La síndrome de Stendhal

Sóc una entusiasta devota de Josep Maria Miró d’ençà d’El principi d’Arquimedes, que diria que és la seva primera obra, i la primera d’ell que vaig veure, a la Sala Beckett. Té una manera d’escriure teatre gens convencional, servint-se d’elements del llenguatge cinematogràfic, com ara les anades i vingudes en el temps i les escenes curtes en forma de flaixos. Si a això hi sumem una intriga creixent i la informació molt ben dosificada, tot plegat fa un còctel absolutament rodó que a mi m’encanta. És com encaixar les peces d’un trencaclosques.

Aquest mes de juliol tenim la gran sort de poder gaudir, no d’una, sinó de dues obres d’aquest autor: Estripar la terra a La Seca-Espai Brossa, i Nerium Park, al Mercat de les Flors, en el marc del festival Grec 2014. El que és veritablement una llàstima és que Nerium Park només s’hagi pogut veure quatre dies. Ara per ara, no està previst que torni la temporada vinent.

La història es desenvolupa en dotze escenes curtes que es corresponen als dotze mesos d’un any en la vida d’una parella jove però —aparentment— consolidada que estrenen casa en una urbanització als afores de la ciutat. Del mes de novembre que comença fins a l’octubre de l’any següent que s’acaba, tot s’ha capgirat completament. L’ambient s’ha deteriorat, la relació de la parella s’ha corromput i tot s’encamina inexorablement cap al desastre final. Malgrat la brevetat de les escenes, són molt denses de contingut, de manera que tenim la sensació que en poc temps passen moltíssimes coses importants.

Nerium Park és el nom de la urbanització de la qual només han venut la casa que la parella protagonista ha comprat. Al cap de poc temps ell perd la feina i comença a tenir al·lucinacions i a transformar-se, a deixar de ser l’home que era i de qui ella s’havia enamorat. És el relat d’una crisi de parella, però no és només això, perquè també hi ha elements estranys que converteixen l’obra en un thriller psicològic. La incomunicació de la parella fa augmentar la distància entre tots dos fins que es converteix en un abisme insalvable.

És cert que Josep Maria Miró escriu totes les obres seguint un mateix patró: el de les escenes curtes. A Nerium Park, però, no hi ha anades i vingudes en el temps, sinó que l’acció és totalment lineal. És un estil molt cinematogràfic i estic convençuda que si fos un dramaturg anglosaxó, el seu nom ressonaria a tot el món com ho fan els de Patrick Marber o Mark Ravenhill. Cal felicitar també els dos actors protagonistes, Alba Pujol i Roger Casamajor, per un treball meticulós i realista. Ella no s’ha prodigat gaire als escenaris, mentre que a ell l’hem pogut veure ja en un grapat de produccions, de les quals ara mateix recordo Pedra de tartera (TNC, amb Àurea Márquez) i Un enemic del poble (Lliure, amb Pere Arquillué), per no parlar de la seva carrera cinematogràfica. No les tenia totes amb Alba Pujol per la seva joventut, però em va sorprendre molt gratament.

A Nerium Park, Miró aconsegueix crear expectació, angoixa i suspens en un escenari únic i amb dos protagonistes que no tenen res a veure entre el principi i el final d’una obra tan inquietant i sorprenent com aquesta, que desitjo que es pugui tornar a veure, i durant més dies. I ara, a l’espera del proper Miró, que per a mi, ja és el millor dramaturg actual de la nova fornada.

Títol: Nerium Park
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Roger Casamajor i Alba Pujol
Lloc: Mercat de les Flors (Sala Pina Bausch)
Dates: del 17 al 20 de juliol

Valoració: 4.5/5