La gran Empar Moliner es posava les mans al cap l’altre dia perquè en una sèrie de TV3 una actriu havia dit: «No has acabat de treure la taula.» «Treure la taula, no! Desparar!», exclamava l’escriptora, que se’n feia creus. Empar Moliner deia això en un programa de ràdio presentat per Sílvia Cóppulo. Tan excitada es va notar pel disbarat lingüístic que va demanar un calmant a la presentadora («Dóna’m la píndola!»). I tot seguit inquiria, atemorida: «Tots dieu treure, ja?» Quan les companyes de taula li van dir que no, encara hi insistí, compungida, com si la resposta li pogués fer mal: «I els fills adolescents, diuen treure?». Sílvia Cóppulo ho demana al públic, nois i noies d’una escola. I se senten veus que responen: «Parar i desparar.» «Ah!», respira, alleujada, la Moliner.
Paga la pena d’escoltar l’escena, ací [minut 3.37].
Aquesta seqüència, tan ben interpretada, tan valuosa, m’ha fet pensar en l’evolució de la nostra llengua, és a dir, en l’empobriment accelerat que tant ens espanta. Barrinant sobre desparar i més espècies en perill d’extinció, m’ha vingut al cap un mot molt popular al Principat i que els grans mitjans sembla que s’entestin a fer invisible i inaudible. Parlo de pas, aquest reforç de les oracions negatives: «No m’esperis, no vindré pas», per exemple. I dic que perilla perquè ho he comprovat. Agafo un diari fet a Barcelona i escrit –se suposa– directament en català. Marco tots els «no» de la pàgina 2, la primera pàgina de notícies. Quants n’hi ha? Tretze. Quants es reforcen amb el mot pas? Ni un. Us en poso exemples, perquè vosaltres mateixos pugueu veure si hi esqueia un pas o no:
—Però no és això, no cal [pas] dissimular.
—No es retirarà [pas] sol.
—[…] conscients que no sabíem [pas] ben bé què fèiem allà.
—[…] som quatre homes que no sabem [pas] què signem.
—Aquí Sánchez ja no és [pas] un fracassat, sinó la víctima.
Però i si ha estat casualitat? I si és una mania del diari? Escolto TV3: no pas una sèrie, sinó un informatiu. Aquest és el resultat de quinze minuts de Telenotícies: Oracions construïdes amb «no»: nou. Reforçades amb pas: zero. Exemples:
—El Banc Central Europeu intenta reactivar l’economia europea, però no se n’acaba [pas] de sortir.
—[…] es proposa un pressupost no [pas] inferior a deu milions.
—Els que treballen amb els més desafavorits no volen [pas] que es parli únicament de pal·liar emergències.
—Ha dit que anar a eleccions [sic] seria un fracàs, però que això no pot [pas] ser una excusa per continuar fent el mateix.
—No és [pas] una facultat qualsevol.
Quantes vegades hem sentit dir que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser un reflex de la llengua viva? I com és que als grans mitjans es bandeja un element com aquest, tan viu, encara, i tan genuí?
Una darrera reflexió: aquest mot, avui dia, només és viu al Principat. El Diccionari català-valencià-balear ens ho explica així: «L’ús de pas és desconegut en el llenguatge viu del País Valencià i de les Illes Balears.» Tot amb tot, a la mateixa entrada pas hi trobem una munió d’exemples antics, de tot el domini lingüístic: de les Homilies d’Organyà a Ramon Llull, de la Crònica de Jaume I a Bernat Metge. Això vol dir que abans es feia servir a tot arreu i en alguns indrets ja s’ha perdut.
També passarà al Principat? Si depèn de mi, no recularem pas ni un ‘pas’.
__________________________________
Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
L’Empar Moliner és una escriptora que no decep des del punt de vista de la llengua. Es nota que ha mamat un català genuí i no està disposada a renegar-ne. Es nota que és una gran professional perquè procura respectar l’idioma, a part de la bona qualitat literària. És un goig llegir-ne els articles i llibres. I per això no és gens carrinclona, al contrari. Demostra que una mentalitat oberta i moderna no està pas renyida amb el fet d’escriure un català genuí i correcte. No s’afavoreix gens, ni ell ni la llengua, l’escriptor, articulista o periodista que es pensi ser el més modern i graciós de tots pel fet d’usar barbarismes, anglicismes i manllevar frases fetes del castellà.
