Fa poc, en una revista del meu poble, el poeta que signa amb el nom de «Isbato», començava el seu poema mensual dient: «El mes que ve, vacacions*/ perquè va bé descansar/ per poder després tornar/ al treball i obligacions.» I cap al final, per justificar que hagués dit «vacacions», aclaria: «A dalt he escrit “vacacions”*/ però se n’ha de dir “vacances”,/ que el filòleg té raons/ per a esmenar les mancances./ Que el Jordi em perdoni, doncs,/ però és que havia de rimar,/ sabeu, amb “obligacions”.»
Benvolgut Isbato: ho sabíeu, que el mot vacació —i, per tant, vacacions— és al diccionari? Doncs sí. Pompeu Fabra ja l’hi va posar i s’hi ha mantingut, inalterat, encara que no el faci servir ningú. No hi surt definit. Simplement, hi diu: «vacació f. Vacança.»
Això mateix trobem amb el mot fatxada. El diccionari diu: «fatxada f. Façana.» També tenda és acceptat, si fa no fa com a sinònim de botiga, que és la paraula que sol emprar tothom. I n’hi ha més casos, com ara un de ben singular: el mot regressar, que no sé si fa servir ningú, és definit així al diccionari: «Tornar al lloc de partida.» Però, i què és tornar?: «Algú, anar devers el lloc d’on havia partit.» Si hi sabeu trobar la diferència, expliqueu-me-la, si us plau.
Si tenim totes aquestes paraules al diccionari però resulta que no les diu ningú, què creieu que vol dir? Per mi, l’explicació és ben clara: en el fons, per un seguit, la gent té voluntat de «parlar bé», és a dir, de fer servir mots i expressions genuïnes, d’esquivar aquells que li semblen castellans o acastellanats. Per això n’hi ha tants que s’estimen més dir signar i signatura que no pas firmar i firma. I per això també era ben innecessari de fer entrar al diccionari carrera –en el sentit de «competició esportiva»–, quan ja tothom deia cursa (El Corte Inglés i tot!).
Però és que de vegades anem encara més enllà del diccionari. És quan, per exemple, diem tarja en compte de dir targeta, que és el mot que ens forneix el diccionari. Bé, el cas és que tarja vol dir una altra cosa: originàriament era un escut i, per analogia, designa també una placa amb una inscripció o bé una obertura damunt una porta. Però vet ací que molta gent refusa targeta perquè no vol dir-ho com en castellà. I, de fet, els experts asseguren que efectivament és un castellanisme, però que no s’hauria pas de canviar per tarja, sinó per carta, com fan la majoria de llengües de l’entorn (carta de visita, carta de crèdit… I, fins i tot, carta d’identitat, per bé que segurament en català seria més genuí cèdula d’identitat.
Un cas semblant a tarja és planell, en lloc del plànol que ens proporcionen els diccionaris. Un planell, pròpiament, és un «indret pla i elevat» i no pas un dibuix. Mirem-ho bé: d’on va eixir, aquest plànol? Doncs sembla que per «corregir» plano s’hi va afegir una ela final. Però, sigui com vulgui, la disfressa no va funcionar prou bé i molta gent en diu planell. De fet, se n’hauria de dir pla, tal com assenyalen els bons diccionaris.
I encara tenim el cas del gal·licisme guixeta, amb què tants i tants parlants volen suplir el castellanisme taquilla, que, ves per on, és l’únic que accepten els diccionaris. (Sí, quan l’Institut d’Estudis Catalans fa reformes d’ampliació sempre admet castellanismes —o anglicismes passats pel castellà—, però aquesta mena de mots «populars» no tenen pas gaire sort; no dic que n’hagin de tenir, però potser les altres tampoc…) Aprofito l’avinentesa per dir que hi ha gent fa servir també taquilles, erròniament, per a anomenar els armariets que hi ha en una escola o en un gimnàs per a penjar-hi la roba o deixar-hi objectes.
