Espai de Dissidència

Nota: article acadèmic que publico al monogràfic de la revista Mirmanda sobre “La permanència del fals: dels mites als fakes”

Resum: En cap cas podem considerar els fakes com a una creació contemporània. Al contrari, els fets falsificats, especialment en el camp de la història, representen una deformació de la realitat al servei de projectes polítics i serveixen tradicionalment per crear relats justificatius vinculats especialment a la construcció dels estats nacionals, això ha servit tradicionalment per elaborar la “història oficial”. Tanmateix, i a causa de l’èxit d’aquesta manipulació del passat, aquest mecanisme serà imitat per tota mena de moviments polítics, culturals i socials alternatius. Els diversos corrents d’interpretació historiogràfica s’expliquen a partir de la constatació de l’eficàcia per a la construcció d’una mentalitat col·lectiva.

Una història de fakes

Al llarg de les dures setmanes que van succeir-se abans, durant i després de l’1 d’Octubre, es va redescobrir una frase de Georges Orwell. L’escriptor britànic, que havia experimentat una epifania en l’experiència revolucionària catalana de 1936 –i que recollí en les seves memòries sobre la guerra civil–, va conèixer de primera mà costums periodístics que no semblen haver canviat gairebé un segle després.

“Ja de jove m’havia fixat que gairebé cap diari explica amb fidelitat com succeeixen les coses, ara bé, a Espanya vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent (…) En realitat vaig veure que la història s’estava escrivint, no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó des del punt de vista del que hauria d’haver passat segons les diferents “línies de partit” (…) Aquestes coses se’m feien esfereïdores, perquè em feien creure que, fins i tot, la idea de veritat objectiva, està desapareixent del món.”

Com a historiador, m’identifico plenament amb les reflexions de l’escriptor britànic. Un dels principis epistemològics que, a la Facultat de Lletres, professors voluntaristes ens explicaven en els cursos introductoris de la carrera d’història era la difícil relació entre fets, realitat, i interpretació de la realitat. Més enllà del fet que la historiografia posseeix una càrrega teòrica i epistemològica que li confereix autoritat en tant que disciplina, la realitat és que el relat històric, és a dir, les interpretacions sobre el passat, més o menys canòniques, més o menys alternatives, van carregades de contingut polític o ideològic. Traduït en llenguatge més simple: una de les obsessions del poder ha estat construir històries oficials al servei de la justificació de l’statu quo present, i amb vocació d’establir projectes de futur. És per això que, en contraposició, el combat polític és també un combat per la història, en termes de Lucien Febvre,[1] on tota idea d’objectivitat resulta utòpica en societats dinàmiques, i per tant, conflictives.

En bona mesura, tota història, i tota historiografia, no deixa de ser una construcció artificial al servei de determinades causes. Miquel Izard proposa, de fet, una expressió més contundent per denominar el que tothom pot entendre com a història oficial. Es tracta d’”història sagrada[2] en el sentit que sovint allò que podem haver copsat de resultes de productes audiovisuals, novel·les històriques o, encara pitjor, textos escolars, posseeix característiques i estructura de relat religiós, com si els esdeveniments enumerats fossin fruits de la providència. Sovint el passat se’ns ha presentat com a un conjunt de fets, evolucions i processos de caràcter teleològic, destinats (manifestament o no) a culminar en un objectiu determinat, statu quo o aspiració llargament anhelada per part d’un grup poderós o influent. L’al·lusió a la història sagrada no és gratuïta. Al cap i a la fi, hauríem d’entendre el conjunt de llibres i documents esparsos que constitueixen la Bíblia com a projecte diví i polític d’un poble “escollit” per una teòrica divinitat. I de fet, aquesta idea de “destí manifest” s’ha traslladat, en el context d’una societat occidental de tradició judeocristiana, al relat nacional de diverses construccions nacionals –un exemple ben conegut, el nord-americà–,[3] els relats nacionalistes del franquisme o, fins i tot, en el cas català, en la necessitat de combatre la monarquia hispànica.[4] De fet, aquest component teològic s’ha filtrat a la filosofia a partir d’un pensador –en realitat arquitecte del pensament contemporani- com Hegel, quan planteja, com a conseqüència necessària de la idea de progrés i de dialèctica, el propi concepte de culminació de la història –que ell considera la batalla de Jena, el 1806–, i que fou recordat per Alexander Kojève fins que Francis Fukuyama el va reivindicar en el seu conegut article sobre la “fi de la història.”[5]

