Espai de Dissidència

“La democràcia és fràgil”, és una de les frases històriques que ha pronunciat solemnement el nou president dels Estats Units Joe Biden en l’inauguration Day. I ha afegit que, malgrat aquesta premissa, s’ha imposat. No n’estic tan segur. La meva condició d’historiador em converteix en un militant de l’escepticisme. S’ha salvat un match point, tanmateix, la democràcia fa anys que va perdent el partit.

Admiro els escriptors de discursos, tot un gènere en el món de la política i que fan tan feliços als col·legues del meu gremi. Frases brillants són concebudes per ésser pronunciades en dies com els d’avui. La fredor meteorològica del gener i l’anomalia d’una pandèmia incontrolable, han deslluït la jornada que passarà a la història qui sap si com un mal averany.

Els pares fundadors, fills de la il·lustració que volien simbolitzar els valors republicans en la seva acabada d’estrenar independència, van crear precisament Washington com un espai que remetés als valors civilitzatoris de Grècia i Roma. I, de fet, la trajectòria de l’encara avui superpotència, mantenint encara un lideratge afeblit, porta més a comparar-los amb el pragmatisme de romans que amb l’idealisme d’atenencs.

Precisament per això, convindria recordar en dies com aquests com es va extingir la República Romana, i com aquesta va esdevenir imperi. Quan les virtuts republicanes van anar esdevenint frases buides de contingut, en la mesura que les institucions de la ciutat dels set turons va esdevenir una oligarquia cada vegada més opressiva i corrupta, propiciant unes desigualtats internes cada vegada més insuportable, algú com Cèsar va acabar donant un cop d’estat per transformar radicalment l’estructura del poder polític.

Cèsar no ho va fer sol. Era un home popular que va saber catalitzar el malestar de les classes populars de la ciutat, a còpia de certa demagògia antipatrícia, i capacitat de redistribuir la riquesa de les famílies nobles a qui despullava. L’Imperi va tenir amplis suports entre aquells ciutadans que se sentien exclosos del repartiment de les glòries de Roma. És així com s’explica que, malgrat que Juli Cèsar va ésser assassinat pels Idus de Març, un senat desmoralitzat i corrupte no va ser capaç de controlar la situació, i l’antiga República fou reemplaçada per l’Imperi, en què els emperadors podien mantenir els equilibris interns en base a aquesta demagògia i retòrica buida, acompanyada de certa redistribució (arbitrària i amb esclavitud) entre els ciutadans que no formaven part de les famílies que, amb l’Imperi, seguien remenant les cireres.

La democràcia és fràgil quan les expectatives populars són frustrades, quan el poder ignora la majoria, quan la gent comuna és conscient que el sistema no compleix les seves expectatives. I el problema, és que l’experiència romana ens mostra que quan la democràcia és fràgil, la cosa acaba, no pas en més democràcia, sinó en més arbitrarietat, en més polarització, en menys virtuts i més pecats.

Estats Units tot just té una història curta. Encara no han passat 250 anys de la seva fundació. El futur és negre si no es protegeix una democràcia que implica menys retòrica i més igualtat, menys demagògia i més equitat, menys paraules grandiloqüents i més poder per al poble. I Biden, un home de l’establishment, no sembla la persona més indicada. Com m’agradaria equivocar-me.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!