que ens ha agradat fa deu anys i que ens plaurà altra vegada potser d’ací a deu més, ens sembla ara d’extravagant i ridícul […]»
Joaquim Xirau i Palau, Discurs del mètode de René Descartes (1929)
«El consell esmentat es veurà d’ací a pocs dies.»
La Publicitat 18.777, p. 32. Barcelona (1935)
«Si d’ací mitja hora no s’ha presentat l’autor de la nota, serà castigada tota la caserna!»
Manuel Valldeperes, Ombres entre tenebres (1941)
«—No dorms? —pregunta en Pep.
—D’aquí a una mica.»
Josep M. Espinàs, Combat de nit (1959)
«D’aquí dos o tres anys estaré tan pelada com ara.»
Josep M. Benet i Jornet, Una vella, coneguda olor (1964)
En els exemples anteriors, podem comprovar que l’absència de la preposició a no hi és pas general, ni abans de Fabra ni després. Això pot indicar que l’elisió era encara vacil·lant i, doncs, que no es va consolidar fins ben entrat el segle XX; o que els usuaris tenien la consciència que es tractava d’una elisió fònica que no s’havia de reflectir en la llengua escrita. Sigui com vulgui, sí que podem afirmar que la realitat contradiu les paraules de Joan Solà, que considerava que, amb el significat de «moment», la intuïció ens feia escriure tothora d’ací (o d’aquí), sense la a.
La setmana entrant publicarem el tercer i darrer article de la sèrie, en què podrem veure què en diuen les gramàtiques i els diccionaris i, en vista de tot plegat, extreure’n conclusions.
Jordi Badia i Pujol
Francesc Esteve i Gómez
___________________________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.