De fet, no s’entén la familiaritat –potser afegiríem el terme “popularitat”– de la història com a disciplina, si no hagués estat configurada com a matèria obligatòria en els plans docents del segle XIX, en plena implantació dels sistemes educatius paral·lels a la construcció dels estats nacionals. Al cap i a la fi, la història acadèmica contemporània neix com a “històries nacionals” amb un component important de determinisme i racisme, d’incorporació a projectes nacionals, en un context on la competència entre estats nació per la supremacia política i econòmica implica la “nacionalització” dels antics súbdits i la participació dels projectes militaristes de diverses potències.[6]

És en aquest context de construcció de la contemporaneïtat quan hauríem de parlar de fakes en el camp de la historiografia. Potser el que passa és que, en aquest moment, aquesta paraula no es fa servir per al mateix concepte, sinó que hauríem de parlar de mites. Ho és, per exemple, el de la Reconquista espanyola, o el del Mayflower per al cas dels Estats Units. O el de Joana d’Arc, per al cas francès, o el de la creació de les Quatre Barres, en el cas català. Com tot bon mite, s’ha de fonamentar en fets més o menys contrastables –de vegades només cal indicis–, tot i que amb capacitat per ésser subvertits mitjançant processos d’interpretació interessada. En altres termes, els fakes històrics esdevenen una deformació de la realitat al servei de projectes polítics. Un exemple ben clar, avui carregat de polèmica, és el mite del Descubrimiento, que la intel·lectualitat nacionalista espanyola fabrica en base a la tergiversació d’un fet comprovat –l’expedició de Cristòfor Colom a les Índies–, en el delicat context del procés de la pèrdua de les darreres colònies americanes a l’antic imperi espanyol, marcat per la dissolució accelerada del seu prestigi internacional i sotjat per múltiples pressions de caràcter social i nacional. La intel·lectualitat espanyola, aprofitant el quart centenari (1892) de l’arribada de tres naus noliejades per armadors castellans i sota l’empara del Regne de Castella, tracta d’inventar un descobriment –és obvi que altres europeus havien arribat al continent americà molt abans– per reivindicar el seu –cada vegada més irrellevant– paper al món.

Fàcilment es pot passar d’històries oficials vinculades a projectes nacionals i que compten amb suport institucional –recordem que les diverses acadèmies de la història es van constituint al llarg del XVIII emparats per l’onada de la il·lustració, paral·lel a la consolidació d’estats absolutistes– a contrarelats que disputin l’hegemonia cultural. De la mateixa manera que la matèria d’història constitueix un conjunt de coneixements que tota persona culta i educada ha de dominar (inclosa la seva càrrega de parcialitat política), els diversos moviments polítics, culturals i socials alternatius faran servir el mateix mètode i els mateixos instruments per defensar projectes alternatius.

És així com, a tall d’exemple, i en el context d’un segle XIX on els antagonismes socials fan del moviment obrer un dels principals actors polítics de la contemporaneïtat, quan dins el camp de coneixement històric es comencen a plantejar interpretacions alternatives a les oficials. El liberalisme, els processos de seglarització social, els nous corrents filosòfics cada vegada més descreguts, afegeixen matisos i plantegen problemes historiogràfics que, tímidament, comencen a qüestionar mites i utilitats a la disciplina. Ara bé, de les històries oficials hereten també les intencionalitats polítiques o apliquen les pròpies tècniques teleològiques en què la interpretació històrica es posa al servei d’una determinada causa. L’exemple més clar és el propi marxisme, que connectat a les concepcions dialèctiques del pensament de Hegel, dóna un tomb a les concepcions nacionals i proposa una lectura de la història en la direcció de buscar elements i factors que dinamitzen l’evolució humana –la lluita de classes com a motor de la història– i l’adopció de les idees lineals i de progrés de Hegel, en una línia clarament socialista.