Us ho escric amb un cert pesar: jo he deixat de mirar les sèries de TV3 perquè acabo emprenyat com una mona. Si el català deixatat, sense suc, de les sèries autòctones és el model en què emmirallar-nos, ja podem plegar. L’última, aquella del professor de filosofia, em va acabar els torrons. Me’n vaig exclamar per escrit a la mateixa cadena i tot. I em van contestar que era el català del jovent al qual anava adreçat el producte. Ara, d’aquesta nova que esmenteu, no n’he vist ni un capítol. I em pregunto: qui són els que fallen? Els guionistes, que no en saben prou? Els actors o directors, que modifiquen les paraules que no els semblen prou “entenedores” o “modernes”, com si ells tinguessin la mesura del que és o no és obsolet?
Aquesta dictadura tevetresil no me l’empasso. És que si et mires la televisió i escoltes la ràdio sense un mínim de sentit crític, amb les defenses baixes (que és el que fa tothom), acabes que te n’empeltes, del català asèptic. O, pitjor, del catanyol de moltes sèries, periodistes i comunicadors que cada dia l’escampen com moneda falsa. És preferible llegir bons autors com l’Empar, moderns o clàssics i no haver de sentir aquest català que fot pena. I ho dic apesarat. Si m’ho haguessin explicat fa trenta anys, no m’ho hauria pas cregut.
(Perdoneu-ne la llargada, però és que el pap el tinc massa ple)
És cert. La meva impressió és que l’aprenentatge del francès, ajudava també a que resistíssim la influència del castellà en això del “pas”, ja que en francès es posa constantment a tota negació. Ara la gent ja no aprèn francès sinó anglès.
No ens en sortirem pas!
O potser si. Lluitant pas a pas.
Adiu!
Només precisar que el “pas” l’hem pas perdut a Catalunya Nord! Segurament se manté pel francès, com algú ja ho comenta més amunt. I sí, el DCVB ho esmenta!
Sí a la Catalunya Nord se manté però no és pas com reforç. Se’n fa ús fins i tot sense el no.
És pas un reforç.
Doncs quan puguis t’hi poses amb el ‘mai’ i el ‘mai no’, que aquí també hem fet estralls en la llengua
“Pas”, en pallarès no es fa servir. Al seu lloc, s’usa “cap”, que, per ara, és ben viu. Per exemples: no vindré cap, no he cap llegit el diari.
Jo ja fa temps que m’he acomiadat del “gaire”.
Potser haurem de recuperar el ” no pas gaire”. 🙂
La meva guerra és amb l’ús indiscriminat de “del mateix” per persones que no saben utilitzar els pronoms febles, fins i tot en documents oficials!!!
Treure la taula i treure [una cosa] endavant (en lloc de tirar endavant). Cada cop més sentit (de fet, cada cop més escoltat)
I la gent que “s’aixeca” cada matí a les set i mitja?
Jo diria: “recular D’un pas” (molt corrent en catanyol de treure el De en aital casos) com també l’error “ajudava a que resistíssim” >”ajudava perquè/per tal que/per mor de>per l’amor de” o “ajuda al fet que”. Ni *a que, *al que, *en que #catanyols (ni tampoc *a què i *en què)
Estic indignat. Resulta que la llengua vehicular d’en Gerard Piqué, quan engega aquesta nova joguina anomenada periscopi, és l’espanyol. Fins i tot quan s’adreça als companys catalans. No fóra millor usar el català per demostrar que aquí és una llengua viva? En comptes de l’acomplexament que l’ataca, bo i relegant el català a llengua estrangera per sota fins i tot de l’anglès I el francès? Molt bé, Piqué. La veritat és que no sé per què el xiulen, a les Espanyes, si és un “negrito bueno”.
I el “menys mal”?. Cada cop que el sento em treu de polleguera. No hi ha ningú que tingui una mica de coneixement?. El meu professor de llengua catalana, pels vols del 1978 Mm Albert Vives, ens en va fer 5 cèntims durant tota una classe d’una hora. Solució: ENCARA SORT.
Això és el correcte en català.