Espai de Dissidència

Ho hem pogut veure en directe, i a més de sis mil quilòmetres de casa.  La irrupció al capitoli d’alguns milers –no massa– de manifestants blancs, pròxims al president, i sense dissimular una estètica de supremacisme blanc i feixisme, va comptar amb una permissivitat policial que contrasta amb la dura repressió exercida contra manifestants de colors o actituds polítiques diferents. Ho hem vist l’any passat en les protestes del black lives matter o dels antifeixistes.  

No és només als Estats Units. A Alemanya, malgrat que les lleis són clares al respecte, i l’essència constitucional ve dissenyada per avortar qualsevol signe de simpatia vers el nazisme, les diverses organitzacions que reivindiquen l’etapa hitleriana s’han infiltrat en unitats de l’exèrcit on han estat “invisibles” per part dels serveis d’investigació policials. A França, la repressió contra les armilles grogues ha estat d’una violència brutal, de la mateixa manera que les actuacions contra persones no blanques a les banlieux no tenen res a envejar a les actuacions policials nord-americanes. 

A casa nostra és encara pitjor. Les manifestacions de moviments feixistes que fan de la reivindicació de la violència, l’amenaça o, directament de l’agressió, han estat directament protegides per la policia, més concentrada a encapsular antifeixistes, amb l’actuació de jutges destinats a fer servir la llei com a complement necessari de la repressió. Hem vist la impunitat feixista contra el Parlament, la Generalitat o contra persones, mentre no paren de ploure demandes i garrotades contra tots aquells que defensen, simplement, el que afirmen els principis bàsics continguts a la Carta Fundacional de les Nacions Unides. Per contra, militars, policies, i altra fauna amarada de la “caspa” franquista, que amenacen seriosament a tornar a cometre els mateixos crims que van restar impunes gràcies a la Llei d’Amnistia de 1977, són directament protegits per l’aparell de l’estat, entre el silenci i/o la complicitat del govern de torn. 

Tenim un problema greu amb la policia. No només aquí. Una dita anglesa afirma que quan tens forma de martell, tots els problemes els visualitzes com si fossin claus. I, certament, hi ha una absència notable de cultura democràtica entre els cossos armats destinats a preservar la seguretat col·lectiva.  I no puc deixar de pensar en un dels oblidats textos de l’antimilitarisme, la psicologia del militar professional, d’August Hamon, i que, crec recordar, és de 1898. En aquesta obra, en el seu moment perseguit en una era de militarisme i colonialisme, es criticava l’especial lògica, l’esperit de corps i el menysteniment dels civils per part dels cossos organitzats de manera disciplinària, on s’exaltava la violència, especialment contra els civils. 

Qui això escriu, que mai ha participat d’aquesta cultura, i que va defugir el servei militar, sempre ha cregut important estendre la cultura de la pau, així com evitar tot conflicte violent. Com bona part del meu entorn, mai s’hagués plantejat de fer una feina complexa, difícil, i alhora necessària, com és el tema de la seguretat. Això ha tingut com a efecte pervers que sovint les persones que s’interessen per posar-se un uniforme i encarregar-se d’aquesta, diguem-ho clar, feina bruta, no semblen sovint les persones més equilibrades ni ideològicament més pacifistes. I crec que això ha estat un error. 

Arriba un punt en què, potser, caldria dotar-nos d’una manera alternativa de fornir els cossos de seguretat, o potser de crear-ne de propis, precisament per protegir-nos de la violència estatal. Potser convindria fer una reflexió col·lectiva de com podem organitzar-nos col·lectivament per evitar que el monopoli de la violència estigui en les mans equivocades, i deixar-ho en mans d’especialistes amb certa anòmia moral.  

Això, en bona mesura, ja està inventat. Ja al segle XIX, algunes milícies cíviques (com la Milícia Nacional), enquadraven ciutadans normals per períodes breus, puntuals, encara que amb cert entrenament i una organització més o menys coherent. Sempre he defensat un model de defensa suís, en què ciutadans normals poden ser qui té l’encàrrec de la defensa col·lectiva, emparats, això sí, pels cantons. 

L’independentisme, l’antifeixisme, persones normals que considerem una aberració el que estem vivint i veiem, hauríem de fer una reflexió i debat profund per revertir la situació. Especialment en un país en què aquell qui va armat, massa avesat a l’obediència cega, és manat per veritables psicòpates. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!