La “filosofització” de la història des de la perspectiva marxista i socialista no exclou caure en els mateixos paranys dels mites justificatoris de les històries nacionals. El d’Espartac, per posar un exemple, es posa al servei d’una interpretació històrica en què la humanitat evoluciona linealment, i per fases històriques, en la direcció de la llibertat i el progrés. Per la seva banda, aquelles nacions sense estat, que lluiten per la seva independència, també són capaces de reinventar els seus propis mites a fi de fer servir-los com a munició política. A tall d’exemple, podem trobar el cas irlandès o el també conegut del sionisme contemporani, encara que també els serbis, polonesos i tots aquells pobles que tracten de buscar en la història arguments per sacralitzar la seva lluita per l’emancipació nacional, tot imitant els patrons legitimadors de les seves metròpolis o dels estats que els oprimeixen.

En resum, els fakes formen part del discurs històric, i són especialment potents aquells que compten amb el control estatal –i que fins a la irrupció dels mitjans de comunicació de masses, a mitjans del segle XX– representaven un oligopoli, especialment a partir del control dels sistemes educatius. Els “fakes històrics” són, en aquell moment unidireccionals, i només aquells espais socials mínimament articulats, conscienciats, escèptics respecte el poder i amb els seus propis mitjans alternatius, són els únics capaços de contrarestar-los amb els fakes històrics propis. Ho serà, com assenyalàvem, el món socialista, i ho serà, també amb molta potència als Països Catalans, el món anarquista. Aquest darrer, comptarà amb un ecosistema mediàtic i editorial capaç de contrarestar les històries oficials, i exercir un paper formador entre amplis segments de població exclosos de l’escolarització formal –tot i que haurà de patir un constant assetjament legal i policial–. A banda d’això, el món llibertari tindrà la capacitat de crear sistemes educatius paral·lels (i alternatius) als oficials, on segments amplis de la societat podran conformar la seva formació i valors.[7] A tot això cal afegir aquells espais de sociabilitat –com ara ateneus i tertúlies– on poder qüestionar col·lectivament els fakes oficials, i actuar com a una mena d’educació informal i deslliurada de control estatal.

Aquesta situació comença a canviar, com dèiem, a partir de la segona meitat del segle XX, quan els mitjans de comunicació de masses audiovisuals i la universalització dels estudis secundaris, si bé reforcen la capacitat dels estats de vendre la seva història oficial –recordem que la televisió era, en la majoria de països, un monopoli estatal fins ben entrada la dècada de 1980[8]–, per contra, el creixent accés a la informació permet relativitzar i qüestionar les versions oficials. Els fakes –en realitat, propaganda– cada vegada eren més contestats per una societat més escèptica. I en el camp de la historiografia, diverses escoles van replantejant a fons la matèria pel que fa a finalitat, mètode i interpretació.[9] En altres termes, des de la implementació de les polítiques de benestar i el reforçament de les classes mitjanes, els relats oficials comptaven amb l’antídot de l’extensió de la cultura humanística, una cultura que dota d’instruments a unes primeres generacions, educades en els estats de benestar europeus, que és capaç de forjar una massa crítica. Ara bé, malgrat l’escolarització universal al llarg de la segona meitat del segle XX, aquesta cultura humanística, especialment concentrada als estudis secundaris postobligatoris i la universitat, ni de bon tros arriben a universalitzar-se.

En altres paraules, el segle XX representa un lapse en què els estats moderns perden progressivament el monopoli de la veritat, encara que són capaços de mantenir un oligopoli de la construcció, administració i difusió d’idees, amb possibilitats de sostenir-se en el temps mentre els estats com a tals, en base a les seves polítiques de benestar, mantenen graus raonables de legitimitat.

