La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Krum (El crosta)

Krum és una obra estranya, segurament simbòlica, però jo li vaig trobar un deix força marcat de surrealisme. No és que no s’entengui; en realitat, la trama és ben intel·ligible, però no sabem per què els personatges són tan enormement extravagants i tenen uns noms tan estrambòtics. L’obra és un gran fris esperpèntic —en sentit literal— en què es mouen molts personatges amb històries que es creuen i que envolten el protagonista, Krum.

Desconec la literatura israeliana i per tant, també Hanoch Levin, per tant, no sóc capaç de contextualitzar Krum, però sí que em veig amb cor de dir que és un tipus de teatre que no m’atreu especialment. És una obra amb un protagonista que és un antiheroi i molts personatges al seu darrere que viuen històries quotidianes de caire més aviat trist. Segurament és una metàfora del pas dels anys i de la vida a petita escala en un lloc on no hi passa mai res. Però a mi m’agrada més el teatre realista.

Ara bé, cal destacar un muntatge molt ben fet amb onze actors dalt de l’escenari, cosa poc freqüent de veure avui dia, que s’ha representat només durant tres dies al Mercat de les Flors, en el marc del festival Grec 2014, i que la temporada propvinent tornarà al Lliure de Gràcia durant quatre setmanes. De Pere Arquillué poca cosa més se’n pot dir més enllà que és un gran actor capaç de posar-se en la pell dels personatges més antitètics. Encara recordo la interpretació absolutament electritzant que va fer a Un enemic del poble, que podrem tornar a veure al Lliure. La resta del repartiment estava a la seva mateixa altura, ja que tots eren actors de primera, des de Lluïsa Castell fins a Albert Pérez. En realitat, malgrat que argumentalment el protagonista clar de l’obra sigui Krum, no es pot dir que tingui gaire més paper que algun dels altres. Per això calia un estol de primeres espases.

Krum és una mena de bluf en el sentit que tot el que hi passa és lleuger, no hi ha gravetat, els personatges parlen i es mouen de manera superficial, sense dramatisme, gairebé de manera còmica, malgrat que la majoria d’històries que hi veiem són amargues, pròpies de personatges tristos, desemparats i solitaris. Es busquen els uns als altres per no estar sols. Són tots ells molt diferents i interaccionen perquè es troben, de manera atzarosa, no per voluntat pròpia. Actuen com si fossin marionetes, Krum inclòs.

Diu a la web del Mercat de les Flors que Levin és l’autor més destacat de la dramatúrgia israeliana. A mi, però, aquest tipus de teatre no em diu gaire res. El muntatge que n’han fet és impressionant en tots els sentits, i les interpretacions són magnífiques, ja que aconsegueixen fer arribar a l’espectador la sensació de tristesa, de buidor, de manca de voluntat, però per a mi, més enllà de tot això, aquesta obra no diu res. És a dir, no hi veig cap missatge subliminal que se’n pugui deduir, perquè l’obra parla per si mateixa i diu estrictament allò que diu i prou. És teatre simbòlic, i jo prefereixo el realisme. Potser és qüestió de gustos, però si hem de jutjar per la intensitat dels aplaudiments, diria que no sóc l’única que pensa d’aquesta manera.

Títol: Krum (El crosta)
Autor: Hanoch Levin
Traducció: Sergi Belbel i Roser Lluch
Directora: Carme Portaceli
Intèrprets: Pere Arquillué, Rosa Boladeras, Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Jordi Collet, Gabriela Flores, Carme González, Oriol Guinart, Pepa López, Joan Negrié, Albert Pérez
Lloc: Mercat de les Flors (Sala Maria Aurèlia Capmany)
Dates: 3, 4 i 5 de juliol

Valoració: 3/5

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.