Espai de Dissidència

Per consell de l’Agustí Colominas, fa ja algunes setmanes que em vaig subscriure al blog de Heather Cox Richardson, una professora d’història de la Univesitat al Boston College, que des de setembre de 2019 escriu un post diari, Letters from an American  on analitza la complexa i convulsa actualitat nord-americana amb mirada d’historiadora. He de confessar que, de la mateixa manera que em passa amb l’editorial diari d’en Vicent Partal, m’hi he enganxat a les anàlisis diàries de 1.200 paraules que redacta puntualment des d’un petit poble pesquer de Maine. 

Aviat farà vint-i-sis anys que vaig publicar el meu primer article de premsa a El Punt. Des d’aleshores, calculo que dec haver publicat en diversos mitjans en paper i digital, inclos aquest bloc obert el 2006, prop de 3.000 articles, columnes ressenyes i textos relativament breus. Lògicament, si entenem la lògica que apuntava Ryszard Kapuściński, hauria d’haver llegit més de deu planes per cadascuna escrita. I entre tota aquest volum impressionant, al final s’adquireix certa experiència com a lector i a desenvolupar un instint entre els articulistes mediocres, els d’esperit propagandista, els guardians de les essències, els creguts, els qui abusen de la pirotècnia, els bons i els imprescindibles. Si hi ha alguna cosa que admiro d’un bon columnista és la capacitat de sorprendre i aportar coses, dades, idees no massa freqüents, amb enfocaments rigorosos des d’un camp que més o menys puguin dominar. 

Correspon valorar al lector el volum de planes que he omplert, i on trobarà de tot, des de les paraules prescindibles fins aquells escassos escrits més o menys inspirats. Ara bé, allà on tracto de fonamentar les meves anàlisis més o menys reeixides  és en els meus coneixements d’historiador. Al cap i a la fi, malgrat les meves incursions en el camp de la sociologia, la filosofia o la literatura, si m’he de definir d’alguna manera, si més no a còpia d’anys de dedicació, és a la història. I, potser a causa de l’enveja que professo per Heather Cox Richardson, per la seva capacitat de treball, la profunditat del pensament, l’ús de dades i referències històriques, tracto de fonamentar també les meves aportacions a partir de la mirada d’historiador. 

I sí, efectivament, demà serà un dia històric. Un trist dia històric, un veritable Blue Wednesday, en què la democràcia americana celebrarà de manera molt anòmala el ritus del traspàs de poder. Com tots els ritus, solen escenificar la continuïtat de les institucions, l’acatament de les regles del joc. És per això que sentim sorpresa, preocupació i irritació quan algú trenca amb aquesta mena de rituals, i genera cismes profunds en una comunitat. 

Demà els Estats Units, i per extensió tots nosaltres, encetarem una nova etapa amb més incerteses de les que hauríem pogut pensar fa tan sols una dècada. Tot i això, ja fa deu anys que disposàvem d’indicis prou seriosos (amb els electes desiguals d’una crisi devastadora, provocada per una dictadura de l’avarícia) sobre el que acabaria venint.  

Occident viu una etapa on a la degradació social preexistent se li suma una atomització i irritació política creixent i incontrolable. Mentre tot això passa, la Xina sembla prendre el relleu en el lideratge internacional, exhibint, no pas el que pot fer una dictadura, sinó una economia planificada, una intervenció estatal en les regulacions canviants en les relacions econòmiques, i una cohesió, probablement forçada, al voltant d’un nacionalisme (han), potent i amb un punt perillosament religiós. La Xina emergeix com a una potència més ben preparada per encarar el segle XXI, cosa que, des d’una perspectiva democràtica, liberal, republicana i il·lustrada, resulta més que preocupant. Que proposa occident, encapçalat pels seus líders? Ressentiment racista i neoliberal d’una banda, i folklore estèril neoliberal, de l’altra. I sospito que demà, el neoliberalisme, que és el que ha portat el declivi, la desindustrialització, els desequilibris interns que afebleixen les societats, seguirà com abans, és a dir, enfonsant occident en la decadència. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!