Bé, ja ho veieu: malgrat els diccionaris i les acadèmies, hi ha una tirada a diferenciar-se del castellà. N’hi ha que diuen que això no és sa, que no és sinó una manera de dependre’n. Però aquests mateixos que repeteixen aquesta cantarella són els qui deixen passar castellanismes nous cada dia (vegeu, per exemple, la confusió cessar-destituir o registrar-escorcollar, que sentim ara i adés als mitjans de comunicació). I els mateixos que fan un bot d’alegria quan l’acadèmia admet degut a («Ja no cal dir “a causa de”!», exclamen, com alliberats d’una esclavitud tirànica).
Doncs això que dèiem: malgrat la força dels mitjans —i el suport que sovint els dóna l’acadèmia—, aquesta dèria de diferenciar-se del castellà es manté encara, peti qui peti, entre molta gent lingüísticament conscient. I que sigui per molts anys.
_____________________________________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Amb memòria, autocentrats i oberts al món
Quan una persona i una comunitat tenen memòria, les coses que feia i que li funcionaven les segueix fent i no es deixa enganyar per estafadors que li vulguin fer agafar mals hàbits, només per interès dels estafadors. Per exemple, a Catalunya és on va sorgir el primer parlament democràtic després de la Grècia i Roma antigues, a l’Edat Mitjana (abans que a Anglaterra!), resultat de l’evolució de les Assembles de pau i treva (fundades per Abat Oliba), i els catalans eren pactistes, però entre ells, no pas amb els enemics, dels quals es defensaven. Quan els invasors, colonitzadors i traïdors ens volen fer creure que som pactistes amb els enemics (amb ells), anem molt malament. Passa el mateix amb les paraules i expressions de la llengua d’aquesta persona i comunitat, en relació als estafadors i colonitzadors. Substituir paraules o expressions genuïnes per altres d’estrangeres fa perdre genuïnitat, però també expressivitat i fins i tot funcionalitat. Per exemple, on és l’expressivitat i fins i tot el significat clar de ‘Se li han trencat els pantalons?’ La persona a qui s’han «trencat» els pantalons, els ha picats amb un martell o li han caigut a terra perquè es trenquin…? S’ha de dir ‘Se li han estripat els pantalons’, que a part de ser genuí, és més expressiu i funcional (és més específic). O bé a la frase ‘El Josep surt amb la Maria’, on són l’expressivitat i la funcionalitat?, a part de la genuïnitat, clar. Què vol dir, que el Josep surt a comprar amb la Maria però sense que hi hagi cap relació especial entre ells…? En canvi, ‘El Josep festeja amb la Maria’, vol dir que el Josep és el xicot de la Maria o que la Maria és la xicota del Josep, vol dir que hi ha una relació amorosa entre ells; no hi ha ambigüitats. Fins i tot amb aquesta paraula genuïna podem expressar idees de la vida moderna, que amb la paraula (o en aquest cas, el significat) manllevada del castellà -llengua que sol ser tan inexacta i ambigua…- no podem pas expressar. Per exemple: ‘El Josep festeja amb la Maria però surt a passejar amb la Rosa’, que vol dir que el Josep té una relació amorosa amb la Maria, però a aquesta no li agrada gens sortir a passejar i per això el Josep surt a passejar amb la Rosa -perquè la Maria no és gelosa i modernament es permet-. Us imagineu la frase ‘El Josep surt amb la Maria però surt a passejar amb la Rosa’…?
