Espai de Dissidència

A hores d’ara -14 de gener- no està clar si ens convocaran a les urnes d’aquí tot just un mes. A títol personal, no m’atreveixo a considerar si és millor o no desplaçar-les a una altra data en la qual, hipotèticament, la situació sanitària seria menys complicada. En qualsevol cas, detecto un greu problema en els debats d’aquests dies sobre dates o endarreriments, i és que s’ha normalitzat l’anomalia d’unes eleccions que no han estat convocades per un president de la Generalitat, triat accidentalment, després d’unes eleccions il·legítimes fruit de la il·legal presa de control de les institucions catalanes l’octubre de 2017. 

Certament, els excessos de submissió i l’absència d’una gestualitat prou contundent per plantar cara a l’estat, ni que sigui simbòlicament, no fan sinó reforçar la impunitat i maltracte que es pot infringir contra unes institucions catalanes cada vegada més toves. La facilitat amb què ens vam desprendre del President Torra, en base a una escandalosa manipulació jurídica en l’enèsim acte de lawfare, ens ha deixat davant d’unes eleccions que no hem demanar per dirimir de manera patètica la suïcida competència entre les forces sobiranistes, entremig l’oportunisme de socialistes i comuns. 

Com a persona amb simpaties llibertàries, no crec massa en lideratges carismàtics ni en figures de referència. Tanmateix, sí que crec que existeix un concepte anomenat “dignitat institucional”. I, fins i tot, des de la més aberrant covardia política, no existeix cap norma que al president Torra li permeti ser, ni que sigui com a convidat, a la Casa dels Canonges, ni d’entrar i sortir a la Generalitat. Com a qualsevol ciutadà normal, té tot el dret a agafar un micro i enviar missatges insitucionals des del pati dels Tarongers. Fins i tot algú com jo, convidat en algun acte d’aquests “ràndom” m’hi he passejat. I atès que el propi Parlament s’ha deixat prendre un president triat per la pròpia institució, entenc que hauria de ser i, com a mínim, tenir el dret a opinar públicament sobre com han de ser o deixar de ser les eleccions. 

De la mateixa manera podríem parlar de la figura de referència del President a l’Exili, que en aquests moments complicats de pandèmies i desconcert, hauria de tenir tots els canals oberts per exposar els seus missatges i recomanacions. Més enllà de partidismes, el país necessita persones de referència que facin arribar els seus parers en aquesta preocupant absència de lideratges i una submissió institucional que està desprestigiant el propi país. 

No tinc ni idea què passarà demà respecte el tema de les eleccions. Entenc que la pandèmia condiciona moltes coses. Tanmateix, no som aquí per un virus estrany, sinó per la inquisició judicial espanyola, a qui hauríem de  desobeir de manera oberta, metòdica i desafiant, tenint en compte el descrèdit i la manca total d’autoritat i credibilitat. I, davant d’un independentisme desunit, el que cal és una desobediència unificadora. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!