Ferran Soldevila, Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1922, 108 pp. Si coneixem i reconeixem Ferran Soldevila (1894-1971) com a un dels més importants historiadors del nostre país és, en bona mesura, gràcies a l’esforç i dedicació d’Enric Pujol, que li va dedicar una tesi doctoral i que ha estat
El 14 de febrer votarem en unes eleccions que no vol ningú, convocades per qui no té legitimitat, en les pitjors circumstàncies possibles, per reemplaçar un parlament triat en unes eleccions il·legítimes. Potser hem normalitzat tant l’anormalitat que ja no ens sorprèn que tribunals compostos per administradors colonials, descendents dels inquisidors de la paupèrrima Castella,
Boris Pahor, La pira al port, Periscopi, Barcelona, 2020, 285 pp. Traducció i pròleg Simona Škrabec Una de les troballes literàries dels darrers mesos ha estat Boris Pahor. L’autor de Trieste, de llengua eslovena, és un dels darrers supervivents de l’holocaust nazi, i, tot i que un autor que ha tingut una trajectòria tardana, encara avui sembla actiu als seus cent
Nota: article acadèmic que publico al monogràfic de la revista Mirmanda sobre “La permanència del fals: dels mites als fakes” Resum: En cap cas podem considerar els fakes com a una creació contemporània. Al contrari, els fets falsificats, especialment en el camp de la història, representen una deformació de la realitat al servei de projectes polítics i
El meu bon amic Jordi Martí i Font em demana que contesti a un qüestionari elaborat per un col·lega mexicà sobre el paper del moviment llibertari durant el Primer d’Octubre, per elaborar una anàlisi d’àmplia perspectiva sobre aquesta qüestió. Comparteixo les meves respostes en el post d’avui. ¿Cuáles evaluaría usted como las principales contribuciones
“La democràcia és fràgil”, és una de les frases històriques que ha pronunciat solemnement el nou president dels Estats Units Joe Biden en l’inauguration Day. I ha afegit que, malgrat aquesta premissa, s’ha imposat. No n’estic tan segur. La meva condició d’historiador em converteix en un militant de l’escepticisme. S’ha salvat un match point, tanmateix,
Per consell de l’Agustí Colominas, fa ja algunes setmanes que em vaig subscriure al blog de Heather Cox Richardson, una professora d’història de la Univesitat al Boston College, que des de setembre de 2019 escriu un post diari, Letters from an American on analitza la complexa i convulsa actualitat nord-americana amb mirada d’historiadora. He de confessar que, de la mateixa manera que em passa
Rosa Cañadell, Albert Corominas, Nico Hirtt, El menosprecio del conocimiento, Icaria, Barcelona, 2020, 143 pp. En els debats educatius actuals s’ha anat imposant una estranya línia ideològica en què organismes internacionals obsessionats per l’ortodòxia econòmica (OCDE, UE, Grup de Davos, i diversos Think Tanks associats) acaben imposant un neoliberalisme disfressat amb un llenguatge progressista. És, per posar un exemple, el que ha succeït amb la Fundació Bofill,
Ben segur, hem assimilat la lògica de la comunicació de la pandèmia. Dia rere dia, els informatius ens transmeten xifres escruixidores. Els mitjans audiovisuals ens passen imatges de persones passant per una terrible agonia a l’UCI. Entre drama i la inevitable opinió d’expert, algunes imatges de gent que desafia les indicacions de les autoritats, amb
A hores d’ara -14 de gener- no està clar si ens convocaran a les urnes d’aquí tot just un mes. A títol personal, no m’atreveixo a considerar si és millor o no desplaçar-les a una altra data en la qual, hipotèticament, la situació sanitària seria menys complicada. En qualsevol cas, detecto un greu problema en
Ho hem pogut veure en directe, i a més de sis mil quilòmetres de casa. La irrupció al capitoli d’alguns milers –no massa– de manifestants blancs, pròxims al president, i sense dissimular una estètica de supremacisme blanc i feixisme, va comptar amb una permissivitat policial que contrasta amb la dura repressió exercida contra manifestants de colors o
A finals de 2007, i per encàrrec de la revista El Contemporani, i arran de la publicació del llibre de Mireia Sopena Editar la memòria, vaig anar a visitar en Josep Fornas a casa seva per entrevistar-lo. Va ser una experiència interessant del que representa un d’aquests personatges fascinants. Malauradament, la revista va deixar de ser publicada i,
No, rotundament no. Els canvis legislatius del Departament no serviran per frenar la segregació educativa. El Pacte contra la Segregació (PcS) és una simulació, un fer veure que es fa alguna cosa sense alterar en absolut els mecanismes subtils que fa del sistema educatiu un reproductor de diferències socials en una societat, com la catalana,
Francesc Serés, La casa de foc, Proa, Barcelona, 2020, 592 pp. Un dels problemes d’acumular anys i lectures consisteix en un cert enduriment de la sensibilitat. Cada vegada més, costa experimentar sorpresa o entusiasme. Si, a més, com és el cas, hi ha dedicació, ni que sigui parcial, a la crítica, s’afegeix una contenció afectada