Quan un país està autocentrat i parla una llengua viva i sana, de les parelles de sinònims es tria una paraula que es diu molt més sovint, que sol ser més diferent a una llengua pròxima, que fa que la llengua sigui més genuïna. Ja hem explicat que la genuïnitat fa que la llengua també sigui més expressiva i funcional. Aquest és el cas de ‘braçalet /polsera’. Un dels motius principals per a la tria és l’economia, és a dir, que una de les paraules sigui més curta. Aparentment, triar ‘braçalet’ en comptes de ‘polsera’ no ens estalvia pas síl·labes, ja que tant una paraula com l’altra en tenen tres. Tot i així, ‘braçalet’ és masculina i ‘polsera’, femenina, i com que gairebé tots els adjectius masculins tenen una síl·laba menys que els femenins -‘bonic/bonica, lleig/lletja, car/cara, barat/barata, argentat/argentada, daurat/daurada’, etc.-, ja tenim que ‘braçalet bonic’ és més curt que ‘polsera bonica’, que ‘braçalet lleig’ és més curt que ‘polsera lletja’, etc. Un altre motiu per a la tria és el que he escrit al primer paràgraf, o sigui, que ‘braçalet’ és més diferent de “pulsera”, que és la que es fa servir principalment en castellà. Però no només això, sinó que ‘braçalet’ és la que es diu principalment en moltes altres llengües europees, com ara en francès (“bracelet”), en italià (“braccialetto”), en anglès (“bracelet”), en polonès (“bransoletka”), en ucraïnès (“браслет”, transcrit “braslet”), en rus (“браслет”, transcrit “braslet”), etc. Això demostra, un cop més, que el català s’assembla més a la resta d’Europa (i del món!), i en canvi és el castellà el que és diferent de la majoria dels altres, com quan s’hi escriu els interrogants o signes d’exclamació al principi i al final de la pregunta o de l’exclamació, mentre en portuguès, en francès, en italià, en anglès, en alemany, etc., només es fa al final. Tot i així, en castellà, sí que tenen el motiu de l’economia per a triar “pulsera” i no “brazalete”, perquè la primera és una síl·laba més curta que la segona.
I el tercer aspecte que hem citat al títol d’aquest article és que els catalans som més oberts al món (quan actuem com a catalans). Ja hem explicat que el castellà sol ser més diferent a les altres llengües, per tant, només que parlem en català genuí, ja serem més semblants, pròxims, més oberts a la resta del món. I és que la majoria dels espanyols castellans quan viatgen fan el ridícul, no volen ni saben parlar altres llengües i només es relacionen entre ells; actuen ben bé com en un gueto. No us hi heu fixat, quan heu viatjat a l’estranger i hi heu trobat espanyols? En canvi, els catalans ens solem relacionar amb tothom. A Catalunya és on s’aprenen més llengües estrangeres. Però si els catalans van a remolc dels castellans, també pel que fa a la llengua -calcant-ne paraules i expressions i abandonant les genuïnes, i pensant-se que amb el castellà es pot anar a tot arreu-, es tancaran en Espanya i no s’obriran al món.
Igual com passa amb ‘braçalet/polsera’, també passa amb ‘gust/sabor, major/més, tastar/provar, pudor/mala olor, arreglar/reparar, descuidar-se/oblidar-se, prou/suficient, engegar/posar en marxa’, etc. Llavors, per què dimonis aquests últims anys en català es diu molt més ‘polsera’ que ‘braçalet’, molt més ‘sabor’ que ‘gust’, etc.? Ja us ho responc: perquè el país no té memòria, ni està autocentrat, ni la llengua està sana, i els catalanoparlants es deixen influir pel castellà i no estan oberts al món.
Jordi Borràs Alabern
Jordi, dues coses: una informació sobre ‘regressar’ i un comentari sobre ‘escorcollar’
1. En el llenguatge propi de l’administració penitenciària la parella ‘progressar’/’regressar’ s’usa amb tota normalitat per expressar el pas d’un pres penat (és a dir, no preventiu) d’un grau més baix a un grau més alt. Per exemple, ‘progressar de segon grau a tercer grau’; i, a la inversa, ‘regressar de segon grau a primer grau’. Els graus de classificació penitenciària corresponen a diversos règims de vida: en els graus més alts hi ha més llibertat (per exemple, el tercer grau permet sortir a treballar fora de la presó, etc.); i en els més baixos, el règim de vida és més restrictiu. D’altra banda, en el sentit més general, he llegit aquest mot en alguns poemes d’autors bons, que ara no recordo.
Per cert, en l’àmbit penitenciari (i de la policia catalana), s’usa ‘escorcollar’ amb tota naturalitat des de fa molta anys, i no pas ‘registrar’, cosa que encara fa més gratuïta i fora de lloc l’ús alternatiu de *’registrar’/’escorcollar’ en què insisteix TVC i Catalunya Ràdio (això a part d’alternatives pròpies de contextos més informals, com ara ‘regirar’, etc.).