Espai de Dissidència

No, rotundament no. Els canvis legislatius del Departament no serviran per frenar la segregació educativa.  El Pacte contra la Segregació (PcS) és una simulació, un fer veure que es fa alguna cosa sense alterar en absolut els mecanismes subtils que fa del sistema educatiu un reproductor de diferències socials en una societat, com la catalana, que pateix una desigualtat per sobre de la mitjana de la UE. Tanmateix, tenim un país a qui agrada abusar de la hipocresia de les bones intencions, de mostrar sensibilitat social de manera pública, mentre que privadament aixeca barreres invisibles per mantenir l’statu quo d’unes classes mitjanes fràgils, atemorides davant d’un futur incert i estadísticament per sota del 40% de la població total. 

Partim d’una mala base: una doble xarxa educativa entre pública i privada, en el que representa, juntament amb Bèlgica, una excepció europea. La paradoxa és que tots els estudis realitzats constaten que l’escola pública, descomptat el biaix social, té una qualitat lleugerament per sobre de la concertada en la major part d’indicadors. Tanmateix, moltes famílies trien la privada per evitar la barreja amb altres grups socials o ètnics. I, certament, l’estratègia pot funcionar en un país on disposar de capital social sol resultar més útil que adquirir una bona formació.

En els darrers anys, a més, a la doble xarxa s’afegeix un nou problema: en base a les polítiques del Departament fonamentades en donar més autonomia als centres i poder a les direccions (triant, fins i tot, a dit, el professorat), una part de l’escola pública ja funciona, a la pràctica, com les privades, tot propiciant una competència a dins del propi sistema que imita el mercat educatiu nord-americà o britànic. I l’efecte és reforçar aquesta segregació (sense efectes pel que fa a resultats educatius). Per descomptat, la segregació territorial contribueix també a aquesta creixent escletxa social que s’eixampla a mesura que s’aprofundeixen diferències de rendes o la precarietat laboral i habitacional. A tot això s’afegeix l’escassa consciència dels problemes que generen les desigualtats  en un país petit com el nostre, o el fet que en els debats educatius s’hagi posat de moda parlar massa de metodologia, a partir del pensament màgic de creure que és possible millorar l’escola sense recursos ni inversió.

Ara bé, el PcS és un paper tan extens com mullat. S’hi fixa en l’accessori i oblida l’essencial. Hi ha massa reflexió prescindible mentre s’omet el més essencial. No contempla la supressió dels concerts, que és el que vicia l’origen un sistema de doble xarxa i segregador. No estableix mesures reals i contrastades de tractament de les desigualtats, la més important de les quals és la de reducció de ràtios, que amb estudis científics avalen que és el principal recurs pedagògic per compensar les desigualtats d’origen. No estableix mesures eficaces de repartiment d’alumnes d’entorn desafavorit (evitant, així, l’efecte equip, on els jugadors amb més recursos ajuden i empenyen els qui tenen més carències). No contempla l’eradicació de pràctiques que indueixen els centres a competir entre ells (plans d’autonomia singularitzats que contribueixen a l’atomització del sistema, per posar un exemple). Es manté la tria del professorat a dit, que evita la necessària heterogeneïtat dels claustres per generar una homogeneïtat qualitativa del sistema. No contempla la gratuïtat de la universitat (com si la segregació desaparegués, per art de màgia, als 18 anys). No contempla la gratuïtat universal de serveis educatius importants com els menjadors, les extraescolars o el material. No contempla programes de segones oportunitats, com els estudis nocturns o la formació d’adults.

En altres paraules: el PcS és massa roba retòrica i poc sabó pràctic. O, a l’inrevès, massa sabó per netejar consciència i poca roba per abrigar un sistema educatiu que passa fred.

Nota: Article publicat a La Directa el passat desembre

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!