Espai de Dissidència

Francesc Serés, La casa de foc, Proa, Barcelona, 2020, 592 pp.

Un dels problemes d’acumular anys i lectures consisteix en un cert enduriment de la sensibilitat. Cada vegada més, costa experimentar sorpresa o entusiasme. Si, a més, com és el cas, hi ha dedicació, ni que sigui parcial, a la crítica, s’afegeix una contenció afectada que ens aboca a no deixar-nos arrossegar per l’emoció. Ara bé, de tant en tant, apareix alguna obra capaç de desvetllar els sentits, la lectura més atenta, l’anhel per seguir un fil no sempre recte. És el que m’ha passat amb La casa de foc, que ha aconseguit fer-me reviure certa sensació de descoberta com quan encara som molt joves i la literatura és encara un llibre tot just encetat.

Des que vaig llegir La pell de la frontera, Serés sembla m’ha semblat un autor més que interessant. I m’ha cridat l’atenció la universalitat dels seus temes i escriptura elaborades des de la perifèria. Des d’una perspectiva antinoucentista, Serés no parlarà mai de la ciutat d’ivori de Guerau de Liost, sinó precisament d’aquells espais físic oblidats normalment per la literatura oficial i el conformisme temàtic. En aquesta eterna disputa teològica entre el localisme i cosmopolitisme, sempre he defensat que no hi ha res més cosmopolita que allò local, i res més provincià que el presumpte cosmopolitisme del barri de l’Eixample, problemes existencials, trenta-pocs, de classe mitjana lleugerament desmenjada, com ironitza sovint Damià Bardera quan ataca l’establishment editorial. I tanmateix, els personatges que Serés fa servir són vàlids al Baix Cinca, a la Garrotxa, a Virgínia Occidental, a Sheffield, a Berlín o a Brooklin. Són personatges enfrontats a sí mateixos, al seu passat, en conflicte amb el seu present, i considerant el futur com a un incert complement circumstancial de temps.

La casa, vella, atrotinada, i metafòricament plena d’escorpins, és una representació simbòlica del seu estat anímic, i els seus esforços per redreçar-la i fer-hi reparacions no deixa de representar els intents per sortir del pou emocional.

La casa de foc és una novel·la aparentment fàcil de llegir i difícil de classificar. Presenta una trama relativament senzilla i relativament convencional, si més no, entre l’omnipresent literatura nord-americana. Un personatge-narrador, un professor de secundària que atén l’aula d’acollida d’un institut d’Olot, després d’una traumàtica separació, va a raure a el Sallent, un petit veïnat de poques cases del municipi de Santa Pau, al cor de la Garrotxa. La casa, vella, atrotinada, i metafòricament plena d’escorpins, és una representació simbòlica del seu estat anímic, i els seus esforços per redreçar-la i fer-hi reparacions no deixa de representar els intents per sortir del pou emocional. Al cap d’alguns dies rep la visita d’un dels homes de poble, en Jordi de Can Sol, saurí de professió, i temut per bona part de la vall, demana que faci classes particulars (en realitat, una mena d’acompanyament emocional) a la seva néta, la Mar, una adolescent problemàtica i fràgil, que té una mare, la Carmina, amb una història tràgica al darrere que s’anirà revelant a mesura que passin les estacions i el temps vagi escolant-se a poc a poc, com passa al bosc, entre els personatges. A partir d’aquest nus, i de la interacció que vagin mantenint aquests quatre personatges envoltats d’alguns altres de secundaris fascinants i que ajuden a situar la història, les prop de sis-centes planes ens serviran perquè el narrador vagi descobrint, no només els diferents antecedents tràgics que envolten aquesta estranya família -amb qui estrenyerà llaços, encara que no del tot-, sinó que també aquesta relació amb Can Sol servirà com a eina i contrapunt d’una autoindagació sobre ell mateix i els propis fantasmes.