Tot això queda en entredit per diversos fenòmens contemporanis –començant per la pròpia globalització– que sovint actuen en direccions, sentits i vectors diferents, fet que implica un cert estat de confusió tan propi dels nostres temps. D’una banda, ja des de la dècada de 1980, una vegada comença a entrar en crisi el dogmatisme de les escoles marxistes de pensament, corrents ideològics com el postmodernisme, amb la seva crítica als esquemes tancats, sovint incorren en un relativisme que arrossega occident a una mena de nihilisme filosòfic. El qüestionament de les antigues certeses, fonamentats en vells fakes i mites construïts deliberadament per cercar l’acceptació acrítica d’interessos i grups de poder, no es tradueixen necessàriament en un escepticisme fecund, sinó en una angoixant incertesa: el de la impossibilitat d’arribar a la veritat objectiva. I no sembla que la mentalitat humana, almenys des d’un punt de vista col·lectiu, estigui preparada per a la incertesa, la fragilitat, l’absurd, o fins i tot la futilitat de l’existència. És per això que l’aparició de religions -i d’una arquitectura religiosa de pensament– sembli anar adherida a l’ADN espiritual de les persones. És d’aquesta manera que, un cop es disposen d’eines d’interpretació rigorosa de la realitat –amb una escolarització universal, intensa i extensa, per a la majoria social-, així com una major pluralitat de mitjans, la capacitat de creure’s fakes no sembla disminuir, sinó que la capacitat de difondre’ls i sofisticar-los sembla estendre’s i intensificar-se. A tall d’exemple, podem pensar en la difusió contemporània de teories conspiratòries, el fenomen -menys marginal del que podríem creure- del terraplanisme o la resurrecció, acompanyada d’un projecte polític reaccionari -dels mites enterrats del nacionalisme espanyol, com ara la Reconquista o el Descubrimiento, emparats, de nou, amb algunes administracions– arrelen com a un nou i perillós fonamentalisme. I aquí, les mentides, difoses viralment mitjançant les xarxes socials o canals incontrolables, esdevenen els maons que construeixen nous ordres fonamentats més en el desig que en la realitat.

En certa manera, i tornem a la crisi del relativisme cultural (i moral, com fins i tot denuncia la pròpia església catòlica), més aviat propicia l’atractiu del fonamentalisme com a alternativa, la qual cosa comporta el renaixement de noves formes de fe (i no parlem exclusivament de religió) en base a informacions poc contrastades o fets interpretats incorrectament. No parlaríem ja de la resistència a les evidències científiques, per exemple, en la persistència del creacionisme, transversal a les religions monoteistes, sinó també del mil·lenarisme inherent als activistes climàtics (amb la seva pròpia nèmesi: la dels negacionistes), o, com dèiem, del nacionalisme reaccionari espanyol, que ressuscita els vells mites i creences del franquisme, difonent el seu particular  negacionisme sobre naturalesa nacional de Catalunya.

En aquest decebedor panorama, l’eclosió de les xarxes socials i dispositius digitals, no ha servit per contrastar informació amb precisió acadèmica, sinó més aviat per crear, ressuscitar, readaptar i difondre mites a velocitats insospitades. Com a una profecia postmodernista, la veritat sembla, no només haver desaparegut, sinó que fins i tot la seva recerca esdevé una mena d’utopia. Això, probablement és catastròfic, perquè propicia una paralització estèril que afavoreix el mil·lenarisme religiós o pseudofilosòfic que veiem per les xarxes.

De fet, en aquesta transició digital, sembla com si entréssim de ple una mena d’adolescència col·lectiva. Les velles certeses del passat (certeses falses, tot s’ha de dir) no ens han empès vers una adultesa crítica i rigorosa, ans al contrari. És com si com en aquest combat i recerca per la veritat (un instint humà que, malgrat l’exposat, no ha desaparegut), una veritat ni que sigui subjectiva, ens col·loquem en el mirall de la pròpia insignificança o inconsistència. L’esclat de les xarxes socials, dels continguts digitals, on tots i cadascun de nosaltres, sense filtres ni censors, som creadors i difusors de pensament, fem les nostres pròpies indagacions sobre les veritats superficials o profundes de l’existència, acabem esdevenint bots amb potes, d’una manera més o menys involuntària, més o menys malèvola. És així com la ciutadania acaba transformant-se en fàbriques i rèpliques de fakes , no d’acord amb els fets “ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent (…) no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó del que hauria d’haver passat”, tal com ens alertava Orwell fa vuitanta anys. La facilitat amb què interactuem, sense un criteri mínimament rigorós, sense lideratges morals, sense l’autoritat que podria propiciar una desautoritzada cultura humanística, resulta “esfereïdora, perquè em fa creure que, fins i tot, la idea de veritat objectiva està desapareixent del món”. Sempre val la pena rellegir George Orwell.

