Stockmann
No tenia previst tornar a veure Stockmann, atès que ja l’havia vist l’any passat, però en haver-hi un canvi de repartiment a la part masculina, vaig voler veure els nous actors en escena. I més, tenint en compte que David Vert i Santi Ricart són dos actors que m’agraden molt. A part d’ells dos, s’afegia al projecte Òscar Muñoz, precisament en el paper protagonista, el que l’any passat havia fet Bernat Quintana, de Les Antonietes.
La manera de treballar de Les Antonietes és absolutament minimalista: agafen grans clàssics, els versionen tot extraient-ne l’essencial i els escenifiquen en un escenari nu. És un estil de teatre que no m’acaba d’engrescar, però s’ha de dir que ells ho fan amb rigor i qualitat, i com que agafen obres ja molt bones en si, el text ho embolcalla tot i el fet que no hi hagi decorats no minva gens l’emoció teatral. Així van fer també Vània.
Aquest Stockmann, l’enemic del poble, és una versió reduïda de l’obra original focalitzada exclusivament en el combat de les idees. No hi ha lloc per als sentiments; tot és defensa i oposició d’idees. Queda gairebé convertida en una obra filosòfica que fa apologia, per damunt de tot, de la llibertat individual, contraposada a la massa amorfa que no pensa i és manipulada pel poder. Stockmann simbolitza l’individualisme racional enfront del gregarisme dòcil, que es resumeix en la frase final: “l’home més fort és el que està més sol”.
Em sap greu dir-ho, però amb el nou repartiment, aquesta obra hi ha sortit guanyant. No perquè els altres actors ho fessin malament, sinó perquè els d’ara són més veterans, tenen més taules, i sobretot, perquè tenen l’edat dels personatges que representen. Bernat Quintana, Pep Ambròs i Arnau Puig es veien massa joves per a aquells papers, mentre que Òscar Muñoz, David Vert i Santi Ricart s’hi veuen molt més identificats. D’entre els tres destacaria especialment Òscar Muñoz i David Vert, que fan un tàndem magnífic d’oposició visceral, com una prova de força. Les dues actrius són Mireia Illamola i Annabel Castan, de Les Antonietes.
Ara bé, aquest Stockmann ha tingut la mala sort d’haver-se fet la mateixa temporada en què al teatre Lliure s’hi ha pogut veure un muntatge superespectacular d’Un enemic del poble, l’obra d’Ibsen versionada magistralment per Juan Mayorga i Miguel del Arco. Un text brillant, un escenari grandiós, tot un estol d’actors i un Pere Arquillué pletòric per força havien de fer ombra a l’Stockmann més que digne de Les Antonietes. No el vull desmerèixer en absolut, perquè és una adaptació molt ben feta; ara bé, amb el mateix talent però més mitjans, el resultat millora.
Per damunt de tot, l’obra d’Ibsen perdura perquè ens interpel·la a tots, és un teatre d’idees que apel·la a la racionalitat, al coneixement, a la voluntat i a la llibertat.
Títol: Stockmann
Autor: Henrik Ibsen (Un enemic del poble)
Versió: Les Antonietes
Director: Oriol Tarrason
Intèrprets: Òscar Muñoz, David Vert, Mireia Illamola, Santi Ricart, Annabel Castan
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 4 al 29 de juny
Valoració: 4/5