Curiositats lingüístiques de les caramelles

«I només en un instant,/ pel misteri de la festa,/ els cors es van enlairant/ al compàs de la ballesta», diu la sardana Caramelles a Callús, d’en Pere Fons i Vilardell. Aquests versos, amb què cada any s’emocionen centenars de callussencs, potser avui dia no farien ni fred ni calor a un foraster. És normal. Les caramelles, com tots aquests vestigis de costums i tradicions, s’han de viure. M’estaré de dir que s’han de portar a la sang, que s’han d’haver mamat, perquè cada any veig casos que ho desmenteixen, veig nouvinguts que s’adhereixen a la festa i a l’emoció amb una facilitat corprenedora.

Si us animeu a venir a Callús, podreu veure i sentir caramelles tot el Dissabte de Glòria a la tarda per les cases de pagès i les colònies i tot el dia de Pasqua pels carrers del poble. La música envaeix tot l’espai, perquè el terme és petit i s’hi aboca mig poble, repartit en dues colles: la dels petits i la dels grans.

Si voleu informació sobre l’origen de les caramelles, us recomano les seixanta pàgines que hi dedica el Costumari català de Joan Amades, que aplega tota mena d’explicacions, costums, cançons i danses, i ens assabenta que abans era una festa escampada per tota la Catalunya Vella i el nord de la Catalunya Nova.

Sembla que el nom ve de caramella (‘flauta gran’) i té variants locals, com ara camarelles, camilleres, camigeres, camarleres. La gent gran de Callús encara en diu camilleres. I dels cantaires, camillaires. I sembla també que les caramelles van néixer dels goigs que es cantaven per Pasqua, que es van popularitzar i estendre.

A Callús, els caramellaires van guarnits amb totes les peces necessàries: espardenyes de set vetes, barretina, armilla i faixa els nois. Moltes noies porten el ret (el mot té origen castellà, però amb el gènere canviat, com les postres), el cosset (corpinyu, en diuen), les mitenes, les faldilles de flors…

Entre els caramellaires, hi ha els encarregats d’arreplegar diners per les cases. Com que abans recollien ous, s’anomenen lloques. Quan jo era petit, eren sempre dones. Avui són nois i noies, però continuen essent les lloques.

Però el vestigi més curiós de les caramelles de Callús és la ballesta.

A Callús, la ballesta és tot un símbol. Fins al punt que té una plaça dedicada. És un estri compost de llistons encreuats i articulats, que s’estiren i s’arronsen, com aquells estalvis de taula amb moviment acordiònic, però amb llistons de fusta. Quan la ballesta és plegada es pot dur còmodament agafada amb la mà, sota el braç. Quan s’estira pot assolir set metres o vuit d’alçària, de manera que és ideal per a arribar del carrer estant fins a un balcó. Els ballesters tiren la ballesta perquè els veïns, des del balcó, posin cèntims en una bosseta que hi ha en un cap i n’agafin, en bescanvi, un clavell. El Costumari explica i il·lustra aquesta pràctica:

«Cada colla sol portar una alta perxa i al capdamunt una cistella ben guarnida amb flocs de cintes, flors i picarols. Aquesta cistella, un cop feta la cantada, l’acosten a la finestra de la casa obsequiada per tal que hi posin el present destinat als caramellaires. Un parell o més d’aquests van proveïts de ballestes (mena d’estri plegable i extensible, format de llistons), per mitjà de les quals fan arribar flors a les finestres de la casa en agraïment al present rebut; aquest obsequi de flors s’intensifica en les cases on hi ha donzelles joves. Els fadrins que trameten les flors reben el nom de ballesters.»

Però per què se’n diu ballesta? És només pel mecanisme –extensible– i la capacitat de disparar, d’arribar lluny? Podria ésser. Però, sigui com sigui, Amades ens parla d’una lluita en l’origen de les caramelles, una lluita entre gojaires i «caramelles», mot metafòric que no sabem exactament a què es refereix. Els cantaires de goigs deien:

«Caramelles van darrera
tot ens ho volen robar;
nosaltres som valents homes
que tots ens defensarem.»

I Amades fa, més avall, aquesta especulació:

«És interessant d’advertir que, encara avui, els caramellaires del Penedès porten ballestes amb les quals fan arribar a les donzelles que surten a la finestra ramellets de flors, que reben de mans d’una nina posada al cap de la ballesta. A jutjar pel que hem transcrit, aquesta ballesta, avui inofensiva, ahir devia tenir tot el caràcter propi de l’arma i deu recordar uns temps en què les colles anaven armades per defensar-se d’uns lladres enemics, que la cançó anomena caramelles i que avui resulta molt difícil de saber qui eren.»

Les ballestes d’avui, a Callús, no són armes defensives, sinó símbol d’un cant bell i joiós. Quan s’alcen ningú no pot resistir l’emoció, sobretot en la cantada final davant el cafè, mentre l’orquestra i els cantaires fan sonar les notes més vibrants de la sardana o del vals.

Voleu veure ballestes en acció? Les teniu en aquest vídeo (al minut 1.30).

I, com diem a Callús per Pasqua: «Felices!» (que prové de «Passeu-les felices!»).

PS: Alguns amables lectors, suriencs —amb un xic de sorna— m’han dit: «Molt bonic, però la fotografia és de les caramelles de Súria.» Valga’m Déu, em desterraran! Bé, ja l’he canviada.

_________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.