Per què? Indagar amb prou rigor sobre una qüestió tan profunda, requereix quelcom més que un article de 20.000 caràcters, tanmateix hi ha un component rellevant que, a parer meu, dificulta la possibilitat de cercar “la idea de veritat objectiva”, i que per tant, alimenta els fakes en dimensió industrial. La voracitat de les xarxes, la nostra participació en el món digital, sovint sense criteri, no deixa de representar una projecció personal contaminada pel fenomen identificat pels pensadors francesos Christian Laval i Pierre Dardot com a “la nova subjectivitat neoliberal,”[10] és a dir, sotmetre l’individu a una competència ferotge de caràcter material, encara que també existencial i filosòfic. En un món en què el capitalisme és més que un sistema socioeconòmic, que ha estat elevat als altars de la sacralització com a veritat única que, com indicava la seva profeta Margaret Tatcher “no té alternativa”, tots els individus es veuen impel·lits a una competència i competitivitat nihilista. Com en el capitalisme, l’ésser humà s’ha vist reduït a una mena de condició de “persona jurídica”, més que física o espiritual. I en aquesta competència darwiniana tothom es veu en l’obligació de vendre’s, de captar l’atenció, de tenir èxit, d’ésser reconegut. Tot plegat genera situacions tan extremes que porta a que aquesta voluntat de viure l’existència com si fos un mercat, tendim a normalitzar la falsificació fins al punt que, en la nostra quotidianitat, ja costa discernir entre mentida i veritat; o, en altres termes, entre veritat subjectiva i veritat objectiva.

Zygmunt Bauman, a Amor Líquid[11] ho havia identificat amb precisió. La vida s’ha reduït a una existència fonamentada en una ferotge competència fins al punt que les relacions interpersonals acaben assolint una dimensió comercial. Això és el que es pot veure, per posar un exemple, en les aplicacions de cites, com la popular Tinder, on precisament el fake, o la deformació de la realitat objectiva –a fi d’aconseguir beneficis tangibles en una relació interpersonal o exercir-la com a un objecte de consum amb obsolescència programada– ha arribat a tal extrem que la realitat objectiva fa nosa. Si tendim a falsificar la nostra pròpia història és normal que normalitzem la tergiversació del passat col·lectiu. Al cap i a la fi, la mentida fa menys por que la veritat. Al cap i a la fi, no ens fa res banalitzar el passat quan no hi ha projecte de futur.

[1] FEVBRE, Lucien Combats pour l’histoire, Paris, Armand Colin, 1952

[2] IZARD, Miquel, Que lo sepan ellos y no lo olvidemos nosotros. El inverosímil verano del 36 en Cataluña, Virus, Barcelona, 2012

[3]  JOHANNSEN, Robert Walter, Manifest Destiny and empire: American antebellum expansionism, Texas A&M University Press, Austin, 1997

[4] SIMON I TARRÉS, Antoni, La Bíblia en el pensament polític català i hispànic de l’època de la raó d’estat,  Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016

[5] FUKUYAMA, Francis, “The End of History?”, The National Interest, 1989.

[6] DIEZ, Xavier, “Breu història de la renovació pedagògica”, a Docència, núm. 41, 2018.

[7] DIEZ, Xavier, “El projecte Ferrer: Èxits i fracassos de l’Escola Moderna en una societat dividida”, dins Afers, núm. 64, 2009, pp. 505-528; NAVARRO NAVARRO, Javier, A la revolución por la cultura. Prácticas culturales y sociabilidad libertaria en el País Valenciano, 1931-1939, PUV, València, 2004.

[8] De fet, el control de l’escola i els mitjans de comunicació acaben configurant clarament una opinió pública procliu a la submissió a l’autoritarisme, especialment a estats que han passat per llargs règims dictatorials, com en el cas d’Espanya: MUÑOZ SORO, Javier, “Dictadura modernizante, (seudo)opinión pública y dualismo cultural en la España de los años sesenta”, dins Cercles. Revista d’Història Cultural, Núm. 21, 2018, pp. 67-100.

[9] PUJOL, Enric, El Descrèdit de la Història. Llibres del Segle, Girona, 1993

[10] LAVAL, Cristian; DARDOT, Pierre, La nueva razón del mundo. Ensayo sobre la sociedad neoliberal, Gedisa, Barcelona, 2014.

[11] BAUMAN, Zygmunt, Amor líquido. Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos, Fondo de Cultura Económica, Madrid, 2005.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!