Manel Aisa Pàmpols, Tras las huellas de una vida generosa. Aurelio Fernández Sánchez y Los Solidarios. El Lokal, Barcelona, 2017, 311 pp. Vaig conèixer en Manel Aisa el 1996, quan jo era un estudiant de doctorat de trenta anys i volia fer una tesi sobre l’anarquisme. En Pere Gabriel em va adreçar tot seguit
La llibertat és un poeta escopint a un autòcrata, són setze jutges d’un jutjat penjats d’un fetge, és convertir les casernes de Via Laietana en un pàrquing, en un pipican, en una biblioteca és una epidèmia d’èbola entre uniformats que desnonen infants o colpegen àvies, són banderes imperials en flames i la tramuntana espolsant les
Gener de 1986. Aleshores era un estudiant de Magisteri a l’autònoma a mitges entre la despreocupació i la responsabilitat, com potser ens passava a tots aquells que teníem vint anys, i el futur semblava encara un full en blanc. Hi ha molta literatura barata sobre la joventut, escrita sobretot per gent de la meva edat,
El títol d’aquest article no és meu. Es tracta d’una obra de teatre documental escrita per Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, estrenada clandestinament el 1970 als Amics de les Arts de Terrassa, publicada el 1971, reposada a la Sala Villarroel el 1976 i per a la qual es va fer una adaptació televisiva pel
En el seu testament polític, publicat el 2010, El món no se’n surt, l’historiador londinenc Tony Judt es queixava que, entre els més joves amb talent, pràcticament ningú no es decantava pel servei públic. A diferència de la generació de la postguerra mundial, en què el més brillant d’una generació traumatitzada va treballar a consciència
La coincidència de dos llibres, el de Josep Sala i Cullell Generació Tap i la biografia novel·lada d’Alfons Quintà, de Jordi Amat, ens hauria de servir per reflexionar col·lectivament sobre l’essència i les estructures de poder a Catalunya. En el cas del professor gironí, rescata la tesi històricament recurrent que atribuiria l’absència d’oportunitats a l’existència