És impossible no pensar en el gran clàssic de la literatura catalana, Solitud, de Caterina Albert. Ambdues històries es viuen en uns espais rurals feréstecs, entre la fascinació i l’amenaça. Els personatges passen per diversos estadis emocionals, i l’espai físic manté correlació amb l’espai mental. Hi ha el pes aclaparador del passat. I sobretot, la muntanya, el paisatge, esdevé un dels protagonistes subtils –i cabdals– de la història. Ara bé, a diferència de Solitud, la novel·la de Serés és més llegible, amb un llenguatge més directe (encara que amb girs locals també fascinants), i és menys depriment i sòrdida que les històries de l’escriptora de l’Escala.

La Garrotxa té una lògica especial que marca, fins a cert punt, l’esperit dels seus habitants

I, ja que parlem del paisatge, i del seu pes en aquesta història, hem de dir que és més real que mític, amb descripcions precises d’una geografia que conec una mica. La Garrotxa té una lògica especial que marca, fins a cert punt, l’esperit dels seus habitants, com deia Josep Pla (i com queda clar en algunes de les referències literàries que l’autor fa). Hi ha aquest element de la discreció, de l’esperit remença i carlí, d’aquesta sofisticada sensibilitat estètica i cultural compatible amb una violència rural primitiva. Ha mancat alguna referència als germans Vayreda, tanmateix la vall del Ser que es dibuixa no és massa diferent de la que apareix a La punyalada, Records de la darrera carlinada o Records d’un excursionista. També resulta de gran interès la caracterització d’un bon elenc de personatges secundaris, amb alguns fenotips a qui la historiografia  encara no ha prestat prou atenció com ara el fenomen dels neorurals instal·lats a partir dels vuitanta, la nova immigració -especialment sikh i gambiana-, uns garrotxins autòcnons que es mouen entre la globalització i les arrels o fenòmens com el conreu clandestí i el tràfic de maria -un fenomen cada vegada més descontrolat a la Catalunya rural-, l’especulació immobiliària o la crisi de 2008. Totes aquestes línies, en trames secundàries de gran interès, ens suggereixen pinzellades suggerents, a l’alçada de l’escola paisatgística d’Olot.

La novel·la avança a partir de la transformació compassada de les relacions que manté el personatge-narrador amb aquesta família que, en termes contemporanis, podríem considerar com a “desestructurada”: l’enigmàtic avi Jordi de Can Sol, la filla Carmina carregada de passat i de secrets, la néta, Mar, natural i emotiva, sensible i dura com la terra, que ha heretat de l’avi aquelles capacitats tel·lúriques de llegir per sota del sòl, intuir on és l’aigua subterrània, trobar infants perduts a la muntanya, mentre ella mateixa corre el risc de perdre’s. I, com a contrapunt interessant, el gos, Núvol, observador i pacient, intuïtiu, que esdevé l’enllaç físic, gairebé espiritual amb el narrador, un estrany, aliè a la vall i que tanmateix, tindrà un paper essencial en la reconstrucció de la família.

