Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

15 de gener de 2021
0 comentaris

Les altres pandèmies invisibilitzades

Ben segur, hem assimilat la lògica de la comunicació de la pandèmia. Dia rere dia, els informatius ens transmeten xifres escruixidores. Els mitjans audiovisuals ens passen imatges de persones passant per una terrible agonia a l’UCI. Entre drama i la inevitable opinió d’expert, algunes imatges de gent que desafia les indicacions de les autoritats, amb la mascareta fluixa o amb cara de dolent. En termes literaris, una història de bons i dolents, un crim i càstig dostoievskià, les causes i conseqüències de la mort i el mal. 

Anem a pams. Sóc dels que pensen en la importància de la responsabilitat individual. Em guardaré prou de minimitzar una situació en vies de descontrol. Compleixo un percentatge elevat de les indicacions –en realitat, ordres- sanitàries. Tanmateix, assistim al crim perfecte, l’excusa ideal, la presa de pèl. La pandèmia, el virus és l’assassí ideal: un desconegut, incontrolable, misteriós, capriciós, que prové del camp desconegut i que no sabem com combatre’l. En el fons, és una catàstrofe natural que el tractem de combatre a partir de “la responsabilitat individual”. Com les catàstrofes naturals, podem pregar, invocar als esperits o protegir-nos individualment, tanmateix, no sembla que hi hagi responsables que el puguin administrar. No es pot fer pràcticament res davant aquest mal invisible. 

Per contra, amb pandèmia o sense, assistim a altres drames que no posseeixen la presència mediàtica dels ingressats als hospitals. Un de cada quatre nens catalans és pobre. Famílies senceres viuen en condicions lamentables, sense calefacció ni electricitat. Hi ha persones que, literalment, han mort de fred. Tenim un percentatge elevat de desocupació, potser s’acosta al 20% real, i més de la meitat dels joves. Els salaris fan pena. L’especulació immobiliària manté preus abusius des de pràctiques de càrtel que identificaria fins un alumne de primer d’ADE. Hi ha gent que ja no treballarà mai. Centenars de milers de catalans no han conegut altra cosa que la precarietat. Cada dia hi ha desnonaments protegits per robocops implacables.  Seré molt demagog: hi ha gent ultrarica que manté la llum ultracara.

A diferència de la pandèmia, aquestes tragèdies tenen responsables, es poden gestionar. Són problemes humans que poden solucionar-se en base a decisions polítiques i col·lectives. Diuen que el comunisme va fracassar; ara bé, el capitalisme, especialment en la seva versió neoliberal és un fracàs encara més gran. És obvi que la pobresa es pot atenuar o eliminar en base a decisions polítiques, en base a una redistribució de la riquesa (hi ha una cosa que es diu imposició progressiva) o la incautació de la riquesa financera (cal recordar que la massa monetària teòrica és entre 7 i 30 vegades el PIB real i tangible). La renda bàsica pot ser una bona idea, tot i que pot resultar un parany si no va acompanyada d’altres mecanismes com el treball garantit, l’extensió dels serveis públics o la planificació econòmica. No parlo de Marx ni de Lenin. Els Estats Units no haurien guanyat la segona guerra mundial si no haguessin acabat precisament amb el dogma de l’economia de lliure mercat. 

Mentre parlem del virus i la responsabilitat individual, sembla com si no poguessim parlar d’un mal que mata més (la desigualtat) i que té responsables tangibles. Tanmateix, sembla com si ens haguessin segrestat les paraules, com si la por a allò desconegut servís per fomentar certa paràlisi per combatre els mals coneguts i que, de moment, i a diferència del covid, sí tenen solució. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!