Potser semblarà poc ortodox, tanmateix, mentre llegia aquesta història, no podia deixar de pensar a Heidi, la novel·la de l’escriptura suïssa Johanna Spyri. Ja sé que les referències a aquesta història venen molt mediatitzades per l’experiència d’haver tingut contacte amb aquesta història gràcies a uns dibuixos animats japonesos de la dècada de 1970. Tanmateix la novel·la, de 1880 (més aviat les novel·les, perquè l’èxit editorial va obligar l’autora a escriure’n una segona part), hi ha elements literaris molt poderosos que expliquen la força d’aquesta història. Es parla d’una nena òrfena, que als cinc anys és enviada a viure amb el seu avi, que viu com un ermità a la muntanya, sobre el qual s’expliquen moltes històries i és temut a la vall, que té un únic amic, un infant pastor, Pere que l’ajuda a descobrir els secrets de la muntanya, i que representa un enllaç amb el món. També trobem, per descomptat, el Sant Bernat Boira, amb una sospitosa proximitat conceptual amb Núvol, el gos de Can Sol. No és difícil establir paral·lelismes amb la Mar, una noia aïllada al mas, de relació conflictiva amb el món, que viu envoltada dels perills de l’adolescència i que pràcticament ha viscut sense una mare que va passar per l’infern de la droga i massa tocada per un passat problemàtic. Hi ha, també l’avi, en Jordi de Can Sol, de biografia turmentosa i d’una intimidant presència física i espiritual. Seria fàcil pensar que el narrador, l’home de Can Mau, el nom que adquireix a partir de la casa que habita, podria ser en Pere, l’amic de Heidi, que li explica els secrets de la muntanya, que és la frontissa que l’uneix amb el món exterior, el mestre i l’amic. Tanmateix, a mesura que avança la novel·la es descobreix que aquest personatge és una estranya versió de Klara, l’amiga malalta i de salut fràgil de la Heidi a qui fa d’acompanyant a Frankfurt. Com a estranya paradoxa, Heidi-Mar serà la que ajudi a sobreposar-se, enmig de la muntanya, a Klara-Narrador de la seva crítica situació amb què havia arribat i la que, al cap de fi, podrà aixecar-se de la cadira de rodes i caminar. Al cap i a la fi, les famílies, fins i tot les més estranyes, serveixen per a això…

De fet, si haguéssim de pensar en el tema que defineix La casa del foc seria el de la identitat, lligada a diversos elements: a la família, al paisatge, al passat.

De fet, si haguéssim de pensar en el tema que defineix La casa del foc seria el de la identitat, lligada a diversos elements: a la família, al paisatge, al passat. En altres paraules, la identitat faria de subjecte, mentre que la resta poden actuar com a complements circumstancials que l’ubiquen, i fins a cert punt, el defineixen. I aquest és el gran tema contemporani del segle. La novel·la que he llegit amb gran plaer i recança, em remet al meu descobriment de fa uns anys de Jonathan Franzen, que tracta aquestes qüestions amb unes coordenades similars i una solvència equiparable a la l’escriptor de Saidí. Canvia el context geogràfic, social, polític, tanmateix, convergeixen en la mateixa qüestió, gairebé antropològica: la resistència per mantenir llaços en una societat en descomposició, que pressiona per anar-los esfilegassant.

D’aquí sorgeixen, com apuntava, algunes trames secundàries interessants, com els canvis antropològics de les comarques (cada vegada menys) rurals del país, la mobilitat interna, els valors canviants, l’experiència entre fracassada i impostada del neoruralisme, els greus problemes socials sovint invisibilitzats (amb una pobresa oculta, malgrat que omnipresent) i altres qüestions que, malgrat que servidor és de ciutat, com el mateix Serés ha fet de mestre de comarques i que pot testimoniar la veracitat de les descripcions. El nivell de detall de l’autor és tan gran fins al punt que un dels morts de què parla la història el puc identificar com a un veí d’uns amics (que, precisament, havien fet de neorurals durant la dècada de 1980)

Malgrat que es percep un esforç per part de Serés per mostrar autenticitat i evitar cert misticisme, potser hi ha un punt, cap el darrer quart del llibre, en què les reflexions transcendents se li escapen de les mans i posen algunes desenes de planes més del compte. També és cert que, com passa a la majoria d’autors (i no seré jo qui llenci la primera pedra) és difícil mantenir el ritme quan aconsegueixes fer una bona arrencada. I probablement, assistim a la constatació que el desenllaç, en la literatura, sembla en vies d’extinció. Són els signes del temps. Tanmateix, en el conjunt, Serés ens ofereix una gran novel·la, un excel·lent llibre, no només per la seva solvència en l’ofici, sinó perquè ofereix una història que va més enllà del que es pugui resumir en una sinopsi, perquè fa servir els personatges per parlar sobre nosaltres mateixos, les pròpies pors i carències, les desesperances i inquietuds, perquè ens mostra una realitat despullada amagada en un bosc que, com la majoria dels de la Garrotxa, estan bruts i abandonats. Perquè també la gent viu metafòricament en cases que no s’aguanten dretes i amb les parets plenes d’escorpins.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!